De tots és coneguda
l’existència d’un grup d’ermitans que en el darrer quart del segle XIV es
trobaven als voltants de Sant Genís dels
Agudells. Els ermitans disposats en un indret més alt que l’antiga parròquia
van escollir un espai natural propici on confluïen un seguit de torrents i
fonts d’aigua.
Segons el Pare
Francesc Pi, Prior que fou dues vegades del convent de Sant Jeroni a finals del
segle XVIII i Pare General de l’Orde, el nom Vall d’Hebron procedia d’una
antiga comunitat de monjos que marxant
del seu convent ubicat a la Vall
d’Hebron de Terra Santa, van arribar en temps reculats a aquest nou indret que
els va acollir. Com a recordatori del seu lloc d’origen van rebatejar el nou
lloc com a Vall d’Hebron.
En el seu conegut llibre anomenat “Memórias Venerables de
los más Insignes profesores del Instituto que plantó en la Iglesia su
Doctor Maximo el gran Padre San Geronymo” imprès a Barcelona
per Juan Nadal l’any 1775, parla d’aquest mític origen.
“De este
Monasterio (Monasterio de Belén) se cree que a partir del siglo Sexto
passaron para España algunos monges, y desembarcando en Barcelona, en un monte
vecino a la Ciudad construyeron un pequeño edificio monástico, que en recuerdo
del que dexaron, le dieron el titulo de Valle de Hebron, nombre, que aun hoy,
conservan sus moradores.”
Aquesta referència
que justificava una continuïtat entre la comunitat jerònima i la comunitat monàstica
original, no era més que una pura invenció, malgrat que els monjos de Sant
Jeroni de la Vall d’Hebron la tenien com una certesa. Mai havia existit relació
d’identitat entre la comunitat d’ermitans de Sant Jeroni i la primitiva
comunitat monàstica de Terra Santa,.
La realitat és que
l’aparició d’aquesta comunitat eremítica és molt més immediata en el temps. Els
eremites que s’instal·laren a redós de la
muntanya, adoptarem el nom de Vall d’Hebron creient que existia una gran
similitud amb aquell l’entorn bíblic, com assenyala l’autor anònim de la
Historia Breve de la Fundación de san Geronimo del valle de Hebron(1):
“El segundo
nombre que tuvo este valle fue Valle de Ebron, y del tomo nombre el monasterio
llamado de Val de Ebron y lo fue con grande consideracion a lo que se puede pensar y a
imitacion y semejença de aquella parte de Judea que se llamó Hebrón”.
En realitat els eremites
que batejaren aquesta vall, antigament anomenada de Sant Genís d’Horta, mai
havien estat a la Vall d’Hebron original perquè la israeliana no guarda amb aquesta
vall cap similitud.
“Tuvo tambien
otro nombre tercero y mas antiguo que ese segundo que avemos dicho de valdehebron,
y a lo que imagino devia de ser mas moderno que el primero que pusimos de valle
de huerta, y este tercero fue que se llamo valle de los hermitaños de San
Hieronimo y el collado que esta a la cumbre de la Sierra sobre este valle se
llamo antiguamente collado de los hermitaños, porque como luego diré, antes
que este monasterio se fundasse avia ya de muchos años atras una hermita y
capilla de invocacion de Ntro Padre San Hyeronimo, y en ella vivien hermitaños de
muy santa vida”.
També ens assenyala
aquest mateix autor que els ermitans vivien al voltant d’una antiga ermita que
tenia l’advocació de Sant Jeroni. “Casi en forma de convento”. La mateixa que
anys després prendria el monestir de fundació reial que ocuparia l’antic espai dels
ermitans.
“De esta hermita
o monasterio antiguo de los hermitaños aun estan en pie algunas cosas, como son
algunas celdas y su refitorio que agora todo esto sirve para otros ministerios…que
la ocasion por la qual se fundo este nuestro monasterio de Val de Hebron en
este lugar se tomo por aver en el capilla y hermitaños…de todo lo dicho
concluimos que las ocasiones por donde se vino a escoger este sitio para el
monasterio que se avia de edificar, fueron la hermita y hermitaños que primero
avia con titulo de san Hieronimo.”
La reina Violant,
esposa de Joan I va tenir coneixement de
l’existència d’aquests ermitans que vivien en santedat i va voler conèixer
l’indret on es trobaven. Segons diu la crònica, li va plaure en gran manera el
lloc on vivien els ermitans, fins el punt d’adquirir el compromís d’edificar sota
protecció reial un convent en el mateix emplaçament.
“La
reyna…prometio y dio su palabra a los hermitaños de que en el mismo lugar y
sitio junto a esta hermita antigua edificaria un sumptuoso monasterio segun sus
fuerzas y posibilidad bastasen…”
Tots coneixem el
que va passar després, però i l’ermita o capella dels ermitans? L’autor anònim
de la Historia Breve, escrita o acabada l’any 1595, parla que en aquells
moments encara restaven coses dels antics ermitans foragitats, com cel·les,
refetor, però no apunta res de la capella…
Molts segles
després un monjo jerònim italià, el Pare Norberto Caimo, ens aporta una pista sobre
l’existència de restes pertanyents a l’antiga comunitat d’ermitans, a les seves
conegudes Lettere d’un vago italiano ad un suo amico (1755).
