El camí, en
origen, passava just a tocar del monestir de Sant Jeroni. Aquesta situació
generava un gran nombre de conflictes. El continu tràfec de gent que anava i
venia del Vallès, al marge de les molèsties que podia causar per alterar el
natural ordre de la vida monacal, també generava altres problemes. Sovint els
caminants no eren tot el prudents que cabia esperar. Al marge del continuat
trànsit sorollós, eren habituals també els enfrontaments amb els hortolans del
convent ocasionats pels furts quotidians de fruits i hortalisses. En ocasions els conflictes havien anat una
mica més enllà d’uns simples insults o paraules fora de to.

Els monjos davant
la reiteració d’aquests fets van fer avinent a la casa reial de la lamentable
situació que sofrien. El rei sempre amatent als precs dels monjos jerònims, protegits
per salvaguarda reial, va atendre els seus precs. El rei Joan II, el 12 de
novembre de 1478, va emetre una providència adreçada a les autoritats de
Barcelona i el Principat, a fi i efecte que advertissin a tots els caminants
que si no complien les seves ordres patirien amb duresa la seva autoritat:

“Don Joan per
la gratia de deu Rey Darago: de Sitilia: de Valentia: de Mallorques: de
Sardenya: e de Corsega: Conte de Barch(ino)na: Duch de Athenes: e de
Neopatria: Conte de Rossello e de Cerdanya: e encara Marques Doristany: e Conte
de Gotiano: Als noble mag(ni)fich conseller, amats e feels n(ost)res lo portant
veg de Governador g(e)n(er)al en lo principat de Cathalunya / e lo veguer de
Bar ch(ino)na e de Valles e son locs / e a tots I e sengles offitials n(ost)res
en la dita ciudat terme / e territoride aq(ue)Ila / e en qualsevol part del dit
principat constituits / e als locti nents deis dita offitials presents / e
sdevenidors e a cascu dells / al qual o als quals les presents pervendran e les
coses infrascrites pertanyen en qualseuol man(er)a / Salut / e dilectio. Dauant
n(ostr)a Ma(gesta)t es stat exposat humilment p(er) part del prior e frares del
monestir de sent Jeronim appellat de la val de (He)bron situat en lo territori
de la dita ciutat com a causa de algunes gents axi homes com dones que leixant
lo cami reyal que va p(er) lo coll de Cerola passan e fan camí p(er) lo dit
monestir p(er) anar a sant Cugat / e a la hermita / e deuota de n(ost)ra dona
del bosch / e altres lochs se segueixen molts Inconuenients / e damnages al dit
monestir en tal ma(ner)a que empedeixen / e torban prim(era)ment lo offici
diuinal stant / e frequentant en lo monestir e apres destruexen les vinyes
horts /e / en lo temps los rayms fruytes e hortalisses del dit monestir ultra
que es forçat q(ue) arribant allí les gents las han / a donar de menjar / los
dits frares e si p(er) la fretura / e pobresa que en lo dit monestir es / nols
donem bastament lo que voldrien / alguns que ni ha desuergonyits dien mil
improperis / e si per ventura son represos dels damnages que fan per les vinyes
/ e horts responen que axis faran vullen / o no / sens molts altres scandols
que en deseruici de N(os t)re S(eny)or Deu se porian seguir / si per nos noy
fos promptament proveyt. Per tant nos volents en aquestes coses remediar / e
apartar quant en nos sera qualsevol ma(ner)a de inconuenients que seguir se
poguessen en deservici de deu / damnage del dit monestir / e religiosos de
aquell / lo qual sta en protectio / e salvaguarda n(ost)ra / statuim / e manan
vos de n(ost)ra certa scientia / e / expressament sots pena de mil florins /
que quant se vulla sereu requests / o algu de vos request sera / fatiau fer
crida publica / p(er) les parts acostumades dels lochs de v(os)tra Jurisdictio
/ Inhibint e manant á totes e qualsevol p(er)sones /e sots grans penes no gosen
/ o presumesquen passar ni fer cami p(er) lo dit monestir / sino que vajen / e
tornen per lo cami reyal / e antich desus dit que va, per lo Coll de Cerola / a
sant Cugat / e a la dita deuota / e / altres lochs / o per altres camins reyals
/ e antichs puix no passen per lo dit monestir / e encara hi prouehireu si
me(ne)ster sera per tots los remeys /e provissions oportunes / e permetreu
segons que nos ho p(er)metem e donam licentia als dita Prior / e frares que
pugan trencar alla hon ben vist los sera lo cami que per lo dit monestir sea
fet perque en alguna ma(ner)a no tinguen ocasió les gents de poder passar e no
fesseu lo contrari si la gratia n(os)tra 
vos es cara /e la dita pena desitjau evitar. Dat en Barch(ino)na / á
XII. del mes de Noembre del any de la nativitat de n(ost)re senyor Mil
CCCOLXXVIII.— Rex Joannes.”

Malgrat els
successius advertiments reials, hi ha constància que els passavolants no sempre
van fer el pertinent cas. Sovint ignoraven aquestes amenaces i continuaven travessant tossudament el terme
del monestir, amb els inconvenients que això comportava a la comunitat.

