Tot fa creure que Violant de Bar va fer un vot pel qual si la divinitat li concedia el do de perpetuar la continuïtat de la monarquia catalana amb un hereu al tro, ella crearia una fundació monàstica. L’absència d’un hereu ja s’havia produït amb la primera esposa del rei Joan I, Mata d’Armagnac. Un cop vidu, el rei es casà novament l’any 1380 amb aquesta jove, vinculada directament amb la casa reial francesa.

L’interès de la reina
Violant de Bar en fer una fundació monàstica de nou cuny va venir derivada per aquesta hipotètica
promesa feta l’any 1380. L’any 1393, davant la impossibilitat d’engendrar un
fill mascle que no morís abans d’arribar a l’adolescència devia fer-li recordar
la seva promesa incomplerta. Tots els fills que havia engendrat havien mort després
de néixer o poc temps després, llevat d’una filla anomenada Violant. La manca
d’un hereu comprometia de manera greu la línia successòria del casal de
Barcelona.

El primer fill de
la reial parella fou  l’infant Jaume
(1382-1388), que malgrat ser nomenat delfí de Girona i comte de Cervera l’any
1387, va morir l’any següent. El segon fou una filla, Violant (1384-1442) que
fou la futura reina consort de Nàpols. El tercer fill l’infant Ferran (1389) va
morir abans de complir l’any . Totes els altres fills van morir gairebé d’igual
manera que Ferran, cap va complir els dos anys, Antònia (1391-1392), Elionor
(1393). Amb posterioritat a la fundació del monestir de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron (1393) van néixer encara dos fills més que tampoc van traspassar l’any
de vida, Pere (1394) i Joana (1396).

El gener de 1393 va
morir la infanta Elionor, just al moment de néixer o poc després. Possiblement,
aleshores va creure Violant de Bar que existia una intervenció divina perquè
encara no havia portat a terme el vot de fer una nova fundació monàstica. El
mes de febrer d’aquell mateix any  ja  movia els fils per promoure la nova fundació
monàstica. Aquí, s’entén el neguit de fer-la tan de pressa l’any 1393, fent
fora, si calia, la petita comunitat d’eremites que ocupaven l’indret de la Vall
d’Hebron, popularment conegut com les ermites, o vall de les ermites.

El lloc escollit,
la Vall d’Hebron, l’emplaçament en el qual es fixà la reina per fundar un nou
monestir jerònim, ja era ocupat aleshores per aquesta petita comunitat
eremítica que ben assentada a l’indret, disposava de capella, refectori i
diverses cel·les. Tot apunta que els ermitans no es van mostrar gens favorables
a la creació d’un nou monestir i menys encara a l’obligació a fer-los partícips
del nou orde monàstic, el jerònim, que es faria càrrec de la seva gestió i
direcció espiritual.

Hi ha constància de
la negativa del prevere fra Francesc Soler, un dels caps d’aquests ermitans, a
abandonar l’emplaçament en el qual la reina havia decidit instal·lar la nova
comunitat jerònima. Aquest personatge gaudia d’un cert predicament a la cort,
hi ha constància que el mateix rei Joan I, el mes de juliol de l’any 1392, li
havia regalat dues llànties de Damasc que estaven al seu palau de Barcelona,
amb destí a la capella dels ermitans de la Vall d’Hebron. Tot i així, va caldre
una amenaça de la casa reial, gens velada, per fer-lo desistir del seu
posicionament de força i obligar-lo a marxar definitivament d’on tenia el seu
assentament.  L’altre membre important
d’aquesta comunitat, fra Pons d’Astors, devia haver adoptat una actitud menys
displicent, circumstància que el va afavorir potser amb la concessió d’una
destinació favorable, com va ser el nomenament 
d’administrador dels hospitals catalans de Roma.

Sigui com sigui,
tot apunta que el mes d’octubre de l’any 1393 els ermitans havien abandonat definitivament
la seva antiga residència, sense que hi hagi constància documental que cap
d’ells passés a formar part de la nova comunitat jerònima.

Lluís Jordà i Rosselló