Les tres ermites
que van arribar a la fi dels dies del monestir de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron, i que estaven dins els límits conventuals eren, el Sant Sepulcre,
Sant Onofre i Santa Magdalena; la quarta, com hem pogut veure per altres apunts
a aquest bloc, era fora ja d’aquests límits, però restava encara dins de la
tutela prioral, era l’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina.

No obstant, pels
documents existents al segle XVI, apareix una ermita denominada Sant Sebastià, que
desapareix posteriorment en un moment incert, però conservant aquesta advocació
l’antiga sala capitular que esdevé alhora capella de Sant Sebastià.

Aquesta situació fa
pensar, a priori, que l’ermita de Sant Sebastià, va canviar l’advocació en un
moment indeterminat, però posterior al segle XVI, per la de Santa Magdalena.

A la Real
Biblioteca del Escorial, es custodia la denominada Historia breve de la
fundación del Monasterio de San Hyerónimo de Val de Hebron, manuscrit
anònim, redactat l’any 1595 per un monjo de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron,
que serví de pauta per descriure la part relativa a la història del nostre
monestir,  dins de la cèlebre obra  denominada história de la orden de San Jerónimo,
escrita en sa major part per la ploma del P. José de Sigüenza, publicada l’any
1605.

En aquest manuscrit,
es fa la primera ressenya coneguda de les ermites del monestir de Sant Jeroni.
Parla primer, abastament, de l’ermita del Sant Sepulcre, seguidament de la de
Sant Sebastià, després de la de Sant Onofre, i finalment esmenta la de Sant
Cebrià i Santa Justina. No hi ha cap referència a Santa Magdalena.  

Per la descripció,
que en fa aquest monjo anònim, de totes les ermites existents en aquells moments,
sabem que l’ermita de Sant Sebastià era de les més antigues:

“La 2a. capilla,
o, ermita esta junto al monasterio a la parte de poniente  algo mas apartada que la del Sepulcro y està
dedicada al glorioso màrtir San Sebastian por devoción que del tenia el prior
que la mando labrar y pintar el retablo que fue hecho cerca de los años de 1500,
poco mas o menos, y el dia de su
fiesta  del Santo va el convento a
celebrar Missa conventual en dicha hermita, y van y buelven en procession
solemne; y la vigília de la Santa Asunción el convento por voto, y en la misma
vigília va el convento a cantar unas completas en dicha capilla, o, hermita.”

Cap esment fa el
pare Sigüenza de les ermites de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, però si fem
cas al ressenyat de manera indirecte al llibre de Costums de Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron, en allò que pertoca a les obligacions, (costums),
del sagristà, sí trobem una referència a les tres ermites històriques, però
complet silenci en relació a Santa Magdalena. Cal assenyalar que la còpia
actualment preservada del Llibre de Costums a la Biblioteca de
Catalunya, és de l’any 1732, però l’original (copiat fil per randa) era de de
1593. Cosa que la situa doncs, encara a l’horitzó de finals del segle XVI, i de
manera gairebé coetània al manuscrit de la Historia Breve.

“La clau del Sepulcre, y de la Hermita de Sant
Sebastia, y Sant Onofre han de estar totas juntes ab un basto penjades en un
clau a la Sagristia perquè quant algun frare vulla anar à visitar aquestes
santes estacions puga anar(h)i librament.

Està à son carrech concertar lo Sepulcre lo que toca à
dintre tantum segons las festes mes, ò menys, y las caritats ques donan allí se
han de emplear en obras  per a conservació de aquella santa devoció.”

A partir d’aquí, tenim un salt en el temps, i no
disposem de cap referència al motiu del canvi de nom i disposició de la vella
ermita de Sant Sebastià. Però si sabem que la vella sala capitular, erigida en
temps de La Reina Maria de Castella o en un temps immediat posterior, pren el
nom de capella de Sant Sebastià. També sabem que la sala capitular era petita,
potser massa petita, motiu pel que en ocasions les trobades amb el monjos es
feien a la llibreria, més àmplia.

El P. Siguenza ens fa esment de les limitacions del
tamany de la sala capitular, però cap senyal que aquesta hagués esdevingut
capella de Sant Sebastià, encara:

“Ay en este monasterio en la pieça que sirve de
capítulo, que no es muy grande, debaxo della 
dos destos carneros…”

Les limitacions de la sala capitular queden paleses en
la relació que fa Raymundo Ferrer prevere de Sant Just i Pastor a Barcelona
Cautiva, quan referint-se a la primera irrupció de les tropes
napoleòniques al monestir, el dia 3 de juny de 
1808, crida l’oficial francès a reunir els monjos en una estança capaç,
i aquesta no és altre que la Llibreria.

