REVISTA EL POU. ATLES DE L’AIGUA (DISTRICTE
D’HORTA-GUINARDÓ)

Considero important
fer arribar als interessats en la història del monestir de Sant Jeroni de la
Vall d’Hebron, la informació recollida a l’ATLES DE L’AIGUA editat per la
revista EL POU, en un número especial de l’any 2019. Publicació del Grup d’Estudis de la Vall d’Horta
i la Muntanya Pelada.

Limito aquesta informació, de manera exclusiva, a les
mines d’aigua que poguessin tenir alguna relació amb el nostre monestir i/o amb
Sant Genís dels Agudells.

Lluís Jordà i Roselló

Les mines
d’aigua semblen tenir origen fa uns milers d’anys a l’antiga Pèrsia, actual
Iran. Són els denominats qanats, una excavació d’una galeria que s’endinsa a la
muntanya amb un suau pendent i un canal central que recull l’aigua de la capa
freàtica i les filtracions per conduir-la a l’exterior. Al llarg del recorregut
hi ha pous de ventilació o d’accés. Hi ha mines de desenes de quilòmetres. La
tècnica va ser exportada i ha estat utilitzada per tot el planeta.

Les masies
depenien dels conreus i les mines eren el sistema primordial per obtenir aigua
perquè la força de la gravetat s’encarregava d’aflorar-la i omplir les basses
per poder-la administrar en moments de sequera. Això si, necessitaven de bon
manteniment perquè eren habituals els despreniments i el canal de conducció
s’havia de netejar sovint de pedres, sediments i arrels. Habitualment i en
èpoques més recents les parets i la volta són revestides amb maons o ceràmica
prefabricada per evitar els despreniments. Prop de la boca d’entrada a la mina
és habitual que l’aigua passi per uns dipòsits o banyeres per decantar els
elements sòlids i evitar que els sediments tapin les conduccions de
distribució.

La serra de
Collserola i per extensió la vall d’Horta i els Tres Turons, són zones
muntanyoses i propenses a la construcció de mines per obtenir aigua. La
Barcelona més plana i prop del mar no podia excavar mines i el recurs era
l’excavació de pous i l’extracció de l’aigua per diferents mitjans.

Avui sembla que
és una procediment antiquat i obsolet per la facilitat d’accés a l’aigua a les
ciutats, però el món rural encara utilitza les mines. Al territori estudiat
sorprendria saber que encara hi ha un grup petit de mines que són aprofitades
actualment fins i tot dins de la ciutat urbanitzada.

Intentar
catalogar avui les mines d’aigua que han existit i existeixen és una feina de
molt difícil precisió. Les dificultats venen per la manca de documentació sobre
aquestes estructures en temps passats, pel secretisme que envolta la possessió
d’un bé tan apreciat com era i és l’aigua, i els entrebancs per accedir a
informació actual pública o privada.

En aquest
treball de compilació sorprèn el gran número de mines que, amb molta o poca
informació documental, han existit o existeixen al nostre voltant.

LES MINES DE
MARTÍ-CODOLAR

13. Granja
Vella, mina Saulonera

14. Mina de
la Granja Nova

La finca de Martí-Codolar
va ser una de les més extenses de la vall d’Horta. La Granja Vella i la Granja
Nova procedien de les possessions del monestir de Sant Jeroni de la Vall Hebron
bé per venda a la nova burgesia de Barcelona o per desamortitzacions
eclesiàstiques. A mitjans del segle XIX l’extensió de la finca abastava des de
la corba de la paella de la carretera de la Rabassada fins el barri de la
Clota. A partir de 1855 i per garantir el manteniment de jardins, conreus i
estanys projectats per Joaquim Martí i Codolar s’amplia l’extensió de les mines
que s’endinsaven a Collserola i es va construir la gran bassa quadrada a la
zona mitja de la finca. Dues mines principals travessaven les terres d’est a
oest. La mina anomenada Saulonera devia ser la més antiga de les dues. Tenia
l’entrada a la galeria on avui hi ha una bassa darrera del palauet i al costat
de l’avinguda Martí-Codolar. Travessava la finca per les instal·lacions
esportives i la ronda de Dalt actual i el torrent de Montbau abans torrent de
la Granja, per aprofundir fins a la part alta del barri de Montbau. Més d’un
quilòmetre de galeries que omplien la bassa esmentada que subministrava
l’aigua, ara mitjançant canonades, als jardins i el Llac Romàntic.

