L’ERMITA DE SANT ONOFRE

 

Una de les tres ermites històriques de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron fou
la de Sant Onofre, també era una de les més antigues. Actualment desapareguda
és una de les ermites de les que ens caldrà, també, recuperar les seves restes.
Fent salts aleatoris en el temps intentaré parlar d’aquesta ermita a través de les
diverses fonts documentals que s’han conservat.

L’ermita de Sant Onofre queda identificada dins la resposta que D. Bernat
de Bransi, fa l’any 1789, al questionari de l’oïdor reial D. Francisco de
Zamora, tot fent referència a totes les ermites del monestir de Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron.

“No hubo
vez, de las muchas que visito esta su
casa el señor rei don Phelipe II, que
no visitase el santo sepulcro con una
tierna devoción, pues la causa  su santa
imagen, que es de barro. Otras persones reales le visitaron, siendo la última
el señor rei don Phelipe V. Varios prelados mitrados que han imitado a los soberanos concedieron a los que hiziesen lo popio que ellos muchas indulgencias. Tienen
asimismo un tanto más arriba la hermita de la penitente santa Madalena, que es
en quadro o lienzo, però de mui buena pintura, y otra dedicada al anacoreta san Onofre. Fuera del
territorio patrimonial està la otra hermita, dedicada a los mártires san
Ciprián y Santa Justina.”

Bernat de Bransi, pràcticament passa
de llarg de l’ermita de Sant Onofre, només l’esmenta, sense aportar cap altra informació
d’interès. No obstant, per la descripció que es fa de sant Jeroni i de les
seves ermites, al Diccionario Geográfico Universal, publicat l’any 1834,
justament un any abans de la fi del convent, si ens aporta alguna dada
significativa:

“al N.O.
dirigese la vista por entre contínuas ondulaciones que forman los altos y bajos
de las montañas casi siempre cubiertas
de frondoso verdor, perdiéndose generalment la vista en el dilatado
Mediterráneo; hay también otra ermita dedicada á San Onofre, situada en el ya
dicho Turó de Santa María, á bastante elevación, en el punto que domina la
plaza, y en ella mana una copiosa fuente que riega un hermoso jardín, en el que
hay un pequeño cenador con una mesa de piedra y poyos de ladrillo, entoldado
por las ramas de una parra: sitio también muy delicioso.”

La imatge que
recull de l’ermita de Sant Onofre El Diccionario Geográfico Universal és
la d’un indret idíl·lic.
El canonge Gaietà Barraquer,
també fa referència a Sant Onofre a la
seva obra, parlant alhora de les tres ermites de Sant Jeroni, aleshores ja
derruïdes:

“No es dado despedirme de la descripción de este monasterio sin hacer
mención de tres capillitas, que le rodeaban, y de las que aún  hoy el visitante halla como huesos de
profanado sepulcro sus cimientos y lamentables ruinas. Al N. del convento, á
dos tiros de piedra, en la cresta de una ondulación de la pendiente, la de
Santa Magdalena; al E., coronando la huerta del monasterio, más elevada que
éste, pero menos que la anterior, la del Santo Sepulcro, y al NO., sobre el
mismo monasterio, en su misma estrecha cuenca, 
la de san Onofre.

…la ermita llamada el Sepulcro en medio de un jardín pequeño cercado de
paredes contiguo al monasterio…: otra llamada de santa Madalena en dicha
montaña y cerca la antecedente…: otra dirruida (Sant Onofre) en idem e
inmediata a la espresada y un pequeño jardín con paredes…”.

Cap esment fa el
pare Sigüenza de les ermites de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, però si fem
cas al ressenyat de manera indirecte al llibre de Costums de Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron
, en allò que pertoca a les obligacions, (costums),
del sagristà, sí trobem una referència a les tres ermites històriques entre
elles Sant Onofre. La còpia preservada del Llibre de Costums a
la Biblioteca de Catalunya, és de l’any 1732, però és còpia fidel de l’original
de l’any 1593. Cosa que la situa a l’horitzó de finals del segle XVI.

“La clau del Sepulcre, y de la Hermita de Sant
Sebastia, y Sant Onofre han de estar totas juntes ab un basto penjades en un
clau a la Sagristia perquè quant algun frare vulla anar à visitar aquestes
santes estacions puga anar(h)i librament.

Està à son carrech concertar lo Sepulcre lo que toca à
dintre tantum segons las festes mes, ò menys, y las caritats ques donan allí se
han de emplear en obras per a conservació de aquella santa devoció.”

Cap descripció de les ermites, cosa d’esperar d’un
llibre de Costums, car aquest no era el seu sentit inspirador.

A la Real
Biblioteca del Escorial, es custodia la denominada Historia breve de la
fundación del Monasterio de San Hyerónimo de Val de Hebron
, manuscrit
anònim, redactat l’any 1595 per un monjo de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron, que serví de pauta per descriure la part relativa a la història del
nostre monestir, dins de la cèlebre
obra denominada história de la
orden de San Jerónimo
, escrita en sa major part per la ploma del
P. José de Sigüenza, publicada l’any 1605. Aquest manuscrit de la Historia Breve, coetani del
Llibre de Costums de Sant Jeroni
(1593), és el que ens aporta una millor informació
sobre l’ermita de Sant Onofre i el seu entorn, malgrat la seva brevetat. Cal
assenyalar també que és la primera referència coneguda de les ermites del
monestir de Sant Jeroni. Parla primer, abastament, de l’ermita del Sant
Sepulcre, seguidament de la de Sant Sebastià, després de la de Sant Onofre, i
finalment esmenta la de Sant Cebrià i Santa Justina.

