LES CASES EN BADIA. L’HOSTAL DE SANT JERONI
DE LA VALL D’HEBRON

M’he adonat que en
els apunts al bloc hem anat parlant de gairebé tot el que fa referència al
monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, però no obstant hem deixat de costat una de les dependències
que no per mundanes, deixava de ser important, l’hostal del monestir.

En el segle XVI al
marge de l’hostatgeria que hi havia dins del monestir, ja n’existia una altra
fora de la clausura conventual, la corresponent a les Cases d’en Badia, així ho
interpretem per la descripció de funcions que pertocava al pare hostaler que figura en
el llibre de Costums del monestir de Sant Jeroni. També assenyalava que el pare
porter era l’hostaler del monestir, tenint cura de totes les claus, fins i tot
la de l’hostal de fora, és a dir la clau
de l’hostal de les Cases d’en Badia.

Aquest esment de
l’hostal extern, que apareix en el llibre de costums, és el primer del qual
tenim constància en relació a l’hostal anomenat casa d’en Badia.

El llibre de
costums de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron data de mitjans del segle XVI,
malgrat que l’única còpia conservada avui dia sigui de l’any 1732. Aquesta
còpia que es trobava al cor de l’església del monestir es conserva a la
Biblioteca de Catalunya.

Crec d’interès
transcriure de manera completa i literal l’apartat corresponent als costums de
l’hostaler que figura en el manuscrit abans esmentat, ressaltant en negreta la
part d’interès que té en relació a la casa d’En Badia, descrit tanmateix com
l’hostal de fora.

COSTUMAS DEL
HOSTALER

Pº Es costuma
que lo qui és Porter és sempre hostaler lo qual segueix lo chor, sinó és en cas
que no puga fer altra cosa, y ha de seguir lo Refetor si lo Prelat no li mana
altra cosa.

It. Ha de rebre
los qui venen al Monastir ab molta caritat, y paciència, y en tocant a la
portaria ha de acudir tant prest com puga, y dar rahó a qui toca, y si aportan
lletres las ha de aportar al Prelat, y ha de fer ab diligència lo que li
manarà.

It. No ha de
posar en casa, ni amostrarla à algu sens expressa llicència del P. Prior, si ja
no són los Metges, Cirurgians, Advocats, y Notaris de casa y tals personas que
bonament no’s puga negar la entrada, salvo quant estant los frares en Capitol,
y en temps de silenci que aleshores no.ls deu entrar sens llicència del Prelat.

It. Te compte, y
ha de zelar que frare algú no isque a la porteria a parlar ni ha pendre, ni
enviar lletres ni altras cosas sens expressa llicència.

It. Ha de
prendre pa, y vi per als donats perquè ells no entran en lo claustro.

It. Ningun frare
té clau de la porteria sinó lo P.Prior, lo Porter, lo Procurador, y lo
Cellerer.

It. Lo porter no
pendrer cartas, ni altres cosas per ell, ni negociar ab personas que’l demanen
mes avant del que toca à son ofici sens expressa llicencia del Prelat, y ha de
tenir cuydado en no  perdrer temps en
practicas, ni parlerias superflues, de poch profit.

It. Quant vinga
algun frare de la orde, ò fora della, ò altra persona tal la ha de aportar à la
Iglésia, y de alli al Prelat.

It. En tocant à
dormir al Vespre ha de tancar la primera porta del parlador ab la barra de
ferro.

It. Té clau
de totas las hostalerias de fora, com és la Casa d’en Badia, y de totas las
altres, y també de la caxa del pa de compaña, y de la porta del rentador de las
mans, y del Sepulcre pera poderlo amostrar als hostes, y als qui venen per
devoció, però no sens llicència del Prelat.

It. Quant los
hostes que venen se aportan que menjar
està à càrrech del hostaler pendrer-(h)o, y donar-(h)o al cuyner per a que ho
aparelle, y los qui no aportan res, y són personas que la casa ha los ha dar à
menjar va al Prelat pera que veje, y mane lo que.ls se.ls ha de dar, y de tot
ha de avisar al cellerer, y cuyner en temps, pera que puguen provehir, y
aparellar lo necessari.

It. No ha de
acullir, ni aposentar algú en la hostaleria, ni dar à menjar, ni beurer sens
llicencia del Prelat.

It. Ha de tenir
las hostaleries molt netes, y los llits, y roba dells y ha de aposentar los
hostes segons li aparrà(semblarà) que són, y merexen.

It.  Ha de pendrer lo pa, y lo vi del Panicer, y
lo demés serà menester de la cuyna, segons la qualitat de las personas de
manera que done lo necessari, y no.s perde res.

It. Ha de
tractar ab los hostes majorment ab dones ab molta religió, honest(ed)at, y bon
exemple, y despedirse dellas lo mes prest que bonament po(d)rà.

L’esmentada Casa
d’en Badia no sabem avui dia si el nom correspon a unes possibles cases
anteriors a la fundació, o potser a la persona que va iniciar l’hostal de fora
del monestir, en Badia, nom que figura en singular en el llibre de Costums.

Per la descripció
que se’n fa de l’hostatgeria monacal hem
d’interpretar que el monestir acollia puntualment dins dels seus murs aquells
personatges que per la seva categoria es considerava que havien de tenir un
tracte deferencial. L’hostal de la casa o cases d’en Badia era més un lloc de
pas que no per servir d’hostatgeria. Era un punt de parada, més habitual per a
passavolants que seguien camí  que no per
als que volien fer una estada al monestir.

