Un dels grans benefectors del monestir de Sant Jeroni
de la Vall d’Hebron durant la primera meitat del segle XVI, fou Gaspar Jofre de
Borja-Llençol de Romaní i Calataiud (+1556), bisbe de Sogorb i Albarrassí a
proposta de l’emperador Carles, entre els anys 1530 i 1556.

Gaspar Jofre era fill de Roderic de Borja-Llançol de
Romaní, i era besnet de Joana de Borja, germana del Papa Alexandre VI. L’any
1520 el capítol de València l’elegí arquebisbe, però aquesta elecció no fou
acceptada ni pel Papa Lleó X, ni tampoc per l’emperador Carles.

Anys més tard però a instàncies del propi emperador
Carles, fou nomenat l’any 1530, bisbe de Sogorb-Albarrassí, substituint en el
càrrec a Gilabert Martí, antic monjo jerònim de Santa Maria de la Murtra, que
havia mort aquell mateix any deixant la seu vacant. Gaspar Jofre, malgrat ser
designat bisbe de Sogorb, no va abandonar la seva residencia habitual a la
ciutat de València. Gaspar Jofre de Borja era un dels personatges rellevants de
la cort virregnal de Germana de Foix.

Favorable a la reforma de l’església, va assistir al
Concili de Trento l’any 1550, però va haver d’abandonar la seva participació
per la seva mala salut, retornant a València on va morir poc anys després, el
18 de febrer de 1556, després de patir un atac d’apoplexia.

Gaspar
Jofre de Borja va fer diverses obres de renovació a la catedral medieval de
Sogorb, com el nou presbiteri, i també va iniciar les obres renaixentistes del
nou temple catedralici de la ciutat d’Albarrassí l’any 1532.

Gaspar
Jofre fou un dels valedors de Sant Ignasi de Loiola, i també un dels grans
suports de la naixent Companyia de Jesús, venint diverses vegades a Barcelona,
fins i tot als darrers moments de la seva vida. L’any 1554, donà impuls a les
obres de l’església de Betlem que fou beneïda finalment el dia 19 de juliol de
1555.  Cal assenyalar en aquest sentit la
relació de parentiu existent entre Francesc de Borja i Gaspar Jofre de Borja,
aspecte aquest que sense dubte incidiria en el posicionament  favorable del bisbe de Sogorb vers la naixent
companyia de Jesús. No cal oblidar que Francesc de Borja fou virrei de
Catalunya entre els anys 1539 i 1543, aspecte aquest, que per la bona relació
existent entre ambdós,  devia afavorir les
estades del bisbe a Barcelona.

Durant les
seves visites habituals a la nostra ciutat  va conèixer i pujava sovint a Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron, monestir i indret que el complaïen en gran manera. Fins el
punt que coneixent el sentir dels monjos va voler acabar gran part de les obres
de fàbrica de la casa que havien quedat a mig fer durant el segle XV.

Però potser millor que deixem que ho expliqui l’autor anònim de la História
Breve de la Fundación del
monasterio de san Hieronimo de Valdebebron; y de alguna cosas notables del; y
de las personas señaladas que en la casa ha avido hasta el año de 1595: 

“Otro bienhechor
tuvo esta casa en estos años ultimos que fue Don Gaspar de Borja, el qual solia
venir a esta Ciudad de Barcelona muy a menudo y estava mucho tiempo en ella
porqué era antes del Concilio Tridentino, y tomo grande devocion a esta casa a
la qual solia venir muy a menudo, y como viesse que los religiosos tenian falta
de aposentos para le hospedar a el y a otras personalidades de su calidad y que
tan bien tenia falta de infermeria para curar los enfermos; tomole ganes de
labrar un  quarto para infermeria en que
fuessen curados los religiosos enfermos; y assi llamo un arquitecto que
traçase  la obra, traço un lienço en que
ubiesse seis aposentos y antes dellos una sala que estava ya de la obra Antigua
al un cabo del quarto y al otro cabo se labro una torre en que ay dos aposentos
a lo baxo della al peso de los otros seys aposentos, y delante esta obra traço
un corredor con columnas de altura de los dichos aposentos, y encima desta obra
se hizo otros tantos aposentos, sala y corredor con columnas; y dentro de la
torre a este mismo peso le hizo de todo el hueco de la torre la libreria que se
entra en ella por el mismo corredor alto; y todo esto esta a la vista del mar y
de la Ciudad a la parte del medio dia. La casa ponia materiales para la obra,
como son cal, ladrillo, piedra y madera, y hazia la costa a los oficiales de la
comida, y el dicho señor Obispo de Segorbe pagava las manos de los maestros y
peones y las soldadas dellos y ayudava en lo que se avia de marcar a dinero,
que la casa no tenia; y assi lo que el de su parte gasto y ayudo en esta obra
passaron de mil ducados, quedan las armas en dicha obra en memòria del y desta
neta y pia obra, y por el se dize cada año un aniversario solemne que
ynstituydo voluntariamente por los religiosos de casa sin avernos el dicho
obispo dexado ninguna obligacion para ello; començo esta obra el dicho obispo
en el año 1546.”

Lluís Jordà i Roselló