Gran part del patrimoni religiós
barceloní va desaparèixer durant els períodes desamortitzadors i la febre
liberal de sanejar la ciutat en el decurs del tumultuós segle XIX. Segle nefast
per al manteniment del patrimoni artístic de Barcelona.
detall de totes i cadascuna de les obres desaparegudes del nostre patrimoni,
però entre elles també s’ha de comptar les que van patir aquesta febre
destructora, les que eren aleshores situades
en els pobles del rodals de Barcelona.
Entre aquestes darreres, una de
les pèrdues que més cal lamentar és la
del conjunt monacal de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron (antic municipi d’Horta),
en el que el conjunt gòtic original es
barrejava amb altres edificis posteriors, però tot van patir la mateixa sort,
l’enderroc i finalment l’oblit.
L’església del monestir de Sant Jeroni
fou una de les primeres obres que es van dur a terme just després de la seva
fundació l’any 1393. L’autor encarregat de l’obra va ser Arnau Bargués un dels
mestres d’obres més celebrats en aquells moments de tota la Corona d’Aragó. L’Ajuntament
de la Ciutat, la catedral, la casa reial, la distingida família dels Cabrera,
tots demanaven encàrrecs al mestre Bargués.
La reina fundadora del monestir,
Violant de Bar no podia ser menys, va encarregar l’inici de les obres del futur
conjunt monacal al mestre Arnau Bargués i aquest es dedicà a bastir una
església que donés cabuda a la comunitat jerònima. A la mort del rei tres anys
després, l’església ja estava enllestida, però la resta de les obres pendents
s’aturà en sec.
El ràpid enderroc de l’església a
partir de la desamortització de 1835, no ha permès disposar d’obra gràfica que
ens acosti visualment a l’església gòtica de Sant Jeroni. Totes les vistes
conservades són perspectives del conjunt monacal on l’església barrejada
apareix barrejada entremig, cosa que no
no permet entrellucar de manera nítida la seva disposició real. Per
aquest motiu la reconstrucció de com era la fàbrica d’aquest edifici, fet
íntegrament per Arnau Bargués ha de venir a través d’altres instruments, les
descripcions del viatgers i l’analogia amb altres obres que han restat dempeus
i que són atribuïdes a aquest il·lustre
mestre de cases.
Descripció del Pare Sigüenza:
“Abrieron
los fundamentos de la fabrica real a 14. de Iulio, año de mil y trezientos y
nouenta y quatro, dia del glorioso doctor S. Buenauentura, y en el se puso la
primera piedra. Comengose la Obra con mucho calor, los cimientos fueron muy
hondos, porque la sierra, y el sitio era muy desigual, continuóse hasta el año
mil y trezientos y nouenta y siete, desde entonces paro (podemos dezir) hasta
oy, porque nunca mas se continuo con la primera traça. La ocasión fue la triste
y desgraciada muerte del buen Rey don luán marido de ia deuota Reyna Yolante
fundadora, la muerte fue el año de mil y
trezientos y nouenta y seys… ”
“Labró
pues la devota señora toda la Iglesia, desde sus fundamentos con quatro
Capillas muy grandes, sin la mayor, que es de mucha magestad, y de lo Bueno de
aquel tiempo. Cubrió toda la Iglesia de arcos de piedra: en las quatro clases
dellos, antes de la Capilla mayor puso las armas Reales: en la parte derecha
del escudo, las de Aragón; en la otra dos flores de Lis, y dos peces que
parecen barbos; en la claue del arco de la Capilla mayor puso la figura de su
gran deuoto San Gerónimo; quedó la Iglesia muy bien acabada, y deuota…”
Resposta al qüestionari de Francisco de Zamora
“La yglesia es de una nave, que desde los
cimientos hasta acabarse hizo labrar la devota señora reina fundadora doña
Violante; tiene cinco capillas, sin la mayor; està cubierta con arcos de piedra,
y en las quatro claves de ellos, antes de la capilla mayor, hizo poner las
armes reales; en la parte derecha del escudo las de Aragón, en la otra dos
flores de lis y dos barbos; y en la clave de la capilla mayor (absis) se puso
la figura de nuestro Salvador. Al lado del Evangelio (costat esquerra mirant
l’altar major) y en presbiterio està la capilla de la santa Adoración de los
Reyes, cuyas santes imágenes junto con las de Nuestra Señora, Niño Jesús y san
Joseph son de fino alabastro, trabajadas a lo antiguo però con mucho primor.”
