Quan Antoni de Solanell i Montellà, va ser nomenat abat del monestir de
Sant Cugat del Vallès per designi reial de Carles III (l’arxiduc Carles
d’Habsburg), ja tenia una llarga
trajectòria intel·lectual, política i religiosa.
Doctor en dret canònic i en teologia, catedràtic de l’Estudi General de Lleida,
i abat de Sant Pere de Galligants, des d’on pel seu clar posicionament austriacista,
va ser escollit diputat pel braç eclesiàstic, i president de la Generalitat de
Catalunya des l’1 d’agots de 1710 fins el 22 de juliol de 1713. Solanell va cessar
pocs mesos després del Tractat d’Utrecht, sent substituït pel darrer president,
Josep de Vilamala (18 d’agost de 1713 fins el 16 de setembre de 1714).
La fidelitat d’Antoni de Solanell fou recompensada, designant-lo abat del
monestir de Sant Cugat del Vallès l’any 1711. El càrrec d’abat havia quedat buit
després de la fugida l’any 1705 de Baltasar de Montaner, anterior abat de
tendència filipista cap a Castella. Montaner havia pres aquesta decisió,
malgrat ser abat de Sant Cugat des de 1696, i haver promès l’Arxiduc mantenir
tots els càrrecs eclesiàstics del període de Carles II, és a dir anteriors al
mes de novembre de l’any 1700.
La marxa precipitada de l’abat Montaner no va ser ben rebuda per la
comunitat benedictina de Sant Cugat. Malgrat tot el càrrec no quedà vacant i
Montaner continuà mantenint la seva designació formal com abat fins la seva mort a Madrid, el 7 de setembre
de 1711, moment ara sí, en el que aquest càrrec quedà vacant.
En aquest moment entren de nou en joc les diferències pròpies del moment
bèl·lic en el que es trobaven immersos els interessos de cadascun dels dos
contendents. Felip V havia pensat com
nou abat de Sant Cugat Jaume Oliver, antic abat de Santes Creus, mentre que
Cristina de Brunswick, regent des de 1711, en absència del seu espòs Carles, va
nomenar abat Antoni de Solanell.
Curiosament un dia després la reina abandonava Catalunya, per sempre més,
cridada a Viena per Carles VI, nou flamant emperador del Sacre Imperi
romanogermànic. A Catalunya quedava com a virrei Guido de Starhemberg.
Solanell, no va prendre possessió
oficial del monestir fins el 12 de juliol de 1713, gairebé pocs dies després deixava de ser president de la Generalitat.
El 9 de juliol la Junta de Braços va decidir la defensa a ultrança, una
actuació desesperada davant la completa soledat en la que es van trobar les
tropes catalanes, encomanant-se a la
divina providència, després que les tropes austríaques s’havien embarcat
abandonant també Catalunya. El 22 de juliol Antoni de Solanell cedia el seu
càrrec de president de la Generalitat a l’abat de Sant Esteve de Banyoles,
Josep de VIlamala.
La designació com abat del monestir de Sant Cugat d’Antoni de Solanell, no
deixava de ser un miratge, un nomenament fet en un moment especialment
complicat, amb les tropes borbòniques del Duc de Pòpoli iniciant a finals de
juliol el setge de la ciutat de Barcelona. Solanell, davant l’absoluta
superioritat de l’exèrcit filipista va adoptar una actitud pactista,
favorable a la rendició, actitud que
contrarià bona part del braç eclesiàstic.
Després de la caiguda de Barcelona i l’ocupació definitiva de Catalunya per
l’exèrcit de les Dos Corones, les institucions catalanes van ser abolides i es
va girar una forta repressió contra totes les persones considerades
austriacistes.
L’abat de Sant Cugat malgrat haver adoptat una actitud pactista a partir
del Tractat d’Utrecht, fou desposseït del seu càrrec, no per haver-se destacat
políticament sinó per haver estat designat per un rei intrús, Carles III, malgrat gaudir el seu càrrec de ple reconeixement papal.
Mandamos de no admitir al referido Fra Don Antón Solanell en el ejercicio,
goze y prerrogativa de dicha Abadia, ni lo trateis, ni reconozcais como tal
Abad por ser notoriamente nula e injusta su elección.
Solanell, va posar tots els impediments de dret possibles, però no va poder
impedir la seva expulsió del monestir de Sant Cugat. Les
repetides cèdules reials, fins a tres, considerant el seu nomenament nul, no van obtenir el plàcet papal, sinó només el
silenci, cosa que enterbolí les relacions de la Monarquia espanyola borbònica
amb el Vaticà.
El Papa considerava que Solanell fou escollit abat quan Carles III, actuava
com a veritable rei del territori sota
el que tenia govern i per tant ho era per designi reial, (sense entrar en la
discussió de la legalitat del càrrec reial)i va emetre la conseqüent butlla
papal que sota el seu criteri no era revocable.
L’expulsió de Antoni de Solanell del monestir de Sant Cugat per ordre reial
era taxativa, irrevocable.
