El rei Pere III  va donar llicència gairebé a la fi del seu
regnat a l’abat del monestir cistercenc de Valldigna, Arnau d’Aranyó, perquè
edifiqués un monestir cistercenc proper a la ciutat de València (1383). Aquesta nova fundació anomenada de Sant Bernat
de Rascanya va ser sempre modesta, fins i tot els materials amb els quals va
ser construïda deixaven entreveure la pobresa que va caracteritzar la curta
història d’aquest cenobi, bastit damunt d’una antiga alqueria islàmica. L’any
1541 la vida cistercenca del monestir es va aturar per deixar el pas a l’entrada
d’un nou orde monàstic que es va fer càrrec del cenobi. La idea passava per
reconstruir-lo de manera completa i fer-li mudar fins i tot el nom. El duc de
Calabria valedor d’aquest canvi el va rebatejar com Sant Miquel dels Reis.

El vell monestir cistercenc guardava l’estructura
constructiva característica d’aquest orde. L’església es trobava situada en un
extrem del conjunt. El claustre estava annex al lateral de l’església. Al
voltant del claustre hi havia tot un seguit de dependències monàstiques com la
sala capitular, el refectori o la cuina. Al pis superior estaven disposades les cel·les
dels monjos. Mentre que el palau de l’abat o la infermeria es trobaven
localitzades al redós d’un petit claustre situat darrera l’absis de l’església
monacal. 

SANT MIQUEL DELS REIS

La nova construcció
va aprofitar algunes restes dels antics edificis bastits abans que els jerònims
es fessin càrrec de la nova fundació. L’obra es va iniciar després de la mort
del duc de Calabria que volia convertir la nova edificació en panteó de la seva
família, incorporant les despulles de la seva esposa Germana de Foix (+1536),
antiga muller de Ferran el Catòlic. Germana de Foix disposà en el seu testament
que el seu darrer marit, el duc de Calabria, diposités les seves despulles en el
monestir de Sant Bernat de Rascanya, però a condició que mudés d’orde monàstic,
passant a mans dels jerònims. 

A partir de l’any
1545 el Duc de Calabria va concebre la idea de transformar el decadent cenobi
cistercenc en un nou monestir que servís de centre teològic i artístic alhora
que panteó familiar, incorporant la seva cèlebre biblioteca. El projecte va ser
encarregat al conegut arquitecte Alonso de Covarrubias. En aquest projecte es
va plantejar la construcció d’un nou claustre, sempre respectant el gòtic original,
erigint-lo a l’altra costat de l’església. També va pensar fer una ampliació de
l’església conventual. En morir de manera prematura el Duc de Calabria l’any
1550, les obres del monestir es van aturar, i posteriorment quan es van
reiniciar l’any 1578 el projecte inicial fou significativament alterat.

L’any 1623 es
porten a terme les obres de construcció de la nova església conventual, a
càrrec de l’arquitecte Pere d’Ambuesa. Es va edificar de maner simultània una
cripta sota l’altar major destinada a servir de mausoleu de Ferran d’Aragó (duc
de Calabria) així com de la seva esposa Germana de Foix i les germanes del duc.
La façana de l’església no es va acabar fins passada la meitat del segle XVII.
En el transcurs del segle XVIII s’inicien les obres de construcció d’un nou
claustre projectat per fra Francesc de santa Bàrbara, construcció que no es
conclourà, però que comportarà l’enderroc del claustre gòtic original.

Ocupat durant la
guerra del francès per les tropes napoleòniques la biblioteca del Duc de
Calabria va patir serioses pèrdues. Els monjos van retornar a l’edifici l’any
1814. Durant el trienni liberal pateix una primera desamortització sent
reocupat de nou pels monjos jerònims l’any 1823. Amb posterioritat a la
desamortització de l’any 1835 el conjunt
monacal va ser subhastat i va patir
seriosos canvis estructurals i
destruccions, fins acabar convertit en presidi l’any 1874, situació que va
perdurar fins l’any 1961. Actualment, un cop restaurat l’edifici i adaptat als
nous usos es troba convertir en la seu de la Biblioteca Valenciana o Biblioteca
Nacional del País Valencià (depèn de com es miri).

Lluís Jordà i Roselló