Descripció de Gaietà Barraquer
“Me
describió una iglesia gòtica, y me
añadió que era pequeña, però bonita, que sus muros y boverdas (estas con
claves) estaban formados de pulidos sillares de piedra, que contava dos
capillas laterales por lado, provistas de altares, bien que en el lado del Evangelio
había como otra ocupada por una puerta y en el de la Epístola la fronteriza por
el púlpito; que a todas las capillas cerraban sendes verjas de Hierro; que el
coro hallábase en los pies del templo sobre la puerta del frontis; que la
sacristia venia adherida al presbiterio en su lado de la Epístola y en el
opuesto, colaterl con la sacristía, una capilla donde se veneraban los Santos
Reyes. Mentóme, pues, dos puertas: la de la fachada que daba al lado NE. del
claustro y por la que solo los monjes tenían paso, y la lateral, que mirava a
O., destinada al pueblo. Dos ordenes o filas de las acostumbradas sillas, aquí
de caoba, rodeaban el coro; cuyos libros que subían al número de 26 o 28,
gozaban fama de muy buenos, y se decía valían 3.000 libras, o sea 1.600 duros.
Sus hojas eran, continúa diciendo el mismo Carner, de pergamino, y sus letras
de colores, unas hermosísimas otras más sencillas. Como a las capillas también
al presbiterio cerraba una verja, la que por las palabras del manuscrito que la
menta, opino sería alta.”
De totes aquestes apreciacions podem
concloure que estem davant una església de nau única que tenia quatre trams
coberts de volta nervada amb una clau al centre, amb els senyals heràldics de
la reina Violant i un absis a la clau del qual hi figurava una imatge de
Jesucrist.
Aprofitant l’espai entre els
contraforts es van bastir sengles capelles laterals, però no en tots ells. Al frontis, l’existència d’un cor no permetia l’obertura de capelles laterals;
el cor s’aixecava per damunt l’altura de la porta d’accés a l’església des del
claustre. Aquestes s’obrien a partir del segon tram, dos per costat. A l’espai
immediat al presbiteri, és a dir al darrer tram abans de la conca absidal, en
lloc de capelles hi havia al costat esquerra (Evangeli), l’accés per a fidels i
al dret (Epístola) un àmbit destinat a púlpit. Les capelles per tant estaven
limitades al segon i tercer tram de la nau.
Des del presbiteri hi havia dos
accessos laterals, a l’esquerra vers la Capella dels Sants Reis i al costat dret vers la Sagristia.
L’església tenia dos portes, una
d’entrada de fidels que ocupava l’espai lateral dret dels contraforts del quart
tram de la volta, abans del presbiteri i la dels monjos oberta als peus de
l’església, amb únic accés des del claustre.
d’Espanya)
Si hem de fer cas a George Vivian,
testimoni de com era el monestir a les darreries de la seva existència i l’únic
que va captar l’església des d’una perspectiva lateral. Es pot apreciar com la
nau sobresurt per damunt de les capelles ubicades en un nivell inferior. També s’entreveu
un sortint amb coberta que segurament era destinat a contenir aquestes capelles
laterals, bastides entre l’espai dels contraforts exteriors, que aparentment no
arriben fins la coberta de l’església.
Seguint l’observació del dibuix
podríem asseverar que el campanar, molt posterior a la construcció de
l’església (s. XVIII), està aixecat en
el contrafort del segon tram de
volta a l’epístola, immediat al cor. En
relació a l’absis, i sempre segons el dibuix, apreciem de costat dos
finestrals, cosa que fa pensar que al centre hi havia un tercer que centrava
ambdós laterals. Si fos així, estaríem parlant d’un absis poligonal amb cinc
finestrals. La seva disposició recordaria d’aquesta manera la de Sant Jeroni de
la Murtra. La Murtra també disposava al presbiteri d’accessos laterals a altres
estances. (Accés a la Sagristia des de l’Evangeli).
