El sol feia estona que havia sortit. Era un dia radiant, l’atmosfera neta, sense calitges ni substàncies contaminants que ens enterbolissin les vistes.

No gaire d’hora, doncs era diumenge, però de matí, ens hem anat reunint a la Casa Groga, centre cívic i punt de partida de moltes de les fetes del veïnat dels Agudells. Quan ja hi érem gairebé tots, alguns de coneguts i estimats i d’altres de menys presents a les nostres vides, però de ben segur aviat companyia habitual, hem enfilat, encara frescos, fins a la primera parada de la nostra peregrinació.

A la Parròquia de Sant Genís hem pogut veure, abans de la missa, el seu interior reconstruït després de la guerra. Gran part de la seva estructura original ha quedat desdibuixada per les reformes durant els anys. Però el que més m’ha sorprès han estat els frescos de l’altar, representant una família, talment un llibre de text de l’època de la postguerra.

També hem pogut accedir al petit recinte del seu cementiri, l’últim cementiri parroquial de la ciutat de Barcelona i un dels més antics també, de la zona. Allà hem tingut algun moment divertit confonent els noms dels seus prohoms allà sepultats, pels d’altres de molt diferents que no cal esmentar, però que ens han provocat moments de gran confusió històrica i social.

Hem enfilat ja, fora de l’entramat urbà, per sobre del complex hospitalari de la Vall d’Hebron. Una pujada tan pronunciada que, d’haver estat el Baró de Maldà i companyia, hauríem fet amb penes i treballs aferrats tots en un ase que ens hauria remuntat amunt, amunt, a base de copets de vara al les natges de la bèstia. El camí, asfaltat encara, però ja entre pins i altres elements vegetals presents en la zona, era tan vertical que ens feia mal el tou del baix de les cames, els bessons, que he sentit anomenar. Però el mal no era tant per l’esforç que ens veiem obligats a fer, més per l’angle de la posició dels nostres peus, més agut del que la nostra natura ens ha mai permès com a bons éssers humans que som.

Amb l’alè de cada un dels presents recuperat, i de nou amb la paraula a la boca, hem re-emprès la caminada, ara ja molt més amena, per manca de desnivells, cap a la desapareguda Font de la Cabra, l’existència de la qual ja m’era coneguda per les històries dels a prop d’allà criats i ben crescuts. El camí assolellat i a certa alçada per sobre de la ciutat de Barcelona ens era amenitzat per encara algun bri de vent refrescant típic dels matins de principis de tardor, tot i la consciència general de que de ben segur, minuts més tard, ens hauríem d’anar llevant capes de roba per transpirar millor sota la justícia del sol.

Des d’allí amunt estant hem pogut observar les primeres vistes de la gran urbs entre branques de pins i de cirerers d’arboç. Uns cirerers que mostraven poca fruita a les seves branques; poca i encara immadura, possiblement a causa d’un estiu esperadament plujós i una mica més fresc del que recentment ens és habitual. Per la nostra immensa satisfacció hem pogut contemplar com aquesta recent bondat del temps atmosfèric, aquest estiu de pluges, ha rehidratat la nostra terra assedegada i moribunda dotant de nou la vegetació d’uns tons de verd densos i foscos, i d’altres de brillants i joves i reviscolats. Mal a dir que encara es poden observar alguns arbres despullats que ja no es podran recuperar d’aquesta llarga agonia que els ha sentenciat en una sequera de més de dos anys.

Així que, tot passant de llarg la font desapareguda entre malesa, hem arribat a una vall i ens hem endinsat en sa obaga, d’arbres frondosos, alzines i altres que no m’he parat a identificar, fins a la tan preuada ermita de Sant Cebrià i Santa Justina, on ens ha rebut el bon ermità de nom Eugeni.

L’Eugeni, fent honor al seu nom, amb la bondat de la seva paraula ens ha dedicat el temps a explicar-nos tot el que se coneix sobre l’ermita, sa història i els seus renombrats visitants. Hem sabut de la interessantíssima història dels seus patrons, les aventures dels ermitans durant la guerra, la cura i reconstrucció de les seves riqueses, frescos i retaules. N’hem admirat els exvots allí presents i, fet això, i agraïda la seva tan bondadosa dedicació, hem partit amunt, amunt, cap a la pròxima destinació: la Font de la Llet.

Cal dir que no ha estat un trajecte tan dificultós com la primera visió de la jungla ens semblava indicar. Les darreres pluges havien fet créixer maleses i esbarzers. Hem trobat una plaga botànica ben olorosa que ens ha cor-manllevat a alguns, per la seva aroma de camamilla salvatge, i a d’altres els ha notablement esgarrifat dada la seva proliferació. Alguns dels companys aplegats han seguit el camí amb un bon ram d’artemisa xinesa a les mans.

Ja ho deia el Baró de Maldà, gairebé un amic d’altres temps, amb la seva experiència:  el sender que ara ens tocava remuntar era ben relliscadís entre pedreroles i roquetes que s’anaven desprenent per dessota els nostres peus. Afortunadament, aquest caminoi endimoniat ens anava oferint, entre ofec i torcedura de turmell, diversos raconets on reposar momentàniament i anar així recuperant energies. He tingut el grat plaer d’encetar una mandarina verda, sucosa i refrescant, en acabat aquest agònic turment, just a l’anomenat Revolt de la Paella.

I de volta en volta per la Rabassada, el nostre amic Lluís, coneixedor i guia del monestir desaparegut i els seus entorns, ens ha anat indicant les localitzacions d’aquest patrimoni històric i religiós, fins a la famosa Gasolinera de la Raba, on els conductors reposen, redrecen, netegen i abeuren les seves bestiasses grosses de plàstic i metall.

Vista, allà mateix, l’enorme tasca dels Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron en la neteja i descobriment dels vestigis de recinte sepultat, hem reprès ja l’última fase de la nostra peregrinació: cap a la Font de la Tenebrosa.

He de reconèixer que el que em sembla més tenebrós d’aquesta última etapa no és la font (que encara no he vist) sinó el fet d’haver de travessar la carretera ja esmentada, entre el bullici dels cotxes en els revolts perillosos sense visibilitat. I així és com m’he separat del gros de la partida i m’he encaminat, això sí, amb molt bona companyia, cap a la masia de Can Soler on ens esperaven encara moltes activitats, joia i celebracions.

Un dinar de ‘traje’ molt variat i compartit, acompanyat del, ja tradicional, pa de Sant Jeroni, amb converses interesants i riures.

Un molt ben fet audio-visual amb so (cant), a propòsit i encertat, del nostre Monestir i el que l’envolta.

I per acabar ‘històries per no dormir’ sobre monjos, diables, ànimes en pena i volcans a Sant Genís dels Agudells. Un dia preciós de sol i mirant al mar Mediterrani.

Helena Nualart amb la col·laboració d’Àngels López

Setembre 2024