Sant Jeroni de la Vall d’Hebron era
un indret privilegiat, un magnífic mirador sobre el pla de Barcelona voltat
d’una natura exuberant i riques fonts. Moltes persones de Barcelona acudien a
aquell indret per conèixer la bondat de les seves aigües i altres, fins i tot,
per fruir del menjar de l’hostal del monestir que formava part del que es
coneixia com les cases d’en Badia. 

Rafael d’Amat i de Cortada, més
conegut de tothom com el baró de Maldà, acompanyat del marquès de Castellbell
entre altres persones van fer una excursió al monestir de sant Jeroni de la
Vall d’Hebron el dia 17 d’octubre de 1801, excursió  que figura recollida
(com no!) al seu calaix de sastre.

“Ha amanescut lo cel serè, ab
sol, i s’ha mantingut tot lo dia, molt plausible per nostre passeig a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i  ermita de
Sant Ciprià i Santa Justina, màrtirs…

Ja n’hi havia per riure,
oint bramar tants ases, i les burres tras d’estos, (no estant gaire
quiets), i com per pujar-hi tots. I al bon marquès de Castellbell 
lo Damià l’ha pujat al burro ab un braçat, com un sac; bulla tot allò.

Assentats, part burricalment, i
lo demés sèquit – no volent anar a cavall-, ab lo de Sant Francesc, hem
començat a tocar loa andurrials, uns tras d’altres, per aquella riera d’Horta, seient
la Ignàsia, cambrera de la marquesa, sobre el burro o burra ab sàrria, i
la  manifatura allí ficada; així també feia riure veure el doctor
Bardolet en altre animal ab sàrria, que no sé lo que hi duia.

Entre tots los rucs n’hi anava
un prou estordit i petit que li deien lo Sant Pare.

Jo muntava sobre del matxo d’un tal Ros, sense sàrria; i per fi, que a la vora de les parets del monestir de
Sant Jeroni. Deixada la riera i les casetes d’Horta, hem passat per la vora de
la torre de Rossell, i allà informant-nos per un home quin camí teníem que
prendre, guiant-nos ell a Sant Genís i allà cerca, pujant per caminets a les
vores de muntanyes, amb l’hermosura de tanta frondositat de boscos i demés
arbustos, tanta caçaria que es veia en muntanyes i planures, amb lo mar i
descobriment de Montjuïc; lo blau celeste sense un petit núvol, i el sol, que
ens torrava un poc al ser a la vora del poble de Sant Genís. Nos ha eixit per
aquelles brenyes lo Felip, tieso en sa haca fent-la trotar, i unint-se a tota
aquella burriqueria i separant-se un poc d’està, per allargar per millor camí
que el nostre, prou empinat son passeig. I Nos hem trobat ja junts, apeats i
dels ases i burres dintre del recinto i de Sant Jeroni de Vall d’Hebron a un
quart de deu tocat. Luego, des del
passadís cobert en què érem, hem passat a l’iglésia, cerca de celebrar-se la
missa conventual, finida tèrcia, resada, sí que ab pausa, los monjos, que
serien tres quarts de deu. La missa, que ha sigut cantada a cant
pla i orgue, de sols celebrant en lo retaule major, i l’ajudant un llec, ab lo
roquet sobre de la saia blanca escapulari negre, tot llana. En quant a la
iglésia, és regular, ab sols quatre capelles i retaules, obra gòtica la de
aquell retaule major, i moderna de deu o dotze anys la figura gran
de bulto de Sant Jeroni, doctor, blanc ab manteleta vermella de cardenal i
una bona testa, en l’acció de trepitjar alguns heretges – d’estos penso que a
Vigilàncio – , ab los peus; tenint una mà alta i en l’altra empunyant lo
bàculo i creu de dos travessers, o patriarcal.

Hem oït la missa conventual, i
después  nos en som eixits fora, i dret a aquella hospederia , que no és
cosa tota ella, per no haver-hi escala, aposentos ni cuina, que vàlguia casi res, i així també alguns quadros que se recordaran del temps
de la fundació real d’aquell monestir. Per un dinar – i que ens el
portàvem nosaltres, est lo principal la tripada ab alioli- ja ens bastava;
mes no si ens hi haguéssem tinguts que quedar a sopar i
dormir, i més no havent allí més que un llit.

