La Font Tenebrosa és un referent de la història del monestir de Sant Jeroni de la Vall Hebron. Es troba referenciada des de final del segle XVI en el Llibre de Costums del monestir on consta com un dels límits per les sortides dels monjos jerònims. Al llarg del temps és mencionada recurrentment per viatgers i personatges rellevants com Bernardo de Bransi, prohom del municipi d’Horta a finals del XVIII o el Baró de Maldà que la cita en diversos viatges a principis del segle XIX. (Veure cites bibliogràfiques)

Ja la segle XX quan el monestir havia estat desamortitzat i es trobava en ruïnes, són nombroses les referències per l’atracció que representava Collserola pels barcelonins. L’excursionisme pren l’espai de la font com lloc destí de sortides de joves i grans o per gaudir de la nova activitat que era l’esport o per intents d’explotació comercial de l’aigua. 

L’interès de l’Associació d’Amics del Monestir de SJVH per recuperar la memòria i l’entorn del derruït monestir anima als seus membres a col·laborar voluntàriament amb el Consorci del Parc de Collserola a la recerca de vestigis i la font Tenebrosa n’és un de primer ordre. La recerca de documentació ens ha permès tenir referències més concretes per ubicar els elements que formaven part de l’entorn de la font. Partint d’aquesta documentació eren tres els elements a esbrinar: monòlit, dipòsit i guingueta de la font. 

 

El document més precís és un plànol de l’ajuntament de Barcelona aixecat per geòmetres sota la direcció del tinent coronel V. Martorell els anys 20/30 del segle passat. Aixecat en una escala de 1:500 té un detall extraordinari que permet ajustar sobre un plànol actual la situació d’aquells tres elements.

Altre document és una fotografia datada en els mateixos anys d’un grup d’escoltes de Gràcia que van anar d’excursió a la font. La imatge mostra els joves a l’esplanada davant de la guingueta al costat d’uns grans arbres.

Monòlit, dipòsit i guingueta de la font

El monòlit es troba al costat de la carretera de la Rabassada i ha estat sempre visible.  Del dipòsit la referència més recent que disposàvem era una fotografia del 2010

Amb aquesta informació vam iniciar els treballs de recerca i desbrossament de la bardissa en els llocs suposats del dipòsit i la guingueta.

La fotografia en b/n de la caseta amb els joves excursionistes ubicava la caseta just on comença el pendent més pronunciat del vesant. Fa ja algunes dècades que la caseta deu estar derruïda i les esllavissades d’anys han tapat les poques restes de la construcció que devia quedar. Tampoc vam localitzar vestigis
del mur del costat de la guingueta. Segons el plànol havia una explanada al
davant amb uns arbres ordenats. Part d’aquests arbres encara hi son però la gran quantitat de bardissa fa impossible la exacta localització sense mitjans més efectius.

El lloc del dipòsit estava cobert de terra i vegetació però aviat vam trobat un cantó de la construcció. Vam retirar la bardissa i el terra d’uns 7 metres del sostre del dipòsit del lateral est. A la cantonada descoberta retirem la terra d’un espai aprox. 80 x 50cm i uns 30 cm de fondària fins localitzar el sostre de maons del dipòsit. Per informació facilitada aquell el mateix dia per l’amic Marcel Oliveres del grup Fonting, vam saber que fa uns 15 anys, quan el dipòsit estava en part a la vista, ells van poder entrar per un forat en el sostre.

En aquella jornada no vam localitzar el forat per on poder veure l’interior del dipòsit. Uns dies després i amb l’ajuda de Carlos Ibáñez, també del grup Fonting, vam poder entrar per un forat molt estret a l’interior.

Va ser tota una sorpresa veure les dimensions del dipòsit i el bon estat de conservació. Les arrels hi havia penetrat poc per la bona qualitat i el revoc de les parets i sostre de bóveda catalana. La incògnita era saber perquè es va construir en aquell lloc un dipòsit i les sospites que teníem es van confirmar. En aquella fondalada no sabem de l’existència en cap època de cap masia o construcció habitada, no és lloc de conreu ni de ramats. Quin sentit tenia l’acumulació d’aigua? Per escrits d’un cronista de l’orde Jerònima sabíem d’un comentari del mossèn de Sant Joan d’Horta que li va dir a principis del segle XX que un propietari s’havia arruïnat quan volia fer negoci amb l’aigua del monestir. I aquí està l’explicació del perquè un dipòsit. L’aigua de la font era recollida en el dipòsit i una canonada des de la base connectava amb el monòlit que hi ha al costat de la carretera. El tros de tub que hi ha al monòlit és una connexió amb una llarga canonada que transportava l’aigua cap a Vallcarca, Gràcia i Sant Gervasi. La recerca de documentació ho confirmarà però de moment ja tenim dades que confirmen que en Plàcido Esteve, gran propietari de les terres desamortitzades del monestir, era qui el 1874 volia fer el negoci. Com dic, ara toca fer la recerca més a fons per poder documentar aquesta història. (veure nota de Registre de Patents)

 Han participat a les activitats:

Joan Barranco, Josep Lluís Bronchal, Xavier Closa, Joana Estradé, Juanjo Fernández, Juli Fontoba, Maria Fuster, Núria Galbe, Albert García, Carlos Ibañez, Lluís Jordà, Àngels López, Montse López, Jesús Montano, Jordi Pérez, Teresa Rodríguez.

Que són membres dels grups:

• Associació d’Amics del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
• El Pou- Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada
• Fonting – Fes Fonts Fent Fonting
• Col·lectiu Agudells
• Parc de Collserola

Juanjo Fernandez. Juny 2024.