La 3a.
capilla, o, hermita que tiene el Monasterio dentro del monte esta a la parte
del Norte mas alto que el Monasterio, y a vista del, esta dedicada esta hermita
a honra de St. Onofre hermitaño y aunque ella es pequeña però puede se dezir
missa y se dize en el dia de su fiesta, y gosa esta hermita de muy linda vista
y mas larga que la que gosa el Monasterio, por razon de que esta mas alta, y
tiene una plaça muy hermosa delante rodeada de arboleda y margarites
solitarias, junto a ella pasa una fuente que va al Monasterio encañada y puede
gozar della la misma hermita. La hermita hizo un frayle lego desta casa llamado
fray Hyeronimo Onofre.

La descripció
de l’ermita de Sant Onofre que es fa a La Historia Breve és molt
afalagadora, sobretot alhora de parlar de l’indret on es trobava aquesta ermita,
descrivint-lo com un dels més bells del voltants del monestir, i amb una de les
millors vistes del pla de Barcelona, coincident doncs en aquest sentit amb el
que es diu d’ella al Diccionario Geográfico Universal. Desgraciadament, cap dels cronistes que parlen
de Sant Onofre fa una descripció completa de l’ermita, motiu pel que ignorem la
seva estructura arquitectònica, si bé tot ens fa pensar que devia ser molt
senzilla.

També sabem
gràcies a aquest manuscrit qui fou el seu autor, un humil i molt hàbil frare
llec, fra Jeroni Onofre. L’autor de la Historia Breve parla d’aquest
frare devot considerant-lo persona santa i un gran matemàtic, car també va fer
una gran obra que perdurà en el temps i fou un gran servei a la comunitat, la
mina d’aigua que travessava la serra d’un costat a l’altre; i encara ens dona, parlant
de la construcció de la mina, una nova informació interessant sobre l’ermita
que ell mateix obrà:

“Otra cosa por ser tan notable
quiero poner aquí y que es una mina que pasa de la una parte de la Sierra a la
otra parte cerca del Monasterio por la qual viene encañada una fuente, y de
mucha agua que nace de la otra parte de la Sierra que para traherla al
Monasterio no era possible sinó haziendo la dicha mina que es harto larga y
toda passa, y esta cavada por peñas. Esta mina hizo un santo frayle lego
llamado fray Hyronimo Onofre el que hizo la hermita de St. Onofre casi junto a
la Puerta de la mina…”

És a dir que la boca de la mina que
donava a mar era a tocar de l’ermita de Sant Onofre. Estem davant d’un gran
artífex gairebé desconegut i que feu un gran servei al monestir de Sant Jeroni.
Sabem pel temps que professà a la casa fins a la seva mort que era natural del
regne de Granada, que havia estat al servei del rei Ferran el Catòlic i que
entrà a la casa l’any 1503, sense abandonar mai més el convent on va morir
l’any 1545. Les seves obres, per tant, entre elles l’ermita de Sant Onofre
s’havien de construir en el transcurs de la primera meitat del segle XVI.

Fra Jerónimo Onofrio, o Onofre, per
la seva gran participació en l’obra del monestir mereix un capítol específic.
Però això ja serà un altre dia.

Lluís Jordà i Roselló

Ermita
de Sant Onofre? Autor Josep Fiter Inglès

BIBLIOGRAFIA

ANÒNIM (RBE). Historia breve de la fundación del monasterio de Sant Hierónymo de Val
de Hebron y de algunas cosas notables d-él y de las persones señaladas que en
la casa ha avido hasta el año de 1595. Real Biblioteca de San Lorenzo del Escorial. Madrid.

ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA (ANC). Plànol en perspectiva de les terres,
edificis i camins de la rodalia del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron
i de la parròquia de Sant Genís dels Agudells. Proc. Reial Audiència de
Catalunya. 1785-1786.

AMAT I DE
CORTADA, Rafael de (BARÓ DE MALDÀ)
. Calaix de Sastre Volum V, (1800-1801). Edicions Curial.
Barcelona 1994.

BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Las casas de Religiosos en Catalunya
durante el primer tercio del siglo XIX. 2 vols 
Barcelona 1906.

BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Los religiosos en Cataluña durante
el primer tercio del siglo XIX.  4. Vols
Barcelona 1918.

BURGUEÑO,
Jesús
.
El pla de Barcelona a la fi del segle XVIII. Respostes al qüestionari de
Francisco de Zamora.  Societat Catalana
de Geografia. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 2016.

DICCIONARIO
GEOGRAFICO UNIVERSAL
, VOL X. 1834.
Imprenta de José Torner. Barcelona 1834.

FITER
INGLES, Josep
. Las Cercanías de
Barcelona – Guia Cicerone. Barcelona 1888

OLIVÉ I GUILERA, Fèlix. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
Parròquia de Sant Jeroni de Montbau. Barcelona 1995.

SIGUENZA, José de fray. História de la Orden de
San Jerónimo. Imprenta Real. Madrid 1605.

VALL
D’HEBRON
. Llibre de Costums de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Biblioteca
Nacional de Catalunya. Ms. 315 (rotlle A 180). Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Datat sobre 1732.


Publicada

a

Temes: