aquest cop gràcies al que explica d’ella:
Resseguint el que
parla aquest manuscrit anònim, existent a la Biblioteca de l’Escorial, sobre
les tres ermites que eren al voltant de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, trobem
que fa una especial menció d’una quarta, Sant Cebrià d’Horta.
La reduïda historiografia sobre Sant Jeroni, sempre ha
menystingut aquesta ermita, no considerant-la gairebé mai com a pròpia del
monestir de Sant Jeroni. La historia Breve desmunta aquesta idea
quan es fa ressò de Sant Cebrià, nominant-la directament com la quarta ermita
del monestir. Potser per la seva antiguitat, anterior amb escreix a la fundació
del monestir jerònim, i pel fet de la instal·lació d’una comunitat de frares
mínims dins de les seves parets a finals del segle XV, no se l’havia tingut en
compte.
No obstant, La
historia Breve escrita a finals del segle XVI (1595), dona prou llum
com per entendre la enorme vinculació, més aviat dependència, d’aquesta ermita
del monestir de sant Jeroni, com veurem seguidament pel contingut de la
transcripció literal del que diu al respecte aquest preciós document que és La
Historia Breve de la fundación del Monasterio de San Hyeronimo de Val de Hebron
y de las cosas notables del:
… “La
4a. capilla,o, hermita que tiene esta casa es dedicada a St. Cipriano y
Sta. Justina mártires, está esta algo lexos y apartada del monasterio como un
quarto de legua o mas y es capilla muy antigua y consagrada y tiene casa y
aposento para sinco, o, seys personas: y en ella recogieron una vez unos
frayles franciscos un tiempo de peste y por estar apartada y recogida y muy
solitaria, y ultimamente en el año de 1588 aviendo peste en la ciudad
y en este nuestro Monasterio fueron en dicha hermita de St. Cipriano el
Magisterio de novicios con sus novicios, y alli se libraron y pasaron todo
el tiempo que fue necessario como hermitaños rezando sus horas en la
iglesia. En esta hermita ay siempre un hermitaño seglar que vive en
ella con licencia y parescer del prior desta casa que le da las llaves y
se las encomienda y quita quando le paresce.”
Lluís Jordà i Roselló
Eugenio Fonts