La dissortada
història del monestir de Sant Jeroni en el transcurs de la primera meitat del
segle XIX ha afavorit que tot el que fa referència a aquest cenobi estigui
envoltat per una espessa boira.

La guerra del
francès va comportar un primer incendi del que no es va recuperar mai més. Seguidament
les desamortitzacions de 1820 i 1835 van
suposar el seu cop de mort, i concretament la darrera, quan a partir de l’estiu
d’aquell mateix any de 1835 va patir dos incendis gairebé consecutius.

La distància d’un
nucli urbà important, l’isolament i les baixes passions que el monestir havia
exercit actuant com a senyor feudal sobre la població pagesa van fer la resta.
Venut Sant Jeroni en pública subhasta, el seu desmantellament i el fet d’ubicar-se
en un vessant pronunciat de la muntanya van ser la causa que la seva
desaparició física fos pràcticament immediata.

Però i el seu
patrimoni mobiliari i artístic, què va passar amb ell?

Tenim diverses
relacions del que va passar al cenobi l’estiu de 1835 i el dany infligit al seu
patrimoni. Intentarem fer una relació, malgrat les inconcrecions i
contradiccions existents en relació al salvament parcial del contingut patrimonial
de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

Les fonts ens menen
ineludiblement sempre al canonge Gaietà Barraquer, qui a finals de segle XIX
encara va poder parlar amb testimonis presencials de la desfeta del monestir,
però també disposem a vegades d’altres fonts, sovint indirectes, que ens donen informacions
de gran interès per esclarir aspectes obscurs. Intentaré complementar-les
malgrat que el resultat sigui, encara hores d’ara, insuficient.

Els monjos ja eren
coneixedors de disturbis  que s’havien
produït a Saragossa el 6 de juliol de 1835, però el P. Prior i el P. Vicari
veien les coses de manera diferent i contrària. Josep Boada, el pare prior, era
del parer que en cas de produir-se una exclaustració passaria de manera
pacífica, de manera similar a la de l’any 1820. En canvi Pere Puig, el P.
Vicari, tenia dubtes serioses al respecte, entestant-se en resguardar fora del
convent algunes joies de la casa.

“Como prevención,
pues, las alhajas de plata, tales como varios cálices, dos ostensorios o
custodias etc…, metidos en una gran caja, fueron  escondidos bajo tierra, en la falda del monte,
cerca de la capilla hoy subsistente de San Cipriano y Santa Justina, según
dicen unos, o en el Laberinto del Marqués de Alfarrás, según otros”.

Aquesta primera informació
ja és contradictòria perquè com reconeix el mateix Barraquer aquesta li va
venir per dues vies, la primera per part del mosso del monestir Francesc Carner
i la segona per les germanes del P. Vicari Pere Puig, possiblement aquesta
segona sigui la més fiable.

Pocs dies després
els monjos foren apercebuts dels luctuosos fets que la tarda i nit del 25 de
juliol de 1835, dia de Sant Jaume, s’estaven produint a Barcelona. L’incendi de
diversos convents els va fer pensar de seguida que el seu monestir podia córrer
la mateixa sort. Com així va ser.

Aquesta situació
però també els va donar el temps necessari per salvar alguns dels bens que
podien considerar més importants o més fàcils de transportar. Sigui com sigui, al dia següent, amb l’excepció del P. Ascensi
M. Pastor, tots els frares després de celebrar les misses preceptives es van
acomiadar i abandonaren el convent. Sembla que el primer lloc d’acollida del P.
Prior i el P. Vicari, acompanyats d’un nombre significatiu de monjos, fou la
casa anomenada Can Biel, malgrat que el seu posterior destí seria divers. El
Prior, Josep Boada va ser acollit finalment i va romandre molts anys a la casa
del Marquès d’Alfarràs, al Laberint d’Horta.

Diverses fonts
apunten que el dia 27 de juliol un grup de persones procedents de Sant Cugat i capitanejats per un tal Majó
de Valldoreix, es van adreçar al monestir amb la voluntat d’incendiar-lo i saquejar-lo. “Empero algunos, al señalar
la persona, indican que no fué el padre o jefe de la casa Majó, a la sazón
alcalde de San Cugat, el que capitaneó a los 25, sino su hijo, capitán, u
oficial, de su milicia”.

Apercebut del risc
per persones del veïnat, el darrer frare que restava al convent, el P. Asensi M. Pastor
va fugir a temps, abans de l’arribada dels brètols.