L’any 1480 consta
una autorització reial, atorgada ara per Ferran II, per procedir a la
construcció d’una tanca que envoltés el perímetre del monestir. L’objectiu
d’aquest permís era evitar les molèsties que de manera continuada ocasionaven
persones alienes a la comunitat. El camí quedava aleshores fora de la tanca del
clos monacal.

El llibre de
Costums de Sant Jeroni, escrit l’any 1591, tot i que la còpia actualment
conservada a la Biblioteca de Catalunya és de 1732, parla dels límits de
passeig dels monjos fent una referència indirecta al camí ral i a la tanca del
clos monacal:

“Lo terme de
casa en lo qual poden anar los frares sens llicencia es lo seguent: tots los
vessants que estan de la part del monestir ço es des del Coll de Serola tota la
carena fins a la fi de la vinya, y baxant fins a la part del torrent, y pujant
per la carena de la montanya en vista del monestir fins al dit Coll de Serola,
salvo que no vagen, ni baxen per lo camí real que va à Barcelona, acceptat
(excepte) lo cereller. Advertint que si van fins a la Tenebrosa y arriban a la
paret al tornar à casa puguen pujar per lo camí real fins al monestir”.

Juli Fontova
recull en el seu interessant article Del camí romà de Collserola al seu pas
pels Agudells, publicat al bloc de La Punxa, la descripció del
trajecte d’aquest vell camí que apunta en els seus Annals (1686-1688) un monjo
carmelita del convent de Nostra Senyora de Gràcia, anomenant fra Joan de Sant
Josep:

Des de la
porta de l’església corre un carrer de xiprers fins a trobar un camí molt
freqüentat que per allà passa, el que sortint de Barcelona per la porta de
l’Àngel, troba després el convent de sant Jesús, acompanyat abans de les
guerres d’un bon raval i ara de les seves ruïnes i alguns poques cases que han
quedat. Més endavant deixa també a ma
dreta el convent de Mont Calvari de Pares Caputxins. I prosseguint entre moltes cases de camp arriba al nostre convent (Nostra Senyora de Gràcia i
Sant Josep). I endinsant-se després d’ell pel serral, trobem el lloc de sant
Genís i el Reial convent de Sant Jeroni d’Hebron.

Rafael d’Amat i de
Cortada, més conegut de tothom com el baró de Maldà, va fer una excursió al
monestir de sant Jeroni de la Vall d’Hebron el dia 17 d’octubre de 1801,
excursió  que figura recollida al seu calaix de sastre i on parlen del
camí seguit fins arribar al monestir, malgrat no entrar en detalls geogràfics de
l’itinerari final.

“Ha amanescut
lo cel serè, ab sol, i s’ha mantingut tot lo dia, molt plausible per nostre passeig a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i  ermita de
Sant Ciprià i Santa Justina, màrtirs…

Ja n’hi havia per
riure, oint bramar tants ases, i les burres tras d’estos, (no estant gaire
quiets), i com per pujar-hi tots. I al bon marquès de Castellbell lo Damià l’ha pujat al burro ab un braçat, com un sac; bulla tot allò.

Assentats, part burricalment, i lo demés sèquit – no volent anar a cavall-, ab lo de Sant
Francesc, hem començat a tocar loa andurrials, uns tras d’altres, per aquella
riera d’Horta, seient la Ignàsia, cambrera de la marquesa, sobre el burro o
burra ab sàrria, i la  manifatura allí ficada; així també feia riure
veure el doctor Bardolet en altre animal ab sàrria, que no sé lo que hi duia.

Entre tots los
rucs n’hi anava un prou estordit i petit que li deien  lo Sant Pare.

Jo muntava sobre del
matxo d’un  tal Ros, sense sàrria; i per fi, que a la vora de les parets
del monestir de Sant Jeroni. Deixada la riera i les casetes d’Horta, hem passat
per la vora de la torre de Rossell, i allà informant-nos per un home quin camí
teníem que prendre, guiant-nos ell a Sant Genís i allà cerca, pujant per
caminets a les vores de muntanyes, amb l’hermosura de tanta frondositat de
boscos i demés arbustos, tanta caçaria que es veia en muntanyes i planures, amb
lo mar i descobriment de Montjuïc; lo blau celeste sense un petit núvol, i el
sol, que ens torrava un poc al ser a la vora del poble de Sant Genís. Nos ha
eixit per aquelles brenyes lo Felip, tieso en sa haca fent-la trotar, i
unint-se a tota aquella burriqueria i separant-se un poc d’està, per allargar
per millor camí que el nostre, prou empinat son passeig. I Nos hem trobat ja
junts, apeats i dels ases i burres dintre del recinto i de Sant Jeroni de Vall
d’Hebron a un quart de deu tocat. 

El monestir va
desaparèixer de manera tempestuosa l’any 1835, però el record del camí històric
al seu pas per l’antic monestir, encara es mantenia força anys després. Gaieta
Barraquer força anys després explicava com el camí vell de sant Jeroni pujava pel
vessant de la muntanya fins arribar al convent de la Vall d’Hebron: