L’orientació
dels altars de les esglésies vers orient venia condicionada per la situació
geogràfica de Jerusalem, eix vertebrador del cristianisme i punt central que
marcava la disposició estructural dels 
temples, al marge de l’indret escollit on s’havien d’erigir.

L’orientació
vers la sortida del sol era habitual en
els temples romànics, amb els altars
alçats vers la sortida del sol. A Catalunya el sol surt per orient, també marca
el punt clau origen del cristianisme.
El sol naixent il·luminava l’altar després de penetrar pel finestral de
l’absis, com un símbol de la presència
divina a l’interior del temple.

Si bé aquesta situació es pot considerar habitual en
les esglésies romàniques, les construccions de períodes posteriors no sempre es
cenyien a aquesta simbologia. Les alteracions estructurals de les primitives
esglésies romàniques es percebien de manera palpable quan un temple romànic
havia patit en virtut d’una reconstrucció, ampliació, o altres motius, un canvi
estructural que comportava una variació de l’orientació de la seva capçalera, i
per tant una alteració també de la disposició del seu altar major.

En el cas de Sant Cebrià i Santa Justina, ermita
coneguda popularment com Sant Cebrià d’Horta, ens trobem en un d’aquests casos.
Efectivament aquesta ermita, romànica en origen, o fins i tot preromànica, seguia
la disposició pròpia d’aquells vells temples, amb la capçalera i altar adreçats
vers orient, seguint la pauta simbòlica pròpia d’aquells primitius edificis.

Els orígens incerts de Sant Cebrià, no oculten
l’antiguitat de molts dels seus paraments, i en especial una façana antiga, on
la pedra despullada, sense arrebossar, deixa veure a l’actual capçalera una antiga
porta de mig punt, i damunt seu un òcul circular, ambdós actualment cegats. També
si adrecem la mirada a la part superior d’aquesta vella façana podem percebre
com la seva coberta va ser objecte d’una petita remunta, lleugerament sobre
aixecada, tot possiblement en un moment
en el que es va decidir fer tot un seguit de reformes en el temple per unes
circumstàncies a priori difícils de determinar.

Actualment l’ermita presenta l’aspecte propi d’una
esglesiola de finals del segle XVII o de mitjans del XVIII, moment en el que es
van produir segurament tots els canvis.

Si fen una conjectura dels motius que van portar a la
reforma de Sant Cebrià, en podríem esmentar uns quants, per exemple: augment de
la popularitat de l’ermita i del seu aplec, increment demogràfic derivat de la
prosperitat agrària de la zona d’Horta, etc…

Ara bé, perquè el canvi de l’orientació de la
capçalera de l’església? Possiblement la resposta, sigui molt simple, i allunyada
de tota càrrega simbòlica.

La façana antiga es trobava en un àmbit absolutament
obac, ombrívol, inadequat per acollir els fidels a la porta de l’església,
mentre que l’antiga capçalera del temple gaudia de sol pràcticament totes les
hores del dia. Alternativa, posar la nova façana on havia existit la capçalera
original, és a dir, capgirant completament el temple. D’aquesta manera els
fidels podrien trobar-se en els moments previs o posteriors a les misses, o durant
els aplecs, reunits davant la porta en un entorn molt més agradable i a ple
sol.

Lluí Jordà i Roselló