Francesc Curet important crític teatral i historiador va fer tot un seguit de llibres relatius a la història, art, tradicions i costums de Barcelona, anomenats genèricament Visions Barcelonines dels que s’editaren un total de deu llibres, els quals foren il·lustrats gairebé en la seva totalitat per Lola Anglada. Aquests llibres, avui peces de col·leccionista, es van editar a mitjans del anys cinquanta del segle passat.

En el volum de Visions Barcelonines anomenat Muralles enllà, Francesc Curet va fer una breu, però notable, descripció del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, el qual pel seu interès passo a transcriure de manera integra.

SANT JERONIM DE
LA VALL D’HEBRON

És un axioma
irrebatible, confirmat pels fets, i al qual havem al·ludit diverses vegades al
llarg de Visions Barcelonines, que allí on hi havia bona terra, bella vista i
aigües excel·lents, no podia mancar-hi un monestir i, encara que s’anomenés modestament “Desert”, com el dels Caputxins
de Sarrià, ja havem explicat el que era en els seus temps d’esplendor. El lloc
anomenat després “Vall d’Hebron” era amè i reunia totes les condicions
exigibles per a l’establiment d’una comunitat i, quant a aigües, prou ho
sabien els qui feien hores de camí per a abeurar-se en les
nombroses fonts  que rajaven al terme,
especialment  en aquest indret, la “Font
Tenebrosa” i la “Font Groga”, que gaudien de gran anomenada per llurs virtuts
diürètiques i digestives. Un convent no hi feia pas nosa, molt més quan
facilitava queviures i vi – no tot ha de ser aigua – als excursionistes i,
sobretot, un saborós  pa de crostons conegut
per “pa de Sant  Jerònim”, la fama del qual havia arribat molt lluny. També
tenia molta requesta la llet  d’aquesta
procedència, una “pura nata”, com deien els intel·ligents.

Els jerònims
tingueren l’alta protecció de dues reines: Na Violant de Bar, esposa de Joan I
d’Aragó, i na Maria, muller d’Alfons de Nàpols, anomenat el Magnànim. La
primera estimulà la fundació del monestir, el 1393, i va sufragar les despeses
de construcció de l’església i part del convent, i hauria segurament acabat les obres si la mort no l’hagués
sorpresa. La reina Maria completà la intenció de la seva antecessora i
afavorí  amb llarguesa la novella
institució i àdhuc deixà disposicions perquè, després del seu traspàs,
no faltessin als frares rendes ni cabals per a completar l’edificació del
monestir i les seves dependències.

Quasi dalt de
tot de la serralada hi havia una ermiteta, coneguda per Santa Maria Magdalena,
situada prop del lloc on va bastir-se el
monestir de Sant Jerònim. Va subsistir fins ben entrat el segle XIX. Hom conta
que, en aquesta ermita, hi feien vida
de penitència els cenobites i que tot passejant un dia per aquell indret la
reina Violant que anava de cacera, va
invitar els eremites a ingressar en l’ordre de sant Jerònim i els prometé
d’aixecar allí mateix un gran convent. Tant si es tracta d’una tradició com
d’una història verídica, el cert és que fou erigit el monestir i els primers que
l’habitaren foren, sembla, uns frares de València.

El monestir de
sant Jerònim de la Vall d’Hebron, anomenat també de Collcerola, estava situat
en desnivell, que afavoria la seva
perspectiva i el feia semblar més gran, ensems que els frares podien fruir de
més aire i bones vistes de tots els punts de l’edifici. Les cel·les dels
religiosos estaven orientades de cara a Barcelona i hom podia contemplar des
d’elles un magnífic panorama que s’estenia mar enllà.

El monestir
constava de dos grups d’edificis, separats per un camí, construïts en èpoques
distants, des del segle XIV al XVIII, les quals deixaren l’empremta de l’estil
dominant en cada temps. La part principal estava constituïda per l’església i
el convent, i l’altra banda, situada a l’esquerra, cap a muntanya, comprenia la
conreria o dipòsit d’eines, proveïments i farratges, els estables, el forn de
coure pa i altres dependències secundàries. Hom hi entrava per una ampla
portalada barroca.

Les peces més
remarcables eren l’església i el claustre, no gaire grans, d’estil gòtic,
obrats en pedra picada i corresponien a la primera etapa de construcció. De les
escasses descripcions que han arribat fins a nosaltres, hom en desprèn que el temple era d’una sola nau, volta
amb arcs ogivals en les claus dels quals hi havia els escuts de la reina
fundadora i la imatge de sant Jerònim, l’absis i dues capelles a cada costat.
El claustre tenia un jardinet i un brollador al mig.

La disposició dels edificis que componien el monestir,
que com havem dit foren erigits al
pendent de la muntanya en forma graonada, permetien de lluny la seva perfecta
contemplació. Destacaven del conjunt l’amplia porxada, típicament catalana, que ostentava la construcció annexa
a l’església, i l’esvelt campanar de tres cossos, de forma vuitavada i amb un
doble rengle de finestrals, coronat per una agulla o pinacle, revestida de
rajola de València. Aquesta torre que tenia una certa semblança amb el campanar
de santa Caterina de Barcelona encara que no tan alta, era obra més moderna del monestir de sant Jerònim de la Vall
d’Hebron, construïda segurament a darreries del segle XVII.