EL LIGNUM CRUCIS
DEL BISBE JOAN MIRALLES

El Lignum Crucis
autenticat pel bisbe auxiliar de Barcelona Joan Miralles és l’únic objecte
d’orfebreria, i alhora l’única relíquia que s’ha preservat fins avui dia del
monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Coneguem la seva atzarosa
existència.

La sagristia del
monestir de Sant Jeroni va patir un greu incendi en el segle XV, cosa que va
suposar la pèrdua  de moltes relíquies i
el record sobre l’origen de moltes altres que es van salvar de les flames. Això va provocar desconcert en
la comunitat en no saber reconèixer quines podien ser autèntiques i quines
falses.

 “Otras muchas relíquias dexo la misma reyna (Violant de Bar)
para gua(r)necer de las quales se ha perdido el nombre, por ocasion que se pego
fuego en la sacristia antigua quando aun estavan los religiosos en el
monasterio antiguo, y assi se quemaron los titulos de las dichas relíquias y
aun mucha parte dellas que fue en el año de 1433, y las que quedaron se
pusieron todas juntas dentro de un reliquiario muy precioso, y son muchas estas
relíquias que allí estan.”

Gairebé cent anys després, ja en ple segle XVI, l’any
1530, el prior del monestir de Sant Jeroni es va adreçar al bisbe auxiliar de
Barcelona i bisbe de Tessalònica, Joan Miralles, a fi i efecte que mitjançant
una cerimònia solemne donés carta de fe de les relíquies que havien perdut el
seu rètol identificador de resultes de l’incendi de l’any 1433.

La cerimònia per validar les relíquies de les quals
s’havia perdut memòria va ser recollida per l’autor anònim de la Historia
Breve de la Fundación del Monasterio de San Hyerónimo de Val de Hebron.
Manuscrit conservat a dia d’avui a la
Biblioteca del Reial Monestir de San Jerónimo del Escorial.⁽⁷⁾

“Tambien ay otro Lignum Crucis
engastado en otra cruz mayor a esta de plata, y esta està provada también con
otras relíquias de las quales como se dudasse por su antiguedad si eran
verdaderas, o, no porque no tenian en casa escriptura dello por ende un Obispo
de Thesalonica llamado Don Joan Miralles, a peticion del Prior y convento quiso
hazer prueva de dichas relíquias con solemnidad que en semejantes casos se
suele fazer, y dixo primero Missa, y
despues poniendo un brasero con carbones
bivos sobre el altar Mayor puso muchas de las relíquias de que se dudava salvo
las que dieron las Reynas porque desas no tenian duda y sobre las brasas y
fuego, y las mas dellas se quemaron y convirtieron en cenizas, y dellas solo
quedo este otro Lignum Crucis que nunca se quemó, un huesso de San Lazaro y
otro de Santa Ursula y una costilla de uno de los Santos innocentes que todas
estas quedaron sin lesion y muy enteros”.

Del Lignum Crucis donat per la reina Maria, així com de
les altres relíquies de les quals es tenia constància que havien estat donades
per les reines (Violant de Bar i Maria de Castella), no es dubtava de la seva
autenticitat, com assenyala el manuscrit, però si de la resta.

El detall de la cerimònia ens sembla del màxim interès
antropològic, i queda perfectament explicada per l’autor anònim. El bisbe
Miralles, després de celebrar missa, va fer posar damunt de l’altar major de
l’església un braser amb brases de carbó enceses, sobre les quals va fer
dipositar les relíquies. Les relíquies que no es van cremar van ser
considerades autèntiques i verificades pel mateix bisbe Joan Miralles. Un os de
Sant Llatzer, un altre de Santa Úrsula, una costella dels sants innocents i un
Lignum Crucis del qual no es tenia constància de qui havia estat el seu donant.

En no cremar-se el Lignum Crucis, ningú va dubtar de la
seva autenticitat i per la seva importància, a instàncies del propi bisbe
Miralles, va ser incorporat en un reliquiari de nova construcció, en forma de
creu, que encara a dia d’avui es conserva.

