CATALUNYA SOCIAL

ÒRGAN D’ACCIÓ
SOCIAL POPULAR

ANY 14  nº 735

5 D’OCTUBRE DE
1935

SANT JERONI DE
LA VALL D’HEBRON I SANT JERONI DE LA MURTRA

També era conegut
més enllà de fronteres el cenobi d’anacoretes contemplatius que Barcelona
tenia, dalt de 1a serra de Cerola, l’antiquíssima comunitat de penitents de
Sant Jeroni, per als quals les reines Donya Violant i Donya Maria, en els
segles XIV i XV, edificaren el monestir de la Vall d’Hebron. Era un lloc de repòs
per a l’ànima, indret solitari d’esplai i elevació de l’esperit. Alguns
estrangers se n’havien agradat, i existeixen litografies i gravats anglesos
d’aquest monestir, que dibuixà en Pau Rigalt, segons trasllat adjunt. Ara, als
anglesos que ens preguntin per aquell asceteri, els podrem ensenyar, si gosem,
l’escena que posem a sota. La runa informe i grisa del monestir de Sant Jeroni
de la Vall d’Hebron, a la serra del Tibidabo, en el seu estat actual, després
del pas deis primers incendiaris vinguts de Sant Cugat del Vallès i deis segons
incendiaris vinguts de Sant Andreu i d’Horta, després de la profanació de
tombes (entre elles la del Canceller de Cervera don Ramon Llàtzer de Dou allí
soterrat feia tres anys), després del saqueig i de l’abandó, i de l’extracció
de materials, d’obra fusta, fins a la desaparició total. Ací teniu juxtaposades
la soledat contemplativa dels cristians, i la desolació sembrada pels
revolucionaris.

Germà del monestir
anterior, Sant Jeroni de la Murtra, tingué, malgrat l’incendi i el saqueig
impiadós, i la parcial destrucció, millor sort, perquè l’edifici, exceptuada
l’església, encara s’aguanta; es conserva el claustre bellíssim, la torre i el
sortidor típic. Però, ai! el millor no hi és; de la, comunitat Il·lustre que estatjà
els Reis Catòlics, que rebé en llarga temporada a Caries V, emperador, que vejé
arribar ambaixadors i personatges, ja no en saben sinó els amics de llibres i
d’estudis. L’incendi i el saqueig de Sant Jeroni de la Murtra fan escruixir. La
Providència evita, una hecatombe criminal de monjos, perquè tots els joves
foren tancats al paller damunt del foc amb l’exprés designi que morissin cremats.
Algú més compassiu els alliberà, però un d’ells morí de l’espant al cap de
quinze dies. El vi del celler fou vessat i anava fins a genoll. Un deis monjos
deia mansament als saquejadors: “no el llenceu, aprofiteu-lo”. El
foc va durar quinze dies, per l’edifici va fumejar dos mesos. Allí es cometé
l’esgarrifós sacrilegi ,d’arrencar l’ara d’un altar que fou emprada per seient
d’un excusat, abominació que la justícia de Déu no tarda a vindicar fent caure
damunt del sacríleg un càstig terrible i significatiu.