L’ERMITA DE SANT ONOFRE SEGONS ELS PLÀNOLS
DE VICENÇ MARTORELL

L’antic camí que
arrancava dels voltants de les cases d’en Badia vers el coll (Collserola) per
continuar després vers sant Cugat, surt molt ben recollit en el plànol de Vicenç
Martorell, elaborat entre els anys 1928-1934. També fa referència a unes ruïnes
que s’hi troben, si fa no fa, a mig camí, un cop deixades les cases d’en Badia i
de pujada vers el coll.

Un cop estudiat
l’indret i la planta de les ruïnes, així com els murs del voltant, recollits i
dibuixats per Martorell en el seu plànol, tot sembla apuntar que es tracta de
la desapareguda ermita de Sant Onofre.

La planta de l’edifici dibuixat per
Martorell, deixa entreveure que estem parlant d’una estructura de planta rectangular tancada per un absis
semicircular, aquestes especials característiques no deixen cap dubte, al meu entendre, que estem tractant
d’una construcció de caire religiós més que no pas d’una de caràcter civil.

La disposició d’uns murs de pedra seca
al seu voltant, que tanquen l’indret on
es troba aquesta edificació, i la construcció d’un dipòsit d’aigua al seu
voltant que donaria peu a l’existència d’una font, son arguments suficients per
pensar en l’existència d’un antic jardí tancat com el que tenia l’antiga ermita
de Sant Onofre. Anem a buscar alguna referència antiga.

La millor descripció sobre l’ermita de Sant
Onofre la trobem en una font sovint no massa atesa, el Diccionario
Geográfico Universal, publicat l’any 1834, justament un any abans de la fi
del convent de Sant Jeroni:

“al N.O. dirigese la vista por entre contínuas
ondulaciones que forman los altos y bajos de las montañas casi siempre
cubiertas de frondoso verdor, perdiéndose generalment la vista en el dilatado
Mediterráneo; hay también otra ermita dedicada á San Onofre, situada en el ya
dicho Turó de Santa María, á bastante elevación, en el punto que domina la
plaza, y en ella mana una copiosa fuente que riega un hermoso jardín, en el que
hay un pequeño cenador con una mesa de piedra y poyos de ladrillo, entoldado
por las ramas de una parra: sitio también muy delicioso.”

La imatge que recull de l’ermita de Sant
Onofre en El Diccionario Geográfico Universal és la d’un
indret idíl·lic. El canonge Gaietà Barraquer, també fa referència a Sant Onofre,
parlant alhora de les tres ermites de Sant Jeroni, aleshores ja derruïdes:

“No es dado despedirme de la descripción de este
monasterio sin hacer mención de tres capillitas, que le rodeaban, y de las que
aún hoy el visitante halla como huesos de profanado sepulcro sus
cimientos y lamentables ruinas. Al N. del convento, á dos tiros de piedra, en
la cresta de una ondulación de la pendiente, la de Santa Magdalena; al E.,
coronando la huerta del monasterio, más elevada que éste, pero menos que la
anterior, la del Santo Sepulcro, y al NO., sobre el mismo monasterio, en su
misma estrecha cuenca,  la de san Onofre.

..la ermita llamada el Sepulcro en medio de un jardín
pequeño cercado de paredes contiguo al monasterio…: otra llamada de santa
Madalena en dicha montaña y cerca la antecedente…: otra dirruida (Sant Onofre)
en idem e inmediata a la espresada y un pequeño jardín con paredes…”.

Cent anys després de l’elaboració
d’aquest plànol, camins i murs han patit encara més l’abandó i degradació al
qual ha estat sotmesa aquesta part de la serra de Collserola. Des de
l’associació d’Amics del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron maldem per
retrobar les perdudes restes de l’ermita de Sant Onofre i recuperar-les. Tant
de bo ens en sortim!

Lluís Jordà i Roselló