Sant Jeroni de
Cotalba fou la fundació de l’orde jerònim més antiga de la Corona d’Aragó, i també
la casa mare de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. El seu prior Joan Ibañez o
Yañez i set monjos més, van ser designats per la reina Violant per fundar el
nostre monestir. Els monjos seguint la voluntat de la reina van abandonar el
seu cenobi, patint una dura subsistència i els inconvenients de la nova
fundació. La mort inesperada del rei Joan I l’any 1396, comportà un fre molt important
en les obres de construcció de les dependències
monacals, que restaren inacabades, vivint els monjos en condicions de gran
precarietat durant molts anys.
Els vincles entre
Sant Jeroni de Cotalba i el de la Vall d’Hebron, van ser llargs i constants en el
transcurs de la seva dilatada vida monàstica. Ambdós cenobis van veure closa la
seva existència monàstica al mateix temps, com a conseqüència de la desamortització
dels ordes monàstics de l’any 1835. La vida religiosa mai va tornar a refer-se en
cap dels dos cenobis, però així com a la Vall d’Hebron, els edificis van quedar
enrunats, desapareixent pràcticament del tot, la sort de Cotalba fou diferent,
la vida religiosa va desaparèixer, però el conjunt conventual va romandre
dempeus.
L’origen de sant
Jeroni de Cotalba, situat molt a prop de Gandia, l’hauríem d’anar a buscar una
mica més lluny d’aquest indret, a la plana de Xàbia. Un grup d’ermitans que
vivien en coves a la zona del cap de Sant Antoni, s’acolliren a viure en
comunitat en una monestir sota la regla del nou orde religiós de Sant Jeroni, i
sota el patrocini d’Alfons d’Aragó, dit el Vell, comte de Ribagorça i Dénia, duc
de Gandia i marquès de Villena.
Dissortadament, aquest
monestir, quan encara era a mig construir, fou assaltat l’any 1386 per una nau
pirata barbaresca. En la brega va morir un dels monjos i la resta van quedar
captius, juntament amb el seu prior Jaume Joan Yañez, a Bugia. Deslliurats dos
anys més tard, retornaren del seu captiveri tot demanant al seu protector
Alfons d’Aragó, la possibilitat de traslladar-se a un indret més segur per restablir
la seva comunitat de manera definitiva.
El nou lloc
escollit fou un paratge proper a Gandia, però dins del municipi d’Alfauir, en
un indret anomenat Cotalba. Adquirit l’any 1388 per Alfons el Vell, aquest la
cedí als monjos i la mantingué de nou sota la seva protecció, amb salvaguarda reial
de Joan I. El nou monestir va prendre el nom de Sant Jeroni de Cotalba. Un cop
instal·lada la comunitat, va créixer de manera exponencial, de manera que l’any
1393 ja hi residien vint-i-quatre frares.
El P. José de Sigüenza,
en el seu llibre sobre la història de l’orde jerònim, posà especial èmfasi en el
monestir de Cotalba, car després del primer intent fallit a la Plana de Xàbia, aquest
fundació suposà l’establiment definitiu d’aquest orde a la Corona d’Aragó.
No obstant això, les
cases jerònimes que es van fundar al Regne d’Aragó no van tenir mai plena
independència, sinó que van quedar subjectes al monestir castellà de San Bartolomé
de Lupiana, (Guadalajara).
La jove comunitat de Cotalba va viure un moment excepcional
quan el mateix any de 1393, la reina Violant va demanar al prior Joan Yañez,
que abandonés el seu monestir juntament amb set monjos de la seva comunitat, per anar a fundar un nou monestir al peu de
la serra de Collserola. La insistència de la reina perquè marxés el prior i Joan
Roger, monjo que era alhora conseller de la reina, devia provocar un veritable
daltabaix a la comunitat de Cotalba. La comunitat després de deliberar sobre el
prec de la reina, va alliberar finalment
al prior Yañez de les seves funcions, perquè pogués acomplir la voluntat reial.
de les campanes(dreta) i torre prioral(esquerra)
Alfons el Jove, fill
d’Alfons el Vell, va mantenir l’ajut a
Cotalba donat pel seu pare, en la continuació de les obres del cenobi. Obres en
les que col·laborà també Pere March, pare del poeta Ausiàs March, en el seu
càrrec de majordom del Duc de Gandia.
Durant el segle XVI,
el monestir va restar sota la protecció i control de la família Borja. Maria
Enríquez de Luna regent del ducat de Gandia es preocupà de fer obres d’ampliació
al monestir, entre elles,
l’allargament de la nau de l’església i la construcció de les galeries del claustre superior. Artistes de renom acudiren al monestir cridats
per Maria Enríquez. L’arquitecte Pere Comte, l’escultor Damià Forment o el
pintor Paolo de San Leocadio, en serien només
alguns exemples.
Cal remarcar el claustre inferior, del segle XV, imbuït d’aire mudèjar, una nota pintoresca en
el conjunt monacal. En un extrem del
claustre es troba l’escala helicoidal, atribuïda a Pere Compte, una autèntica
joia de l’art gòtic flamíger.
L’església gòtica
original fou transformada en el segle XVIII en una església barroca que l’amaga,
però encara podem trobar traces de l’església medieval en alguna de les capelles laterals. En especial
la pertanyent a la família March que serví també d’enterrament de diversos
membres de la família.
De manera recent
s’han fet excavacions a l’esmentada capella. A la seva cripta s’han trobat les
restes de familiars directes d’Ausiàs March: el seu pare Pere March, els seus
cinc fills i les seves dues dones Isabel Martorell (germana de l’escriptor
Joanot Martorell) i Joana Escorna. L’excavació, malgrat tot, ha aixecat dubtes
raonables en relació a la seva qualitat científica.
Millor tracte ha
tingut històricament el sepulcre d’Alfons el Vell, situat en el que un dia fou
la sala capitular, sepulcre amb les armes d’Aragó i Sicília però que fou ocupat
per les restes dels seus fills, Joan i Blanca, en ser enterrat finalment el comte a la
col·legiata de Gandia.
El passat medieval del monestir es retroba, entre
d’altres llocs, a l’antiga sala capitular, habilitada a dia d’avui com a
capella, també a la torre campanar, anomenada tradicionalment torre de les
campanes.
de la capella dels Marc. Segle XV.
Cotalba hostatjà ocasionalment,
diferents personatges reials de la casa d’Àustria. Reis com Felip II i Felip
III, van sojornar en les diverses
dependències habilitades per Maria Enríquez gran promotora de les obres
de millora del monestir.
El monestir de Cotalba va mantenir la seva importància
en el transcurs de la seva llarga vida monacal, història que va acabar
bruscament i de manera definitiva l’any 1835. Malgrat patir l’orde jerònim aquest trist
final, els edificis conventuals de Cotalba es van conservar, en passar a mans
de la família d’origen irlandès Trénor, assentada al País Valencià, que les va
adquirir de l’estat en pública subhasta, convertint aquest espai sacre en la
seva residència privada.
retaule major. Nicolau Borràs (1530-1610) Museu de Belles Arts de València
BIBLIOGRAFIA
SIGUENZA, José
de. Historia de la Orden de San Jerónimo. Imprenta
Real. Madrid 1600.