“Y hecho esto tubieron las
estas relíquias por muy verdaderas con este testimonio y milagro, y en hazimiento
de gracias llevaron las dichas relíquias de allí haziendo procession con Te
Deum Laudamus, y acabada la procession las pussieron en la sacristia con las
demas, y son tenidas en mucha devocion; y desto ay testimonio y escriptura en
la misma sacristia firmado de mano del mismo Arçobispo de Thesalonica fecho a 3
de octubre de 1530.”

Aquesta escriptura que es guardava a la sagristia es va
perdre malauradament arran de la desamortització. No obstant això, el Lignum
Crucis autenticat pel bisbe Joan Miralles es va preservar i la filactèria
que envoltava la creu reliquiari del
LIgnum Crucis, feta a instàncies del bisbe Miralles, confirma aquest
extrem. El Pare Jaime Villanueva, en la
visita que va fer al monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, a principis
del segle XIX, va transcriure de manera integra la filactèria que aleshores encara
es conservava completa. A dia d’avui només es conserva de manera parcial. 

“un
lignum crucis con este letrero: hoc lignum S. Crucis a R. Domino Archiepiscopo
Miralles rite examinatum. Per ignem examinatum fuit anno Domini M.D.XXX., VI nones octubris…..al
laudem et gloria Dei.” ⁽⁸⁾

En definitiva, el Lignum crucis reconegut pel
bisbe Miralles, va sobreviure als sacs repetits que va patir el monestir l’any
1697, a l’incendi de l’any 1808 per les tropes napoleòniques, a la desamortització
del trienni liberal i la posterior de 1835, a la setmana tràgica de 1909 i també a la guerra civil de 1936-1939. Finalment, cal
assenyalar que ja durant el segle XXI aquesta relíquia custodiada a la
sagristia de la parròquia de Sant Joan d’Horta va patir un nou incendi,
perdent-se molts dels elements allà guardats, però salvant-se novament i gairebé de manera exclusiva, el Lignum
crucis de Sant Jeroni.

A la fi arribem a la conclusió que si algun Lignum
Crucis pot ser autèntic, el de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, hauria de
ser un d’ells, sense cap mena de dubte.

Lignum Crucis de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron. Segle XVI

Transcripció Lluís Jordà i Roselló 

NOTES

7.- ANÒNIM. Historia breve de
la fundacion del monasterio de San Hyeronimo de Val de Hebron y de las cosas
notables de-él. Manuscrit. Real Biblioteca de San Lorenzo del Escorial.

8.- VILLANUEVA, Jaime. Viaje literario a las Iglesias
de España. Vol XIX. Viage a Barcelona y Tarragona. Imprenta de la Real Academia de la Historia. Madrid 1851.

BIBLIOGRAFIA

AMADES,
Joan. Auca de les funcions de Barcelona. Auques
Comentades II. Tallers Gràfics Hespería. Barcelona sense data

AMADES, Joan. Excursió llegendària pel Pla de Barcelona. Biblioteca
de Tradicions Populars 3. Ed. facsímil. Generalitat de Catalunya. Barcelona
2001.

ANÒNIM. Historia breve de la fundacion del monasterio de San Hyeronimo de
la Val deHebron y de las cosas notables de-él. Manuscrit C-III. Biblioteca
Archivo del monasterio de San Lorenzo del Escorial.

FONTOBA i SOGAS, Juli. De les fonts de Collserola. La Punxa. Barcelona 2010.

RIUTORT, Josep
M. Historia y Leyenda de las Fuentes Urbanas de Barcelona. Monografias
Históricas de Barcelona. Editorial MIllà. Barcelona 1946.

SIGUENZA, José de fra. Historia de la Orden de San Jeronimo. Madrid 1605.

VILLANUEVA,Jaime.
Viaje literario a las Iglesias de España. Vol XIX. Viage a Barcelona y
Tarragona. Imprenta dela Real Academia de la Historia. Madrid 1851.