Un document de poca importància.

L’Arxiu documental de la família Desvalls és un dels fons
patrimonials més importants que es conserven
a l’Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat del Vallés. Compren milers de documents manuscrits, pergamins, plànols,
dibuixos i fotografies. Cronològicament abasten des de l’any
981 al 1983 d’una de les nissagues que van ser més influents a Catalunya en especial els segles XVIII i XIX.

Entre aquesta immensa documentació hi ha l’expedient ANC-1-1087-T-349
amb un dossier que té l’epígraf de Documents
de poca importància.

Un d’aquests documents de curta extensió, una plana i mitja, està datat a Barcelona el dia 27 de juny de 1816.

Es tracta d’una petició al Capità
General de Catalunya que signen conjuntament el prior del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron,
frare Miquel Picañol, i en Joan Anton Desvalls i Ardena, Marqués de Llupià. La signatura conjunta
ve justificada per la relació
de veïnatge de les finques
boscoses dels sol·licitants.

El prior del monestir i el marquès de Llupià representaven
a les dues senyories territorials més extenses
d’aquell moment a la Vall d’Horta. La finca el Marqués de Llupià estava
situada al vessant nord de la vall i
la joia de la finca eren els jardins del Laberint que encara perduren. El
Monestir de Sant Jeroni era propietari
de diverses finques al vessant de Collserola i a la Vall d’Horta. La finca
coneguda com Granja Nova, actual
Hospital Universitari Vall Hebron, confrontava amb la finca
del Marqués de Llupià.

Al manuscrit, els dos signants
demanen al General
Castaños, Capità General
de Catalunya, que permetin als vigilants dels boscos de les finques
puguin portar armes per evitar “despues
de las devastaciones cometidas en
ellos en la ultima guerra, y porque la proximidad de este imenso vezindario
aumenta la rapiña y malversacion de
sus leñas (sic)”. Els monjos
consideraven que la custòdia dels boscos era
“absolutamente necesaria ya para
la provision de leñas que el corte periodico de sus arbustos facilita a los hornos de cocer pan y otras fabricas
de esa ciudad, ya para la cria y conservacion
de arboles”. Uns dies després
el Capità General
va autoritzar “el uso y porte de las armas no prohibidas” als
guardaboscos.

Realment el document no és important, però si que reflexa
les dificultats que van tenir els monjos de Sant Jeroni
al final de la Guerra
del Francès. Tant el monestir
de Sant Jeroni
com el palau del Laberint
van ser ocupats
per les tropes
franceses entre 1808 i 1814.
Però l’afectació de la ocupació
no va ser igual per les dues propietats.

El palau del marqués i la finca del Laberint van ser durant l’ocupació residencia d’un
general francès. La família Desvalls
pertanyia a la noblesa i va fugir de Barcelona
amb la ocupació francesa. El marqués tenia recursos
econòmics més que suficients per pagar els impostos a la ciutat de Barcelona
per mantenir les propietat i la
residència, i també va pagar els impostos de guerra que les tropes invasores
exigien als nobles. En acabar la
guerra recuperen la finca del Laberint on el palau residencial no havia tingut
grans desperfectes. La primera
preocupació del marquès va ser demanar al bisbe una nova consagració de la capella
del palau per restablir el culte, ja que havia estat
usada com despensa. (1)

La situació del monestir de Sant Jeroni va ser ben diferent
ja que havia estat ocupat per soldats d’infanteria i cavalleria de Napoleó. Les tropes van ocasionar grans
destrosses a les instal·lacions tal com escriu el canonge Gaietà Barraquer i Roviralta segons el relat del frare Raimund Ferrer. (2) Gran part del monestir
i edificis adjunts van ser cremats durant l’ocupació. La reagrupació dels
monjos en el monestir va ser tan
lenta que fins el 1814 no es va celebrar la primera sessió capitular. Durant el
Trienni Liberal (1820-1823) el
monestir i les terres van se desamortitzades. A l’anunci de la subhasta de 1822
constava que “en ese año aún estaban en ruinas algunos de los edificios del
monasterio incendiados por los franceses”.