Continuant amb l’observació del dibuix
de George Vivian, es pot veure com la nau de l’església sobresurt per damunt del
conjunt d’edificis monacals, això denota una certa esveltesa de proporcions,
cosa que al meu entendre no la faria tan pesada com la de la Murtra. La
rapidesa de la construcció de l’església, de 1394 a 1397, li donava una unitat
estilística de la que no disposava la Murtra, bastida i ampliada en diferents
moments.
També cal assenyalar que en tractar-se
d’una fundació reial, l’arquitecte Arnau Bargués, mestre d’bres responsable de
la construcció de l’església i ciutadà de Barcelona, tenia on prendre models i
de ben segur que l’església del monestir de Pedralbes, (fundació reial com la
de Vall d’Hebron), en devia ser un de recorrent.
La meva hipòtesi, és
que justament l’església de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron seria una versió reduïda
de l’església de Santa Maria de Pedralbes, de la que en guardaria estretes
semblances.
Abunda en la meva opinió sobre les
possibles semblances entre una església
i l’altra, el fet que la reina Violant es va recloure al monestir de Pedralbes,
a partir de la mort del seu espòs Joan I. Des d’on continuava donant
indicacions sobre la continuació de les obres.
Si arribem a la conclusió que l’església,
segons les definicions recollides per Barraquer: “era pequeña, però
bonita, que sus muros y boverdas (estas con claves) estaban formados de pulidos
sillares de piedra, que contava dos capillas laterales por lado…”
Aquesta opinió ve referendada per Pere
Jordi Figuerola Rotger a l’obra l’Art gòtic a Catalunya. Arquitectura Vol. II
(pag.238) quan en referir-se a l’església la defineix de la manera següent: “El
temple era una petita joia de l’estil gòtic, tenia dues capelles laterals per
banda i un gran absis”.
Tot fa
pensar doncs que si bé era petita, era ben proporcionada, i tot i que
desconeixem la seva alçada, podríem fer un darrer esforç i tornar al dibuix de
Vivian i el comparem amb les restes existents l’any 1875, segons el dibuix d’Eudald
Canibell, podríem fer una anàlisi aproximat de la seva alçada.
d’Hebron. Eudald Canibell (AHCB)
Aquest dibuix recull l’estat en el que
es trobaven els edificis del monestir abans dels treballs de la carretera de la
Rabassada. Eudald Canibell detalla al seu dibuix, de manera exclusiva, la part
aleshores conservada, i que correspon a la part baixa dels edificis que també
apareixen al dibuix de Vivian.
Si establim una comparativa, entre
ambdós dibuixos considerant que els edificis conservats en l’any 1875, representen en la seva part superior, el
nivell del paviment del terreny on es va construir l’església, podem determinar
aproximadament la seva alçada.
En relació a la seva façana, no hi ha
dubte que aquesta fou alterada en virtut de l’evolució constructiva del
monestir. Quan Arnau Bargués va acabar l’església vers 1397, les obres del
claustre no s’havien produït. El claustre trigaria més de cinquanta anys a
erigir-se, això vol dir que la façana romandria exempta, lliure d’edificacions
annexes per espai de molts anys.
Com
seria aquesta façana? Els dibuixos existents
sempre la deixen difosa dins del conjunt monacal i hem sempre
d’interpretar-la. Només s’aprecia la seva part superior i sovint de manera gens
nítida.
Barraquer
En el primer dibuix
es constata l’existència d’una rosassa. En el segon dibuix pres des d’un pla
inferior, no s’aprecia la seva existència, tot i que si apareix en els dos
dibuixos de manera ben perceptible, a la
part superior del frontis, una
mena de petits finestrons rectangulars.
Sigui com sigui, en
ambdós casos no podem determinar si la part superior de la façana, el frontó,
va ser alterada en algun moment posterior a l’obra d’en Bargués.
Tot i que sabem que l’any 1391, poc abans d’iniciar les obres de Sant
Jeroni treballava a Blanes per a la família Cabrera, en la construcció del nou
palau i la remodelació, i adaptació, si cal de l’església parroquial annexa. És
de suposar que Bargués en faria de tot plegat un conjunt harmònic, motiu pel qual és factible creure que la
façana de l’església va ser obra d’aquest arquitecte o com a mínim remodelada
per ell.
Guardaria la façana
de l’església de Blanes alguna similitud amb la de l’església de Sant Jeroni?
de 1936