Quina relació podria tenir el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron amb la primera baronessa de Molins de Rei com per fer-se enterrar al nostre cenobi? Davant la manca de documentació al respecte intentaré fer alguna hipòtesi que ho pugui explicar.

Molins de Rei era una vila sota protecció reial, i així consta en un privilegi concedit pel rei Alfons el Magnànim en data 1 d’abril de 1419. Uns anys després, en concret el 28 d’abril de 1430, el rei sense encomanar-se al veïns ni a ningú, li va concedir la vila de Molins i els seus termes a Galceran de Requesens, en atenció als serveis realitzats en favor de la corona. Es creava d’aquesta manera la baronia de Molins de Rei.

La baronia de Molins de Rei exercia la jurisdicció civil i criminal sobre la vila de Molins de Rei i els seus agregats, entre ells, les parròquies de la Santa Creu d’Olorda i Santa Maria de Vallvidrera. La concessió reial era feta a perpetuïtat i extensible als successors de Galceran de Requesens.

Els veïns de Molins van mostrar des del primer moment el seu total desacord per a tal concessió, sobretot per no haver estat consultats en absolut, oposant-se per complet a aquesta concessió, fins que s’aconseguí una concòrdia entre les dues parts, la vila i el baró, el 17 de juny de 1430.

La vila acceptava a Galceran de Requesens com a senyor – per ser voluntat reial – i a canvi aconseguia que el nou senyor els eximís del pagament de dos drets feudals – la cena i la quèstia- als qual estaven obligats. Anys més tard els barons de Molins van estendre el seu domini a la vila de Martorell.

Com a lloctinent de Catalunya, la reina Maria de Castella esposa del Magnànim devia tenir una relació important i habitual amb Galceran de Requesens. L’any 1434 consta que la reina Maria en una sentència dictada per ella mateixa, en absència del seu marit, datada a 27 de gener de 1434, denegava una apel·lació interposada per Bartomeu Eymeric de Bellvey, contra una sentència dictada en contra dels seus interessos i favorable als germans Galceran i Bernat de Requesens.

A partir d’aquest moment, o fins i tot abans, entenem que existiria una estreta relació amb la reina Maria, en virtut als càrrecs ocupats per Galceran de Requesens.

Però quí era aquest Galceran de Requesens que mereixia tan elevats honors reials?

Com ja hem vist per la referència prèvia a la sentencia abans esmentada, Galceran era germà de Bernat de Requesens, i fill segon de Lluís de Requesens. La família Requesens ràpidament es veié ennoblida i assolí importants càrrecs gràcies a la corona, en gran mesura per la fidelitat mostrada a la nova dinastia Tratàmara que regnaria a la Corona d’Aragó d’ençà del compromís de Casp.

Tots els membres d’aquesta nissaga, tant en Lluís de Requesens com els seus fills, van mostrar una fidelitat absoluta a la corona, cosa que els comportà honors i reciprocitat de favors.

Galceran, fill segon de Lluís, assolí la màxima consideració reial, i a partir de 1430 fou nomenat conseller reial i batlle general de Catalunya. L’any 1453 gaudia encara de la màxima confiança d’Alfons, car Galceran fou ascendit a Lloctinent general de Catalunya, malgrat ser només una concessió transitòria, mai aquest càrrec l’havia assolit un membre que no fos de llinatge reial.

L’any 1434, Galceran de Requesens va contraure matrimoni amb Isabel Joan de Soler, filla de Bernat Joan, cavaller de la ciutat de València, matrimoni que va tenir almenys tretze fills. Isabel Joan de Soler, en virtut del matrimoni efectuat amb Galceran de Requesens es va convertir en la primera baronessa de Molins de Rei.
La importància dels càrrecs assignats a Galceran de Requesens va fer que a partir de 1440 Isabel Joan de Soler assumís per delegació específica del seu marit l’administració de la baronia de Molins. No hi ha dubte que Isabel Joan fou una bona administradora del patrimoni familiar, complint amb escreix aquesta tasca i dedicant-se reforçar i engrandir la baronia amb la incorporació de noves propietats.

