MESTRE GILI, EL SAURÍ DE SANT JERONI DE LA
VALL D’HEBRON
Continuant amb les
històries extraordinàries ens trobem amb l’extraordinari magisteri per a
localitzar aigua d’un saurí, anomenat mestre Gili, que vivia al monestir de
Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i era molt estimat per aquells monjos per la
seva saviesa.
Segons es desprèn
del que diu la crònica de sant Jeroni de la Murtra, escrita per Francesc Talet
(+1627), en temps del quart priorat d’Agustí Sumes (1570-1571), es patí una
gran sequera en el monestir de la Murtra (gran sequedat d’aygua que hi agué
en 1570). La qual cosa ens recorda
massa el que en l’actualitat estem patint, però anem a la crònica de fra
Talet:
“En aquest últim
trienni del pare fra Agustí Sumes succeí en esta terra tant gran secada, que no
sols les fonts, però (sinó) los pous profundíssims
y de moltes aygües los faltaren les aygües y tenían un treball excessiu de
anar-ne a sercar per diverses parts. Y fonch tan gran la falta d’aygüa, que
aquella font tant famosa de la Pallaresa se vingué totalment a secar ni en lo
pou tenían gota d’aygüa. En altres parts fonch lo matex, y en particular esta
nostra casa sentí molt aquest treball y li costà grandíssims danys, com prest
veurem. Faltava l’aygüa per tota casa, que no·n venia sinó molt poca en la
cuyna, que es lo primer lloch a ont ella ve. Y com allí la avien de menester
tota y encara no bastava, era forçat que per a pastar anassen a cerca-la al cap
del çafareig, per lo qual no podien fer bugades ni rentar la roba, sinó ab
excessiu treball. Y assò durà quasi dos anys.”
Els monjos i el
prior de la Murtra, coneixedors de les dots de saurí del mestre Gili, pels
contactes habituals amb els seus veïns de la Vall d’Hebron, van sol·licitar el
seu ajut. En aquestes circumstàncies hem d’entendre que la diligència en trobar
i recuperar fonts del mestre Gili, (res fa pensar que fos un monjo) havia
deixat Sant Jeroni de la Vall d’Hebron en una situació molt millor que el
monestir de la Murtra.
“Dessitjaven
tots, y lo pare prior més que ningú, remediar aquesta necessitat y cercaven uns
medis y altres. Y a la fi, entengué que en lo monestir de Sanct Gerònym de Vall
d’Ebron y avia un home qui·s deya mestre Gili, que era molt pràctich en cercar
aygües y en remediar fonts, que creuria yo (fra Talet)
que per aquexa causa estaria en aquexa ocasió allí. Y sabut axò per lo pare
Prior, ajuntà son capítol a 23 de maig de 1570 y proposà si seria acertat que
fessin venir al dit mestre Gili per a veure si tendria ànimo de remediar
aquella falta de aygüa o si·n trobaria altra nova, perquè la casa no podia
estar de aquella manera y patint tanta necessitat. Y tots los pares nemine
discrepante (sense cap discrepància) foren molt contents que vingués
mestre Gili y que mires lo que convenia.”
Malgrat aquesta
aparent unanimitat entre els monjos, la crònica desvetlla que planava una gran sensació de dubte sobre les aptituds
i la saviesa de mestre Gili, com s’interpreta del que seguidament diu fra
Talet:
“Lo qual, aprés
de aver mirada la font, digué que era impossible poder-se remediar per la molta
sequedat que y avia en tota la terra, però que sí volían, (hem d’entendre que això s’escapava del pressupost inicial), ell los
donaria aygüa com un pom de espasa dintre lo canyar, o damunt del çafareig, a
vint passos, y que no seria menester enfondir sinó alguns vint-y-sinch
palmanuscrit. Lo qual, com lo pare prior y los demés religiosos lo tingueren
per burla, lo mestre Gili ho affirmà y adverà tant constantment y donant per
assò algunes rahons tant probables, que li donaren crèdit, a més que sabien que
tenia guanyada gran fama en esta matèria y tots lo tenian en gran opinió. Y axí
feren pactes y avinenses ab ell, prometent de donar-li vint lliures, y fer-li
la despesa a ell y a tres fadrins seus que contínuament estaven ab ell fent
aquest exercici, y donar-li tota manera de ferramenta si trobava l’aygua que
deya.”
Malgrat els grans dubtes
que tenia la comunitat jerònima de la Murtra, no els quedava cap altre remei que creure en mestre Gili, a
la vista de la greu situació de manca d’aigua que travessaven.
“Començà a cavar
a 14 de maig de 1571, y fonch Nostre Senyor servit que, al cap de tres mesos
que treballava en esta obra, trobà als vint-y-sinch palms, com avia dit, major
quantitat de aygua que ell avia promesa. Y per çó, començaren a conduir-la y
fer-li volta grassa ab molt contento de uns y altres, y ab prou gasto (aquí és on els feia mal), perquè anava lo blat en aquella ocasió,
per causa de tanta sterilitat, a tres lliures la quartera, y aver de fer la
despesa tant temps a quatre persones extraordinàries (no previstes), no
podia ser manco, sinó que·s feya gran forat al sach.”
Malgrat la greu
necessitat d’aigua, els monjos miraven sempre les seves arques i no havien
previst que quatre persones estarien a despesa del monestir durant tres mesos,
sempre per compte de la casa. Òbviament això els recava, malgrat
l’extraordinari resultat.
“Però tot estava ben empleat, puix s’alcançava lo fi que·s pretenia.
Veritat és que lo pare prior no veu acabada la obra per la causa que diré ara.
Per la sequedat que y avia tan gran, anaven a cercar
l’aygua per a cuynar en la enfermeria, al çafareig gran, perquè dins casa no la
y avia sinó al pou, y ella era molt poca y negre y la guardaven per a beure. En
la cuyna major cuynaven de la aygua que arribava a ella y també era molt poca.
Y perseverant en assò, com manco pensaren, se posà un contagio en casa que
quasi tots estaven malalts…”
L’ús d’aigua en mal estat fou la causa que provocà en
els monjos una greu passa infecciosa.
“No faltà qui volgué anar a regonèxer la font. Y entrant per la caseta a
ont estava la mare, sentiren gran pudor i corrupció. Y mirant-ho ab més
curiositat, trobaren en ella y dins la canonada molts animals morts per allà a
ont passava la aygua.”
A la fi, res resultà com volien…potser els monjos de la Murtra decidiren
massa tard servir-se de mestre Gili. Sigui com sigui, fins i tot el prior de Sant Jeroni de la
Murtra acabà morint víctima de les febres contretes per l’ús d’aigua en mal
estat.