Os dezimos y mandamos que no
residays en S. Cugat del Vallés ni en el
distrito de su abadia, Transfiriendoos donde quisierais…
L’abat malgrat tot va ser expulsat del
monestir, no marxà gaire lluny, fou acollit al monestir veí de Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron, des d’on continuà la seva activitat directora de la comunitat
benedictina de Sant Cugat.
Pero reside dicho intruso abad en la abadia y monasterio (San Jeroni de la
Vall d’Hebron) y ejerce de abad en lo espiritual, por no habérsele, hasta
ahora, intimado ni modoficado expulsión o remoción y en esta intel·ligència se
habrá de despacharle y notificarle semejante Despacho de Cancelleria para que
se parte del ejercicio de Abad y deje xe ejercer cualesquiera actos de dicha
Abadia no solo en lo temporal sinó tambien en lo espiritual.
Actuació que es demanava complexa per quant suposava una ingerència reial
en un àmbit exclusivament religiós, i Solanell, catedràtic en dret canònic
sabia perfectament que el seu mandat podia ser contravingut en quant a les
seves rendes com abat per actuació governativa reial, però no en l’àmbit religiós
i espiritual, on l’única autoritat que podia regir era la Papal.
L’actitud silent, i alhora desautoritzant del Papa, no va permetre
l’elecció de nou abat, únicament es va escollir un vicari general que actués
com si la seu abacial estigués vacant. Aquesta actuació decidida per part d’un
abat que sabia que el protegia el dret canònic, motivà l’emissió d’una tercera
cèdula reial enviada directament a Sant
Jeroni de la Vall d’Hebron, on tothom sabia que s’havia refugiat l’abat.
Disponiendo (el abad) a este efecto su retiro y mansión en el Monasterio de
S. Gerónimo de Vall Hebron que se
halla solamente distante hora y media del Monasterio de S. Cucufate, y
a tiro de fusil de la jurisdicción
espiritual y temporal de aquel.
Desde donde ofreció al Monasterio y a su Cabildo toda su aplicación en quanto
se lo participase. Y en efecto des de allí
continuo las operaciones y
exerció de Prelado en lo particular y común del Monasterio y su Dignidad. Hasta que como se ha dicho a 16 de setembre de 1717, se le presentó el Real Decreto con
que su Magestat le mandó no exerciera la Juridicción, tanto en lo temporal como
en lo espiritual.
El rei Felip V en un context de repressió general, al marge de la
interferència que pressuposava entrar en
el terreny religiós, va amenaçar directament a l’abat Solanell expulsant-lo i
inhabilitant-lo de manera forçosa, cosa que no pressuposava un abandó voluntari
de les seves funcions. La seva dignitat abacial restava d’aquesta manera
preservada, malgrat quedar limitada tan sols a un càrrec honorífic.
Os removemos y expelemos del exercicio de Abad del Monasterio de S. Cugat.
La situació de repressió no va canviar gaire a Catalunya en els anys
següents, malgrat que durant la guerra de la Quàdruple Aliança, Felip V,
s’enfrontà fins i tot al seu cosí el rei Lluís XV de França. L’any 1719, el duc
de Berwick, ara al servei del rei de França, envaí el nord de Catalunya
comandant les tropes franceses i cridant als catalans a actuar contra Felip V.
El país, desfet per molt anys continuats de guerra, no s’alçà, amb
l’excepció de diversos escamots
militars sota les ordres d’antics caps
austriacistes, com Francesc Bernic o Pere Joan Barceló (Carrasclet).
Antoni de Solanell, expulsat finalment de Sant Cugat l’any 1715, va ser
acollit de manera fraternal pel monestir de la Vall d’Hebron, actitud que
l’abat exiliat va agrair profundament a la comunitat jerònima. Durant els
llargs anys que van precedir la seva marxa del monestir de Sant Cugat, no hi ha
constància que abandonés mai el monestir jerònim. Les diferents comunicacions
que va fer i les visites que va rebre sempre van ser dins el clos del monestir
de Sant Jeroni.
distant, com és l’any 1724, encara rebia i enviava cartes des de Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron. Pere Serra i Postius, amic personal i coneixedor de l’elevat
nivell intel·lectual de Solanell, va sol·licitar el seu parer sobre el seu llibre
Prodigios y Finezas de los Ángeles, abans de la seva edició
definitiva l’any 1726. Solanell, va elogiar l’esborrany del llibre de Serra
Postius en una carta que va enviar-li des del monestir jerònim, el dia 22
d’octubre de 1724, comunicació que aquest autor va incloure com a proemi en
l’edició del seu llibre. Publicada finalment l’any 1726.
El tractat de Viena, l’any 1725, va
canviar finalment les coses. Els eclesiàstics i nobles reprimits com a
conseqüència d’haver rebut prebendes de l’arxiduc, van recuperar els càrrecs,
títols i propietats que els havien estat arrabassats per la seva adscripció
austriacista.
Antoni de Solanell, arran del tractat de Viena fou reintegrat en el seu
càrrec abacial. Desgraciadament, a conseqüència de la seva avançada edat, i el
seu delicat estat de salut, i tot i retornar al monestir de Sant Cugat del
Vallès, va morir abans d’acabar l’any 1726.