No sabent alli què fer fins a hora de
dinar, hem arribat tots passejant a peu a veure la tan celebrada font de la
Tenebrosa, penosa, esta, per lograr-se veure i beure d’aquella aigua, per
l’asperesa del camí de sa baixada allí, i no poder-ne beure còmodament, no
havent-nos-en dut tassa, sí que recollint-ne alguna poca en lo hueco de la mà,
o en lo sombrero, com així  ho ha fet lo doctor Bardolet.

Hem pujat lo tros de camí, prou
enrocati pedregós que antes havíem baixat, assegurant-nos d’allò fort ab lo bastó,
i entrat-nos a aquella hospederia a esperar lo plat de tripes – ab sopa- i
alioli,  gran plat, est, per lo doctor Bardolet. Parada que estava la
taula ab estovalles limpias i tovallons, ab unes quatre cadires de badana, o
vaqueta, velles com tot lo demés d’allí; més no les culleres i forquilles,
que eren de marfil, que fins avui  mai hi havíem menjat, limpias, com que
ja no foren marfil tals culleres i forquilles. I, a no de plata, són millor
estes i de fusta  per ficar-se-les hom a la boca, i no llautó, sent massa
ordinàries i causar-me repugnància lo menjar-hi. Lo nostre dinar, a la
belitresca o a la vitarlanga, no ha consistit tan sols ab la tripada ab
alioli, sí que ab sopa ab ous al principi, bones figues, plat de costelles a la
brasa -d’estes  no n’he menjades, per lo un xiquet massa dures- i
pollastre rostit. Lo reverend pare prior que tots de començats a dinar ha
vingut a vèurer -nos i desitjar-nos que estiguéssim en tot ben
servits -i també  altre monjo nomenat pare Mariano-, agasajant-nos
moltíssim, nos ha franquejat una i dos garrafes de vi bo, pomes i raïms.
Reconeguts  que hem quedat tots al bon servei i agasajo del pare
prior, que los dos nos han acompanyat per allí, ab molta afabilitat i
alegria, procurant-nos véssem tot quant hi havia que veure de
preciós en aquell monestir i sos deliciosos passeigs a la vora fins a la
miranda dels Monjos, ab la celda del pare Mariano, tan alegre per lo
tan clara, ab balcó a migdia, des d’aon ab la ullera de llarga vista
d’est monjo i la mia hem vist a tota Barcelona, pla de Sarrià, pla d’Horta, ab
tanta caseria que era delícia, ab un cel tan clar com ha sigut avui,
dorant-ho  tot lo sol. En real veritat , la sua vivenda, única que hem
vista, és d’allò ben alegre , i son  estudiet  no emnos , .limpio i
curiós  tot allò, pegada que queda a un cantó  de frontis de la
iglésia i campanar. 

Lo pare Mariano nos ha acompanyat cap
al Tibidabo o cim de la muntanya, detràs de Sant  Jeroni, per
divertir-nos més. Més no hi hem acabats de pujar per causa del fragós terreno,
difícil en alguns passos de pedres movedisses, roques i
trossos prou pendents ab graonades i picar un xiquet massa lo sol,
contentant-nos  ab sols la vista  de la muntanya de Montserrat i
alguna planura, sent ja molt més alts del convent de Sant Jeroni. En esta
pujada nos asseguérem un rato a terra lo monjo pare Mariano, lo doctor
Bardolet, Maria Pona, Rafel, Po Maria i jo; trompicant al baixar después al
monestir per algunes sendes difícils, per lo que ens seguia alguna
pedra, com a Orfeo, per fer-nos anar de cap i de costelles, a lliscar, i pobre
marquès de Castellbell, que, a seguir lo començat, no n’hauria  pogut
eixir, per falta  de vista,  tenint-se’l algú que carregar a coll, no
havent-hi llavores forma ni medi  com carregar-se’l, sent los caminets de
muntanya tan estrets, escabrosos i empinats, per no rodolar dret baix…