L’any 1453 Galceran de Requesens va ser nomenat Lloctinent de Catalunya, en substitució de la reina Maria de Castella que havia abandonat el càrrec. La presa del càrrec per part del nou Lloctinent va anar acompanyada d’una gran ostentació de poder, desfilant pels carrers de Barcelona seguit d’una gernació popular que va escortar el seguici des de la seva residència de l’antic Palau Reial Menor.
Cal assenyalar, no obstant, que el seu paper polític, sempre en favor de la casa reial, li va generar a Galceran de Requesens l’oposició del sector corresponent a l’oligarquia aristocràtica burgesa de la ciutat de Barcelona, en haver-se posicionat clarament com a lloctinent en favor de la petita burgesia i la menestralia de la ciutat, sector aquest més procliu a la causa reial.

Mentre va viure la reina Maria i el seu marit Alfons, la família reial va protegir Galceran i també a la seva esposa Isabel, com consta d’un document subscrit per aquesta reina a favor de la baronessa, de data 8 d’octubre de 1453, pel qual concedia protecció a Isabel per un hort situat en el Mercadal de Girona i per a una casa a Vilafranca amb les seves terres i vinyes. La situació canvià per complet en assolir la corona el nou rei, Joan II, germà del difunt Alfons, el qual no va ser mai reconegut per la seva capacitat diplomàtica.

El resultat de tot plegat fou la detenció i posterior judici de Galceran de Requesens l’any 1461, víctima de la disputa entre Carles de Viana i el seu pare, el rei Joan. Aquest fets comportaren l’expulsió de Barcelona de la seva esposa Isabel durant la celebració del judici al seu marit. Posteriorment, l’any 1462 Galceran de Requesens fou obligat per la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent barceloní a abandonar Catalunya sota amenaça de mort si incomplia l’exili forçós al qual fou condemnat.

Isabel feu mans i mànigues per mantenir i recuperar, durant tot el llarg període de la guerra civil catalana (1462-1472), les seves propietats que foren embargades. No fou, però, fins a la fi de la guerra que aconseguí el seu objectiu. En aquell moment el seu marit ja feia alguns anys que havia mort a l’exili valencià (1465). Uns anys abans, l’any 1457 Galceran havia fet testament a Cervera nomenant marmessors a Isabel Joan i al seu fill primogènit Lluís, i també al seu germà Bernat. En el mateix testament deixava constància de la seva darrera voluntat de ser enterrat a l’església de Sant Miquel de Molins de Rei.
La seva esposa el va sobreviure molts anys. Isabel Joan feu testament l’any 1481 a València en el qual mostrà el seu interès de ser enterrada a la seva mort – si aquesta es produïa a Barcelona – a la sepultura dels seus avis Pere i Isabel Soler. Ignorem si aquests van ser enterrats al cenobi jerònim de la serra de Collserola, però Isabel Joan de Soler sí manifestà com a darrera voluntat ser enterrada a la seva mort l’any 1484 en el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
Quins podrien ser les raons, a manca de dades documentals, per les quals va voler ser enterrada Isabel Joan de Soler en aquest monestir jerònim?
Podem intuir-ne unes quantes: La fidelitat completa dels Requesens a la corona, el vincle de la corona amb l’orde dels jerònims, l’íntima relació de Galceran de Requesens amb Alfons el Magnànim i la seva esposa Maria, gran valedora del monestir de Sant Jeroni, i per últim la relació de proximitat entre Molins de Rei i les seves parròquies, – Santa Creu d’Olorda i Santa Maria de Vallvidrera – amb el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

Lluís Jordà i Roselló

Aquest article està relacionat amb el següent, també publicat a la nostra web:

https://www.monestirvalldhebron.cat/2025/04/02/isabel-joan-de-soler