“…muy poco
después de aquella huida se presentaron allí los exaltados de Sant Cugat del
Vallés capitaneados por uno de los majó de Valldoreix, soltaron dos o tres
toneles de vino de la bodega, de modo que esta quedo convertida en un lago de
vino, robaron la ropa blanca de un armario de la hospedería, y cometerían otras
tropelías. Colocaron después un montón de sillas en la celda prioral, y le
pusieron fuego, es decir incendiaron el monasterio”

 

Quan eren a meitat
de la feina, l’aparició en escena del batlle de Sant Climent que venia a la recerca
d’un parent, va aturar l’acció destructora i l’incendi incipient, dient que havia de donar avís a les autoritats del
que allà es produïa.

Entre aquesta data i
el 13 d’agost, moment en el l’ecònom Salvador Codoñés signà un inventari del
bens recuperats del monestir i dipositats a la capella de Can Blai (realment la
capella de Can Fontaner), va transcórrer un temps prou significatiu com perquè
moltes peces del convent haguessin pogut estar salvaguardades.

L’inventari
conservat i signat per l’ecònom Salvador Codonés, deixa entreveure efectivament
que les peces més importants ja havien sortit del convent:

19 casullas
viejas de varios colores

2 albas muy usadas

8 cíngulos
viejos

20 amitos

48
Purificadores

2 manteles de
altar

5 aras

8 misales

3 sacras
buenas y otras muy estropeadas

1 capa
pluvial vieja

4 sobrepellices
de monaguillo

4 campanillas

Varias
imagenes, però las mejores de S. Pedro, S. Pablo y S. Gerónimo de madera
plateadas, las tres con un relicario en el pecho

4 crucifixos
pequeños

4 reloicarios
con varias relíquias y una cajita con ser (su) autentica

2 catifas
viejas

La urna de
madera plateada

Varios
candeleros plateados algo viejos

8 lámparas de
latón

El palio

La cruz de
madera plateada

Un dozel de
terciopelo carmesí, una almohade de idem y otro dozel de madera plateado.

Si realment aquesta
és la relació completa de bens que mig mes després de la marxa dels monjos va
ser recollits, tot apunta que els bens més importants ja no estaven al monestir
i es trobaven probablement en un lloc més segur. El mateix Mn. Codoñés ho
reconeixia amb l’escrit que acompanyava l’inventari.

“Lo mas
principal no se halló ya, y lo que está en mi poder según tengo prevenido por
VVSS va notado en el inventario que acompaño… algunas imágenes estan en poder
de algunos feligreses mios de toda confiança que en los días de evacuar dicho
Monasterio los PP que aun havia, se lo entregaron…”

És de tothom
conegut que l’arxiu del monestir fou parcialment portat a la rectoria de Sant
Joan d’Horta, on fou redescobert a les seves golfes pels membres de
l’associació Catalanista d’Excursions Científiques (antecedent immediat del CEC)
força anys després, l’any 1877. Els membres del nucli fundacional  del CEC es van endur més de cent pergamins,
actualment custodiats a l’Arxiu Nacional de Catalunya i la resta dels que
encara es conservaven a la rectoria, foren finalment traslladats a principis de
segle XX a l’Arxiu Diocesà, on encara es troben.

Sant Joan d’Horta,
també va ser dipositaria de diverses mostres d’orfebreria sacre, entre elles un
calze amb la seva patena i un lignum crucis, servat dins una creu de plata
sobredaurada, peces totes elles de principis del segle XVI, i de les que a dia
d’avui només es conserva la creu amb el lignum crucis a l’actual parròquia
d’Horta.

De la rica
llibreria (Biblioteca monacal) poca cosa es salvà. La Biblioteca de la
Universitat de Barcelona ha pogut determinar que en els seus fons no més de set
llibres procedien d’aquella. L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona serva
un dietari del segle XVII de fra Pere Bals i la Biblioteca de Catalunya el
llibre de costums de Sant Jeroni, còpia del primer terç del segle XVIII de
l’original actualment perdut. Aquest còpia es trobava al cor de l’església, poc
més.

Per altra banda la capella de Can Fontaner (Can Blai segons Barraquer)
va servir de magatzem de molts dels bens salvats de Sant Jeroni, entre ells els
que surten esmentats a l’inventari de Mn. Codoñés, però també altres,  dipositats arran del permís previ obtingut per
l’alcalde d’Horta, Joan Mariner, que va col·laborar en el salvament dels bens
del monestir, així com altres persones que també es van oferir a custodiar-les.

“La sillas del
coro fueron depositadas en la capilla de la casa llamada ca’n Blay de Horta
(también llamado ca’n Fontanet), hoy (1885) fábrica de curtidos de piel. Allá
paró también el órgano. Los libros del coro y algunos  colchones en casa del mismo alcalde de Horta,
llamada ca’n Mariner”.