Notes bibliogràfiques

Llibre de Costums de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron 1732 (original de 1593)

COSTUMAS DEL TERME DE CASA FINS AHONT PODEN EXIR LOS FRARES.

Lo terme de casa en lo qual poden anar los frares sens llicencia és lo següent: tots los vessants que estan de la part del monestir ço és des del Coll de Serola tota la carena fins a la fi de la vinya, y baxant fins a la part del torrent, y pujant per la carena de la montanya en vista del monestir fins al dit Coll de Serola, salvo que no vagen, ni baxen per lo camí real que va à Barcelona, acceptat(excepte) lo cereller. Advertint que si van fins a la Tenebrosa y arriban a la paret al tornar à casa puguen pujar per lo camí real fins al monestir.

Bernardo de Bransi. 1789. Questionari de Francisco de Zamora.

Dentro del territorio del Vall de Hebrón hay mui buenas fuentesy de regaladas aguas: tras la enfermeria la fuente de la Reina, que se junta encanyada con la que viene del mismo modo de la casilla de la Madre de las Fuentes. Baxo de esta hay, en los vertientes que dan al valle de San Madí o Emeterio, hai la que llaman Amarilla, vulgo Groga, y es muy medicinal, pues abunda mucho del mineral vitriòlico marcial. Son muchas las gentes que la toman, asi dentro de la ciudad capital como fuera de ella, para diferentes enfermedades.

Otra fuente hay a poca distancia del monasterio, de una agua muy buena, llamada la Tenebrosa; en esta van muchas gentes a recrearse los dias de fiesta.

Baró de Maldà. 1801-1805. Calaix de Sastre.

17 octubre 1801

[Excursió a Sant Jeroni on han pujat a passar el dia amb burros, després de visitar el monestir…]

No sabent allí què fer fins a hora de dinar, hem arribat tots passejant a peu a veure la tan celebrada font de la Tenebrosa, penosa, esta, per lograr-se veure i beure d’aquella aigua, per l’asperesa del camí de sa baixada allí, i no poder-ne beure còmodament, no havent nos en dut tassa, sí que recollint ne alguna poca en lo hueco de la mà, o en lo sombrero.

Baró de Maldà. 1801-1805. Calaix de Sastre.

13 maig 1804

(…)En fi, vist i seguit tot això, hem anat tots i totes a passeig fins a la font de la Tenebrosa, que raja de continuo aigua d’un canonet.

Hi ha un enrajolat de València, pintat sant Jeroni tot nu i flac de sa penitència molt austera, ab la pedra en la mà dreta pegant se al pit.

29 maig 1805

Anàrem tots i totes, i per pair les truites d’ou quants i quantes n’havien menjat, a refrescarse un poc la boca ab aquella tan bona aigua de la font de la Tenebrosa, apta per desfer totes les hipocondries i demés mals humors qui en patèsquia, facilitant l’orina i afluixant el ventre. (…)

Joan Amades. 1835. Excursió llegendària pel Pla de Barcelona.

La Font Tenebross té l’origen en el mateix infern. Les nits de gran tempesta, del raig en surt el diable, que s’estén per aquells verals. En el vell convent de Sant Jeroni hi havia un frare blanc que era l’únic que tenia poder per a reduir-lo.
Per evitar que sortís quan el temps es posava rúfol, anava al peu de la font proveït d’un gros llibre, que llegia cap per avall. Per més que plogués no es mullava. Tenia un ciri encès i com a canelobre una calavera. Ni el vent ni la pluja no li apagaven el ciri. (Cita a Josep Cases, llibreter de Barcelona. 1918.)

Josep Maria Riutort. 1946. Fuentes urbanas y campestres de Barcelona.

Sus aguas son mediocres, y si un día fue aquel punto meta de excursiones dominicales y lugar a propósito para comilonas, hoy está completamente olvidado. Y no obstante, “la Tenebrosa” es prodiga en leyendas.

“Puerta del infierno” se llamo un día a dicho paraje, por existir en el mismo un pozo al que nadie había hallado el fondo, por lo que se afirmó que era una de las entradas a la mansión del Ángel malo. También era del dominio público que,asomándose al brocal de dicho pozo, se veía el porvenir. De ello nació la frase “Veure el mon per un forat”

Xavier Coll. 1950. Fuentes en las montañas de Barcelona.

Font de la Tenebrosa (310m) En un recodo a la izquierda de la carretera de Sant Cugat i antes de llegar al restaurante y ruinas del antiguo monasterior de Sant Geroni de la Vall d’Hebrón, se encuentra esta fuente que gozó en un tiempo de gran popularidad, y hoy está en el olvido.

Francesc Curet. 1956. Muralles Enllà. Visions Barcelonines 1760-1860

El lloc anomenat després “Vall d’Hebron” era amè i reunia totes les condicions exigibles per a l’establiment d’una comunitat i, quant a aigües, prou ho sabien els qui feien hores de camí per a abeurar-se en les nombroses fonts que rajaven al terme, especialment en aquest indret, la “Font Tenebrosa” i la “Font Groga”, que gaudien de gran anomenada per llurs virtuts diürètiques i digestives. Un convent no hi feia pas nosa, molt més quan facilitava queviures i vi – no tot ha de ser aigua – als excursionistes i, sobretot, un saborós pa de crostons conegut per “pa de Sant Jerònim”, la fama del qual havia arribat molt lluny. També tenia molta requesta la llet d’aquesta procedència, una “pura nata”, com deien els intel·ligents.