“Preguntando el
Comandante francès por el Prior del Monasterio, y respondiendole el P. Vicario,
que estaba en Valencia, fue tal la fúria de todos los oficiales, que levantando
sus sables y el otro la pistola, bramando como toros, dixeron: “Descubierto
está todo. En Valencia está el Prior para recibir los desertores que vos le
enviais, y reunirlos allá con los demás rebeldes para  armarse contra nosotros”. Creia el P. Vicario
que iban a pasarle (per les armes), quando el Comandante le intimó que fuese a
buscar á los demas Religiosos y los reuniese todos en una pieza capaz; lo que
verificado  en la Libreria, se empezó
segundo juicio, y fueron reproducidas las mismas especies de la cooperación en
la fuga de los soldados.

Mientras esto se
verificaba en la Libreria, oíase por el Convento grande ruido de puertas, por
entregarse muchos soldados al saqueo, lo que desaprobado por el Comandante,
hubo una reyerta entre él y otro oficial que permetia aquella licencia que
luego tuvo fin, pero causaron bastante daño, aunque no entraron en la
Sacristia.”

Evidencia aquesta narració de principis del segle XIX,
que l’antiga sala capitular, amb independència de les limitacions ja conegudes
de capacitat, no feia sempre la seva funció primigènia. En aquells moments ja
estava destinada a fer simultàniament de sala capitular i capella, sota
l’advocació coneguda de Sant Sebastià.

De tota manera desconeixem encara hores d’ara, el
moment exacte que es produeix aquesta translació. És a dir, quan l’ermita de
Sant Sebastià canvia d’advocació i passa a ser la de Santa Magdalena, moment
aquest sens dubte que comportaria també la transformació o adaptació de la sala
capitular en capella de Sant Sebastià.

En el segle XVIII, o bé en el transcurs de la segona
meitat d’aquest segle, l’ermita de Santa Magdalena i la seva denominació ja
existien plenament. Això queda
absolutament constatat en un plet existent, que queda recollit en un plànol,
custodiat actualment a l’Arxiu Nacional
de Catalunya (ANC).

Plànol
en perspectiva de les terres, edificis i camins de la rodalia del monestir de
Sant Jeroni de la Vall d’Heberon i de la parròquia de Sant Genís dels Agudells.
Procedent de la Reial Audiència de Catalunya.  Anys 1785-1786.

L’ermita
de Santa Madalena queda identificada també dins la resposta que D. Bernat de
Bransi, fa l’any 1789, al questionari de l’oïdor reial D. Francisco de Zamora,
quan fa referència a les ermites existents al redós del monestir de Sant Jeroni.
Aleshores ja no hi havia cap senyal de l’existència de l’ermita de Sant
Sebastià, i si, en canvi, de Santa Magdalena.

No hubo
vez, de las muchas que visito  esta su
casa el señor rei  don Phelipe II, que
no  visitase el santo sepulcro con una
tierna devoción, pues la causa  su santa
imagen, que es de barro. Otras persones reales le visitaron, siendo la última
el señor rei don Phelipe V. Varios prelados mitrados que han imitado  a los soberanos  concedieron 
a los que hiziesen lo popio que ellos muchas indulgencias. Tienen
asimismo un tanto más arriba la hermita de la penitente santa Madalena, que es
en quadro o lienzo, però de mui buena pintura, y otra  dedicada al anacoreta san Onofre. Fuera del
territorio patrimonial està la otra hermita, dedicada a los mártires san
Ciprián y Santa Justina.”

Interessa aquí la descripció que fa de sant Jeroni i les
seves ermites, el Diccionario Geográfico Universal, publicat l’any 1834,
justament un any abans de la fi del convent. I com era d’esperar tampoc es fa cap
referència a una ermita dedicada a sant Sebastià.

“VALL-DE-HEBRON (SAN GERONIMO DE), monasterio de Gerónimos en Esp., prov. de
Cataluña, corregim,. Obisp. y a 1 legua N.N.O. de Barcelona, en el distr. de
San Ginés de Agudells de Horta. Sit. en lo alto de un valle que se forma en la
cordillera de colinas que cierra la cuenca del llano de Barcelona, entre el
punto culminante de la montaña de Collserola, llamado Tibi-Dabo y el Turó de
Santa Maria que domina al monasterio, en terreno en estremo pedregoso des de el
que se goza en punto de vista el mas agradable, principalment en el local
llamado Miranda, que se halla en el S.E. bajo la montaña dicha de Sta.
Magdalena, por haber en ella una ermita dedicada a esta Santa, dependiente del
monasterio; allí sentado el observador en un banco elevado descubre á su frente
á Barcelona, dominando casi en su totalidad la superfície de la siempre
concurrida Rambla; al N.E. la amena vega y los pueblos de Horta, San Andrés del
Palomar, San Martin de Provensals y un inmenso caserio que constituye mas bien
una no interrumpida población al N.O. dirigese la vista por entre contínuas
ondulaciones que forman los altos y bajos de las montañas casi siempre  cubiertas de frondoso verdor, perdiéndose
generalment la vista en el dilatado Mediterráneo; hay también otra ermita
dedicada á San Onofre, situada en el ya dicho Turó de Santa María, á bastante
elevación, en el punto que domina la plaza, y en ella mana una copiosa fuente
que riega un hermoso jardín, en el que hay un pequeño cenador con una mesa de
piedra y poyos de ladrillo, entoldado por las ramas de una parra: sitio también
muy delicioso. No es a la verdad la posición del monasterio tan halagüeña, pero
no impide que á su frente se descubra la capital del Principado, de suerte que
en dias de iluminación se ven  desde la
Rambla las luces tan de cerca que á las veces parece sean del tejado del
cuartel de los estudios.” (Estudis Generals, aleshores reconvertit en quarter
de l’exercit).

