El s. XVIII el poden adjectivar com el segle de la llum de la ciència, perquè veurà néixer, gràcies al corrent de
pensament de la Il·lustració1, basat en el mètode i el treball empíric, tot un seguit de personatges que posaran els
fonaments de la ciència tal com avui la coneixem.
El principi de coherència domina tot el paradigma del coneixement en aquesta centúria, i serveix de motor al progrés
de les ciències, la filosofia, … del pensament que es desenvoluparà a partir del 1700. Ho resumeix la frase de Linneu:
“La Natura no fa salts”. Vol dir que per entendre el món que ens envolta, els seus fenòmens, les seves formes, cal
cercar una explicació que no deixi llacunes.
En aquest context, totes les perspectives amb les que s’ha d’analitza la realitat han de contribuir a aquesta explicació
coherent. Per primera vegada es fa palesa la necessitat de que les diferents disciplines del coneixement busquin la
seva complementarietat. Així la Farmàcia, en aquests anys, per exemple, es beneficiarà dels avenços de la Botànica,
la Química, la Física, la Tecnologia, les Matemàtiques, …

Accés al document PDF complet

Jordi Espuny Ferrer