“Aquests religiosos em van voler fer
conèixer la seva antiguitat, em van obrir els seus arxius en els que entre
diferents títols i diplomes vaig veure el de la seva fundació per Violant,
reina d’Aragó, datat del dotze d’agost de 1393. Em feren veure tot seguit
unes ruïnes força antigues de l’habitatge que havia estat dels que havien estat
abans i que segons una tradició molt antiga, havien vingut en temps de Lluís el
Pietós. Finalment, després d’haver examinat totes les antiguitats, les rareses
i coses precioses que s’han conservat en el monestir i en l’església d’aquests
religiosos, ple d’admiració per la regularitat i l’austeritat de la seva vida,
així com pel zel i totes les virtuts que practiquen en l’exercici de
l’hospitalitat, vaig tornar damunt la mateixa mula que m’havia portat a casa
seva amb el propòsit de marxar el dia següent vers Montserrat. Des d’on
tornaria aquí de nou.”
Bernat de Bransi l’any 1789 a les seves respostes al qüestionari
de l’oïdor reial Francisco de Zamora(2), fa una petita referència a
restes anteriors al monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, però sense
entrar en cap detall d’interès:
Abrieron los fundamentos del monasterio
a los 14 de julio de 1394, en que se puso la primera piedra de la fabrica real
en el mimso lugar en donde havia un pequeño monasterio con algunos monges heremitas, un prior llamado el padre fray Francisco Soler; por cuyos
antigues vestigios y por sello que usaban se dexa ver haver sido aquella casa desierto
y morada de los hijos del doctor máximo, muchos siglos antes al de la fundación
real. Hemos ya viosto la demarcación del
decimario de la yglesia matriz del termino de San Ginés que el collado de los
Hermitaños era otro de sus cotos. Este està encima del monasterio, donde estaba
el de aquellos Santos varones; y oy día conserva el mismo nombre. Luego debemos
decir que en aquella época del
testimonio, que fue en 1173, ya havoa gerónimos en la valle de Hebrón. El padre
historiador de la orden y tres vezes prior de este Val de Hebrón de la
Palestina, dice de este monasterio que a principios del siglo VI pasaron a
España algunos monges, y desembarcando en Barcelona, en un monte vecino a la
Ciudad construyeron un pequeño domicilio monástico, que en recuerdo del que
dexaron le dieron el titulo de Val de
Hebrón, nombre que aún conservan sus moradores. Prueba más difusamente esta
materia el mismo autor en el primer tomo de su historia manuscrita del propio
monasterio”.
L’historiador J. Riera(3) rastrejant documentació
cortània de la fundació ena aporta una dada referent al ermitans i escrita en
plural: “subtum locum antea vocatum
les Ermites, nunc vero monasterii sancti Jheronimi. Una primera
interpretació del text ens portaria a pensar que cada cel·la actuava com
eremitori, malgrat tenir els ermitans una capella en comú.
Segons el canonge Barraquer(4) les cel·les del
ermitans (“parecían, mas las celdillas, sepulturas de muertos, que moradas
de vivos”)
No obstant, la petja d’aquest primigenis habitants espirituals
de la vall, un cop foragitats per deixar pas a la nova comunitat jerònima,
gairebé no va deixar rastre a la documentació de l’arxiu monàstic- L’expulsió
de la comunitat ermitana va trencar de manera absoluta qualsevol idea de
possible continuïtat, almenys així ho deixa entreveure la poca documentació que
a dia d’avui es conserva de l’arxiu de sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
La pregunta a fer seria, si la nova construcció del monestir jerònim
va comportar en algun moment la destrucció de la capella antiga dels ermitans?
Con a conclusió, podria assenyalar que fins l’abandó del monestir per la comunitat
jerònima es va conservar sempre algun testimoni dels antics ermitans, com per
exemple el refectori, i també alguna de
les velles cel·les que alhora els servia d’ermitori…?
Lluís Jordà i Roselló
NOTES
1.- ANÒNIM. História Breve de la Fundación del monasterio de
San Gerónimo de Valle de Hebron (1595). Biblioteca del Escorial. Madrid
2.- BURGUEÑO, Jesús. El pla de Barcelona
a la fi del segle XVIII. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora. Societat Catalana de Geografia. Institut
d’Estudis Catalans. Barcelona 2016
3.- RIERA i SANS, Jaume. Els primers monestirs dels jerònims
a la Corona d’Aragó (1373-1414). Stvdia Monastica 50/2. Barcelona. Abadia de
Montserrat 2008. El document en qüestió correspon a l’ACA. Cancelleria, Reg,
1909, fol 147v-148r, datat a Barcelona l’any 1394
4.- BARRAQUER ROVIRALTA, Gaietà. Las casas de religiosos en
Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Barcelona 1905