I ens confirma, ara
sí, el mateix Diccionario Geográfico
Universal, el doble ús de la sala capitular.

“…En el
claustro de que habemos hablado hay una capilla de San Sebastián: en ella se
ven dos sepulturas, una para seculares y otra para los religiosos; y en ella se
reunen los padres para algunos actos de comunidad.”

Hem
d’anar a raure, com gairebé sempre, a les darreres descripcions del monestir, i
aquestes no són altres que les assenyalades pel canonge Gaietà Barraquer,
recollides encara de boca d’alguns dels testimonis vivents a la seva època i
que havien vist o viscut en el monestir, en els moments previs a la
desamortització definitiva de l’any 1835.

Gaietà
Barraquer, en molt poques paraules i seguint la relació de Francesc Carner,
testimoni, aleshores encara viu, dels darrers temps del cenobi, dona fe que la
capella de Sant Sebastià continuava sent considerada com a sala capitular.  

Con entrada por el claustro tenia
este a su lado la sala capitular, llamada capilla de san Sebastián, que no es
muy grande…

És a dir, que la sala Capitular malgrat la
transformació soferta i la seva poca cabuda, mantenia aquesta consideració i
actuava com a tal.

També i per acabar de reble el clau, Barraquer fa
referència a les ermites, i òbviament l’ermita de Sant Sebastià ha desaparegut
per sempre més…

“No es dado despedirme de la
descripción de este monasterio sin hacer mención de tres capillitas, que le
rodeaban, y de las que aún  hoy el
visitante halla como huesos de profanado sepulcro sus cimientos y lamentables ruinas.
Al N. del convento, á dos tiros de piedra, en la cresta de una ondulación de la
pendiente, la de Santa Magdalena; al E., coronando la huerta del monasterio,
más elevada que éste, pero menos que la anterior, la del Santo Sepulcro, y al
NO., sobre el mismo monasterio, en su misma estrecha cuenca,  la de san Onofre.

…la ermita llamada el Sepulcro en
medio de un jardín pequeño cercado de paredes contiguo al monasterio…: otra
llamada de santa Madalena en dicha montaña y cerca la antecedente…: otra
dirruida (Sant Onofre) en idem e inmediata a la espresada y un pequeño jardín
con paredes…”.

Lluís Jordà i Roselló

 

BIBLIOGRAFIA

ANÒNIM (RBE). Historia breve de la fundación del monasterio de Sant Hierónymo de Val
de Hebron y de algunas cosas notables d-él y de las persones señaladas que en
la casa ha avido hasta el año de 1595. Real 
Biblioteca de San Lorenzo del Escoria. Madrid.

ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA (ANC). Plànol en perspectiva de les terres,
edificis i camins de la rodalia del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron
i de la parròquia de Sant Genís dels Agudells. Proc. Reial Audiència de
Catalunya. 1785-1786

AMAT I DE
CORTADA, Rafael de (BARÓ DE MALDÀ). Calaix de Sastre  Volum V, (1800-1801). Edicions Curial.
Barcelona 1994

BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Las casas de Religiosos en Catalunya
durante el primer tercio del siglo XIX. 2 vols 
Barcelona 1906

BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Los religiosos en Cataluña durante
el primer tercio del siglo XIX.  4. Vols
Barcelona 1918

BURGUEÑO,
Jesús.
El pla de Barcelona a la fi del segle XVIII. Respostes al qüestionari de
Francisco de Zamora.  Societat Catalana
de Geografia. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 2016

DICCIONARIO
GEOGRAFICO UNIVERSAL, VOL X. 1834.
Imprenta de José Torner. Barcelona 1834

FERRER, Raymundo. (Presbítero). APÈNDICES.
Suplemento e Indices al diario de
Barcelona Cautiva en 1808. Tomo Segundo. Antonio Brusi, Barcelona 1815

OLIVÉ I GUILERA, Fèlix. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
Parròquia de Sant Jeroni de Montbau. Barcelona 1995.

SIGUENZA, José de fray. História de la Orden de
San Jerónimo. Imprenta Real. Madrid 1605

VALL D’HEBRON. Llibre de Costums de Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron. Biblioteca Nacional de Catalunya. Ms. 315 (rotlle A
180).  Monestir de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron. Datat sobre 1732