 Justament és per
les malifetes produïdes posteriorment per un nou grup de exaltats (estiu de
1836), aquests ara procedents  de Sant
Andreu i d’Horta, abans d’anar al monestir de Sant Jeroni per tal de procedir
al seu incendi i saqueig que tenim coneixement del salvament previ de molts
objectes.

Desgraciadament aquesta
turba va passar primer per la capella de can Fontaner (erròniament Can Blai sempre
segons Barraquer) cremant gran part del seu contingut i posteriorment per casa
del batlle d’Horta, Can Mariner, obligant-lo
a cremar també tots els llibres del cor  allí preservats, llibres tots ells de gran
vàlua i en un nombre aproximat d’entre vint-i-sis i i vint-i-vuit. 

“Cuando estos de San Andrés pasaron por ca’n Blay
pretendieron poner fuego a la capilla donde se hallaban depositados los arriba
indicados objetos; mas desistieron de quemar la capilla, pero no los objetos;
los cuales fueron sacados, y después de haber tomado de ellos cada uno lo que
quiso, les pusieron fuego. Muchos salían de allí tocando una flauta del órgano,
a modo de instrumento de viento. Pasaron también a casa del alcalde Mariner, y
en su era quemaron los libros de coro…”

Amb aquestes curtes
explicacions Barraquer deixa entendre que altres objectes que no eren els
relacionats a l’inventari de Mn. Codoñés  també havien estat dipositats a la capella de
Can Fontaner, com les cadires del cor i l’orgue, tot amb l’esperança del seu
salvament i posterior recuperació.

Els exaltats
després de cremar els llibres del cor dipositats a Can Mariner i molts dels
objectes guardats a la capella de Can Fontaner, s’adreçaren al convent i res
els aturà. Sant Jeroni completament abandonat fou objecte de depredació i
destrucció sistemàtica, afectat ara si per un nou incendi que el devastà. Justament
aquest abandó i la solitud de l’indret on es trobava afavoriren l’actuació de
persones que el depredaren sistemàticament.

“A estas
causas de destrucción hay que agregar el abandono de la casa, merced al cual
todo atrevido entraba allá, y se llevaba cuantos materiales de construcción le
placían. Se recuerda un hombre que se entretenía en arrancar las cerraduras de
las puertas, mientras otros se llevaban las verjas de las capillas, y así cada
cual extraía cuanto quería”

De manera indirecte
acabem tenint coneixement de l’existència de bens dispersos del monestir que
com s’havia apuntat havien anat a parar a diverses cases particulars i mai més
foren reclamats o senzillament oblidats.

Can Safont una
important casa pairal al redós de l’església de Sant Genís dels Agudells fou
una d’elles. Justament Desideri Díez en el seu conegut recull de les masies
d’Horta  en fa esment d’una manera
gairebé indirecte: “A la sala dels senyors hi havia cadires de boga dos
canapès de boga, un quadre de Santa Magdalena, un quadre de la Sagrada Família,
tots dos de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron…”

Altres fonts, de caràcter oral, recollides per en
Jordi Vila Traguany, ens parlen també del paper que va fer la masia Cal Peronet,
on la veu popular l’assenyala com a dipositària de gran part del tresor de Sant
Jeroni, abans de la seva dispersió. La masia es trobava a peu del camí que
portava de Sant Genís dels Agudells a Sant Joan d’Horta.

BIBLIOGRAFIA

AULADELL
i SERRABOGUNYÀ, Joan. La desamortització del monestir de Sant Cugat del Vallès.
Grup d’Estudis Locals. Sant Cugat del Vallès 2010.

BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Las casas de Religiosos en
Catalunya durante el primer tercio del siglo XIX. 2 vols  Barcelona 1906

BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Los religiosos en Cataluña durante
el primer tercio del siglo XIX.  4. Vols
Barcelona 1918

BIBLIOTECA
UNIVERSITAT DE BARCELONA. Llibres exhumats d’un monestir
desaparegut, Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

CENTRE
EXCURSIONISTA DE CATALUNYA. Excursió a Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron. Extracte de l’acta signada el 18 de març de 1877 (signada pel Sr.
President de l’Associacio i el Vicepresident).

MORAN, Josep. La destrucció del convent de Sant Geroni de la Vall d’Hebron (Horta),
segons el canonge Barraquer. Estudis Santcugatencs. Vol 2. Sant Cugat del
Vallès. Desembre 1983.

DIAZ i
QUIJANO, Desideri. Les masies d’Horta. Història d’Horta 3. El Tinter Coop.
Limitada. Barcelona 1986.

VILA
TRAGUANY, Jordi. On es van portar els objectes salvats de Sant
Jeroni de la Vall d’Hebron?. Bloc Associació d’Amics del Monestir de Sant
Jeroni de la Vall d’Hebron.