L’altra mina és
la de la Granja Nova que eren les terres adquirides per desamortitzacions i que
correspondrien aproximadament on ara hi ha l’Hospital Universitari de la Vall
Hebron. S’ha de tenir present que en aquella època no existia encara el passeig
de la Vall Hebron ni cap carretera que separés la finca. La mina servia l’aigua
a les dues basses més grans i que consten a tots els plànols posteriors com a
referències a la bassa quadrada i la bassa rodona, construïda posteriorment. La
mina es dirigia a l’oest per travessar el passeig de la Vall Hebron i l’actual
Hospital en dos llargs ramals, un en direcció Collserola i l’altre cap a Sant
Genís.

Hi ha vagues
referències a una tercera mina en direcció sud cap a la capa freàtica dels
torrents que baixen de Sant Genís dels Agudells. Es desconeixen la vigència actual
de les mines de Martí-Codolar. En tot cas la bassa on abocava la mina Saulonera
existeix encara i plena d’aigua a la part posterior del palauet i l’església.

 

15. Mina del
monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron

Al pla de la carretera de la Rabassada on hi ha la
benzinera i a menys de 100 m d’aquesta hi ha la mina d’aigua més propera al
monestir que ocupava el pla fins el segle XIX. Les cròniques recullen la
informació de segles passats on descriuen: “Un huerto junto al monasterio, de
tenida una cuarta de mojada con su alberca grande y otra pequeña que sirfven
para depositar las aguas para el riego del mismo…/…de las dos Fuentes, la
una nombrada de la Reina y la otra que viene con conducto por la parte de Sant
Medir” La mina està al costat de l’edificació allargada i d’un petit hort i la
bassa. L’entrada a la mina queda per sota del nivell de terra i està totalment
coberta d’aigua. S’aprecien les parets i la volta revestides de maons i una
fornícula buida a sobre de l’arc de la porta. Per la proximitat d’aquesta deu
als horts i als edificis principals del monestir podria ser l’anomenada font de
la Reina en agraïment a les que van ser les reines Violant de Bar i Maria de
Castella les valedores del monestir a principi del segle XV.

 16. Mina
Hotel San Jerónimo

Al mateix pla de la carretera de la Rabassada i al
voltant del monestir hi havia els edificis auxiliars del recinte. Un d’ells era
l’hostatgeria anomenada Cases d’en Badia. Cap els anys seixanta del segle
passat es va construir un nou edifici a la banda muntanya de la corba que entra
a la benzinera. Ara és un edifici totalment en ruïnes i que havia estat l’Hotel
San Jerónimo. Formant part de les instal·lacions de l’hotel, al costat sud hi
havia una zona enjardinada amb una font amb bancs per a esbarjo dels hostes.
L’aigua arribava de la part alta de la muntanya prop de les cases de Vista Rica
on hi havia una mina de captació que provablement també facilitava aigua a
l’hotel. La mina té una entrada descendent amb esglaons alts i és de destacar
la construcció de la volta d’arc ogival amb vuit arcs fins baixar a la base de
la galeria. Parets interiors i volta estan recobertes amb maons. La base per on
hauria de corre l’aigua està plena de fang i pedres i no s’observa cap canonada
de conducció i per això és provable que l’aigua recollida a la galeria es
filtri a través de terra. A una distància d’uns 30 m s’estreny la galeria per
una reconstrucció de les parets segurament per despreniments. A partir d’aquest
punt la galeria és ascendent i s’acumulen els despreniments fins que a pocs
metres queda totalment obturada. Tot i així l’aigua continua baixant amb poc
cabal.