Baixats al monestir, anàrem a la
iglésia, acompanyats del pare prior i del pare Mariano i, entrats a sa
sagristia, a la vora del presbiteri, a la part de l’Epístola, avisat lo pare
sagristà d’ensenyar-nos les sagrades relíquies que es guarden en son armari de
dita sagristia, passà a obrir-lo, duent ja, sobre  de la saia blanca
de llana i escapulari negre, posada l’estola, tot quant preciós i
sagrat contenia  aquell armari; d’est nos féu veure un lignum
crucis en creu de plata sobredorada, de molt primor treballada,
coneixent-se molt, per lo tan gros, dit sagrat lignum Crucis,
no havent-ne vist, fins est, altre de tan gros com tros de dit
xic. Después  les insignes relíquies, en primorosos
reliquiaris de plata, i de sobredorada, de la barra de baix de l’apòstol
San Andreu; dits de Sant Sebastià i de Santa Helena, dins de braços i mans de
plata; cabells  de santa Magdalena; un os de Sant Jordi, màrtir; lletres,
en cartes de santa Teresa de Jesús i de sant Ignasi; un verigle dàdiva 
que fou de la difunta senyora marquesa de la Mina, de primorosa hetxura,
de plata sobredorada ab corresponents pedres; i moltes altres coses que seria
algo llarg de referir-les; venerant-se en la capella immediata a la sagristia i
presbiteri a una piadosa imatge del Santo Cristo, ab la memòria d’haver-lo
posseït, tot ja trossos i unit-los, sense conèixer-se-li res, lo venerable
doctor Josep Oriol. Vistes les sagrades relíquies i tresors en aquell armari de
la sagristia, nos isquérem de la iglésia, donats gràcies d’ensenyar-nos-ho tot
al bon pare sagristà, i anàrem a veure, des d’un ample caminal dels del
monestir, a un sepulcre a imitació  del Sant Sepulcre de Jerusalem en sa
estructura, qual, caient-se, s’ha renovat tot i pintat, a devoció, est, de la
difunta senyora marquesa de la Mina, ab portalet proporcionat que es féu a sa
estatura; i la fundadora d’aquell real monestir  de Sant Jeroni  de
Vall d’Hebron fou dona Violant i altra senyora, pintades grosserament en la
porteria, sobre d’uns portalets, i sant Jeroni, pàl·lio.

Sent quatre hores tocades hem
resolt baixar a l’ermita o capella de Sant Ciprià, havent-nos-hi acompanyats,
per no perdre’ns en aquelles ràpides baixades ab perill, a tropessar, de trencar-nos-hi
el coll i barres, rompent.se‘ns les costelles de mala manera-, en
burros i a peu, lo pare prior i lo pare Mariano; pareixent, alguns trossos de
camí, costa de Montserrat, per ses graonades i pedres, anant precaucionant-nos
tots per no rodolar  per allí antes d’arribar a sant Ciprià, que, mig
amagat, i amagats  tots entre bardisses i esbarzers en caminets estrets,
nos xurriacaven les cames; i, lo pitjor, alguna punxada de tant en tant,
que ens coïa un poc.

En fi, arribàrem tots sencers al pla de l’ermita de sant Ciprià, al que entràrem a resar un poc, i
als gloriosos sants patriarques Francesc i Ignasi…

Eixits de la capella…, dret baix per aquelles maleses, fins al pla i carretera a la torre de Llupià. Tots menos un servidor de vosaltres, que, muntant a l’ase d’en Ros i en
los demés rucso burres la Ignàsia, la Tuies Sitjana i la noieta ab la
dida, nos en tornàrem a la torre de Castellbell.”

El baró de Maldà recull sobretot en la
seva narració l’esplèndid dinar que va fer a l’hospederia del monestir,  refent-se de la dura excursió feta fins la
font de la Tenebrosa. Hom diria que al bon baró tot el demés l’era secundari.
No obstant, fa referència a un bon seguit d’aspectes que il·lustren l’estat del
monestir en un moment molt proper a la guerra del francès, anterior als efectes
devastadors de l’incendi provocat per les forces napoleòniques l’any 1808.

Cal assenyalar que de totes les
relíquies mostrades pel pare sagristà al Baró de Maldà, només tinc
constància de la supervivència del Lignum Crucis, ubicat dins d’un petit reliquiari
disposat al mig dels braços d’una creu de plata sobredaurada; actualment
custodiada a la parròquia de Sant Joan d’Horta.

Les fotos de la creu són del nostre
company Jordi Vila Traguany