Aquest monestir de jerònims era situat a la falda de la serralada de Collserola. Avui està completament aterrat. Va ser fundat el 1393 per Violant de Bar, esposa de Joan I, la qual donà així oficialitat a l’ermita i residència que membres d’aquest orde ja ocupaven en aquest indret. L’església corresponia principalment a una primera etapa constructiva, del 1394 al 1397. La resta del conjunt (claustre i convent) es van deure a la nova embranzida que donà al monestir la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim, a partir del 1438. La torre era posterior. La situació del monument fou propícia perquè patís nombroses catàstrofes, però va ser la mà de l’home la que el malmeté gairebé del tot: la guerra del Francès i, principalment, l’exclaustració del 1835. La construcció de la carretera de l’Arrabassada acabà d’assolar el poc que en perdurava.
El temple era una petita joia de l’estil gòtic; tenia dues capelles laterals per banda i un gran absis. En dirigí les obres el mestre Arnau Bargués. Les claus que tancaven les voltes estaven decorades segons indicacions de la mateixa reina Violant amb les armes reials, i la imatge de sant Jeroni ornava la clau de volta de l’absis. L’església tenia dues portes: la lateral permetia l’accés públic i la de la façana donava pas al claustre.
En destacava el claustre, petit però de gran bellesa, de carreus amb arcades gòtiques. El 28 de desembre de 1467 el mestre Jaume Alfonso de Baena en va subscriure el contracte de construcció. Les obres s’iniciaren tot seguit i no finalitzaren fins vers 1498-99 gràcies a l’aportació de pedra per la ciutat de Barcelona. La sala capitular, anomenada capella de Sant Sebastià, estava adossada al claustre. Al seu damunt hi havia un pis que allotjava la infermeria i el refetor. Al llarg dels anys s’anaren afegint altres dependències al conjunt monàstic: forn de pa, farmàcia, fusteria, casa dels mossos, hostatgeria, hospital, celler, quadra, corral, cups, etc.; prop seu, hi havia encara tres capelles que en depenien, les de Santa Magdalena, el Sant Sepulcre i Sant Onofre.
Bibliografia consultada
Campillo, 1749; Villanueva, 1851b; Pi i Arimon, 1854; Barraquer, 1906 i 1915-17; Carreras i Candi, s.d. [1916]; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Duran i Sanpere, 1972a, 1973a i 1975; Gavín, 1977-2000, vol. 26 (1993) i 27 (1996); Cirici, 1979; Dalmases – José, 1984; Història de Barcelona, 1992; Figuerola – Martí, 1995; Diccionari d’història eclesiàstica…, 1998-2001; Español, 1999, pàg. 96.