Així ho deixa
entendre el baró de Maldà, en una de les seves celebres excursions, quan va
visitar el monestir i el seu entorn el dia 17 d’octubre de l’any 1801, i va fer
una parada a l’hostal per fruir d’un bon dinar. Del menjar i paraments de taula
el baró en fa un sentit elogi, malgrat no considerar-lo un lloc apropiat per
dormir-hi, per humil i mancat de les mínimes condicions per fer-hi nit.

“Hem oït la missa conventual, i después  nos en som eixits fora, i
dret a aquella hospederia, que no és cosa tota ella, per no haver-hi escala,
aposentos ni cuina, que vàlguia casi res, i així també alguns quadros que
se recordaran del temps de la fundació real d’aquell monestir. Per un dinar – i
que ens el portàvem nosaltres, est lo principal la tripada ab alioli- ja ens
bastava; mes no si ens hi haguéssem tinguts que quedar a sopar i
dormir, i més no havent allí més que un llit.

No sabent alli què fer
fins a hora de dinar, hem arribat tots passejant a peu a veure la tan celebrada
font de la Tenebrosa, penosa, esta, per lograr-se veure i beure d’aquella
aigua, per l’asperesa del camí de sa baixada allí, i no poder-ne beure
còmodament, no havent-nos-en dut tassa, sí que recollint-ne alguna poca en lo
hueco de la mà, o en lo sombrero, com així ho ha fet lo doctor Bardolet.

Hem pujat lo tros de
camí, prou enrocati pedregós que antes havíem baixat, assegurant-nos d’allò
fort ab lo bastó, i entrat-nos a aquella hospederia a esperar lo plat de tripes
– ab sopa- i alioli, gran plat, est, per lo doctor Bardolet. Parada que
estava la taula ab estovalles limpias i tovallons, ab unes quatre cadires de
badana, o vaqueta, velles com tot lo demés d’allí; més no les culleres i
forquilles, que eren de marfil, que fins avui  mai hi havíem menjat,
limpias, com que ja no foren marfil tals culleres i forquilles. I, a no de
plata, són millor estes i de fusta per ficar-se-les hom a la boca, i no
llautó, sent massa ordinàries i causar-me repugnància lo menjar-hi. Lo nostre
dinar, a la belitresca o a la vitarlanga, no ha consistit tan sols ab la tripada
ab alioli, sí que ab sopa ab ous al principi, bones figues, plat de costelles a
la brasa -d’estes  no n’he menjades, per lo un xiquet massa dures- i
pollastre rostit. Lo reverend pare prior que tots de començats a dinar ha
vingut a vèurer -nos i desitjar-nos que estiguéssim en tot ben
servits -i també  altre monjo nomenat pare Mariano-, agasajant-nos
moltíssim, nos ha franquejat una i dos garrafes de vi bo, pomes i raïms.
Reconeguts que hem quedat tots al bon servei i agasajo del pare prior,
que los dos nos han acompanyat per allí, ab molta afabilitat i alegria,
procurant-nos véssem tot quant hi havia que veure de preciós en aquell
monestir i sos deliciosos passeigs a la vora fins a la miranda dels Monjos, ab
la celda del pare Mariano, tan alegre per lo tan clara, ab balcó a migdia,
des d’aon ab la ullera de llarga vista d’est monjo i la mia hem vist a
tota Barcelona, pla de Sarrià, pla d’Horta, ab tanta caseria que era delícia,
ab un cel tan clar com ha sigut avui, dorant-ho  tot lo sol.”

La
descripció que el baró de Maldà fa de l’hostal és pròpia d’un indret pobre i
auster, a la mida de la comunitat jerònima que havia permès el funcionament
d’aquest establiment, obert just a tocar
de la clausura, però fora d’ella.

Haurem d’esperar als nous vents vinguts després de la desamortització de
l’any 1835, i en especial a la construcció de la carretera de Gràcia a Manresa
(la Rabassada), per interpretar com aquest humil hostal pren cada cop més volada. 

Tot
i ser un dia puntual a l’any, la festivitat de Sant Medir era un moment en el
qual els romeus camí de l’ermita d’aquest nom, aprofitaven l’existencia de
l’hostal, les antigues cases d’en Badia, ara mudat sota el pompós nom de l’antic
monestir Hostal San Jeronimo, per fer-hi
una oportuna parada.

També
és de creure que construcció del Casino de la Rabassada, així com les primeres
carreres de cotxes i motos, i el pas del tramvía pel seu davant, devien aportar,
poc o molt, una certa clientela ocasional a l’hostal, reconvertit oportunament
en casa de menjars.

Posteriorment,
ja entrat el segle XX el vell hostal es va transformar en l’Hotel San Jerónimo,
potser amb la creença que esdevindria un emplaçament molt desitjat per als barcelonins.
Fou endebades, aquest va ser un instant puntual d’esplendor, però va ser un
miratge. Traspassada la primera meitat del segle
passat, l’indret va anar perdent l’interés dels ciutadans. Cada vegada més
malmès el seu entorn natural, i alterada la preciosa vista que tenia del pla de
Barcelona per la construcció al seu davant  d’una benzinera, va arribar també el seu declivi.

L’Hotel
San Jerónimo va continuar en funcionament encara uns quants anys més, però es
va anar degradant poc a poc. La seva història va esdevenir cada vegada més
negra, fins arribar el moment de la seva
completa ruïna, hores d’ara ja definitiva.

Lluís Jordà i Roselló