El mes de gener de 1726, Solanell,
des de Sant Jeroni, havia enviat una comunicació al capítol de Sant Cugat assenyalant
l’alçament del segrest i restant a l’espera de l‘acceptació per part de la
comunitat per procedir a retornar al seu
monestir.
Sa Magestat (Déu lo guarde) se havia dignat
reintegrarlo en la Abadia ab lo qual
motiu quant avises passaria a est Monestir per obligació de sa
residència y altres de son ministeri y
que seria alçat el segrest y no dubtava que est Monastir o Capítol no tindria
reparo en posar en execució lo Real
Decret.
El mes de febrer de 1726 tornava després de gairebé onze anys d’allunyament
al seu monestir. La seva mort va ocórrer el mes de setembre del mateix any 1726
i fou sebollit dins el clos monàstic de Sant Cugat del Vallès.
Antoni de Solanell, va escriure
diverses obres durant la seva llarga estada a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron,
alguna d’elles a instàncies de Serra Postius, com Origen,
fundació, y fundador del Monastir de
Sant Cugat. Llibre que consta escrit
l’any 1723.
La biblioteca de Reserva de la Universitat de
Barcelona, conserva diverses obres procedents del monestir de Sant Cugat, un
cop va ser efectiva la desamortització a partir de 1835. En aquest fons de
reserva figuren tanmateix diversos llibres pertanyents a la biblioteca personal
d’Antoni de Solanell, perceptibles per les marques de propietat que hi ha a la seva
coberta.
La mort de l’abat va generar tot un seguit de
problemàtiques, derivades no tan sols dels tràmits successoris, sinó també dels
deutes contrets, cosa que va afectar el monestir de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron.
El 4 de novembre de 1726 es plantejà en el capítol que
l’abat Solanell havia deixat en comanda
una quantitat important de diners, pertanyents a les seves rendes particulars,
a diversos monjos de Sant Jeroni, diners que ara li calia recuperar al monestir
de Sant Cugat.
Cal tenir present que Solanell estava molt agraït a
Sant Jeroni per totes les atencions rebudes durant una llarga dècada d’exili i
encara en el seu testament se’n recordà, deixant escrit que es pagués una remuneració al convent
jerònim. Això suposava fer comptes, entre els diners que l’abat havia deixat en
préstec i els que concedia com a donació testamentària.
Davant la possible existència de divergències
pecuniàries, es va suggerir que cada monestir nomenés un procurador i un
advocat, a fi i efecte d’evitar discrepàncies i amb la bona voluntat d’arribar
a un acord entre ambdós monestirs.
El monestir de Sant Jeroni es va avenir a la proposta de nomenar
representants per cada banda, però no acceptà fer un dipòsit cautelar amb els
diners que tenia guardats a l’arxiu de
Sant Sever de Barcelona. Almenys, fins que els comptes no haguessin quedat clars
i de ple consens per les dues parts. L’acord però es va anar dilatant en el
temps, al·legant els jerònims qüestions de procediment i protocol.
Finalment un cop Sant Cugat va decidir que el seu advocat seria un
reconegut jurista, Antoni Serra Portell, Sant Jeroni va optar, quinze dies després
de tenir-ne coneixement, per un altre igualment important, el Dr. Baltasar
Oliveres.
Malgrat el nomenament d’aquest juristes, el tema es va anar retardant en el
temps, al·legant els monjos jerònims que
estaven pendents d’ordres superiors. Aquesta actitud, aparentment passiva, va
comportar l’amenaça del Capítol del monestir de Sant Cugat de portar el cas
davant els tribunals de justícia, davant el que aquests entenien com a
maniobres dilatòries per part de la Vall d’Hebron.
Finalment el mes de febrer de 1727 es van nomenar dos arbitres, el canonge
barceloní Dr. Josep Coder i el Dr. Ramón Sala, rector de la parròquia de Sant
Miquel de Barcelona.
Les negociacions foren àrdues, i es van perllongar durant diversos mesos. Finalment
el dia 6 de setembre de 1727, es signà una concòrdia entre els dos monestirs.
No hi ha constància de la quantitat exacte que el monestir de Sant Cugat
va recuperar del deute contret per Sant
Jeroni de la Vall d’Hebron, però si se sap que deuria ser un muntant molt
important, perquè fou destinat de manera completa per fer la compra de l’antic
castell de la Torre Negra i també per a l’adquisició dels drets sobre la Quadra
de Vilanova.
BIBLIOGRAFIA
MIQUEL, Domènec. De mercès reials a exilis polítics. GAUSAC.
Nº 40-43. Publicació del Grup d’Estudis Locals de Sant Cugat del Vallès (GEL).
Sant Cugat del Vallès 2012-2013.
PERAY, José de. Sant Cugat del Vallès, su descripción
y su história. Imprenta de la Casa de la
Caridad. Barcelona 1908
SERRA POSTIUS, Pedro.
Prodigios y Finezas de los Ángeles, Imprenta Jayme Surià. Barcelona 1726