ANUARI DE L’ASSOCIACIÓ D’EXCURSIONS CATALANA. ANY PRIMER. 1881

 

L’Associació
d’Excursions Catalana fou la resultant d’una escissió que es va produir l’any 1878 dins de la
recentment creada Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876).

La presidència
d’aquesta nova entitat, dirigida per
Francesc Xavier Tobella i Josep Fiter i Inglés renuncià al cap de pocs mesos de
creada. Ramón Arabia ocupà aleshores la
seva presidència fins l’any 1881. Arabia va esforçar-se per recuperar la unió
de l’excursionisme català. La fusió però, no es va produir fins l’any 1891,
quan aquesta entitat es va unir novament amb l’Associació Catalanista
d’Excursions Científiques, creant el Centre Excursionista de Catalunya (CEC).

La tasca cultural
duta a terme per L’Associació d’Excursions Catalana fou de gran importància. S’edità
un estudi hidrogràfic de Montserrat fet per Josep Ignasi Ursul, un estudi sobre
la toponomàstica catalana a càrrec de Salvador Sanpere i Miquel, un estudi
sobre la flora de Núria a instàncies d’Estanislau Vayreda. Durant el període que L’Associació d’Excursions
Catalana fou dirigida per Francesc
Maspons i Labrós es publicaren set volums sobre costums i tradicions, sota el
nom de Biblioteca Folklórica. L’associació edità també un butlletí amb caràcter mensual, en el que
participaren destacades personalitats literàries i excursionistes, com Carles Bosch
de la Trinxeria, Jaume Massó i Torrents, Artur Osona i Cels Gomis, entre
d’altres; i publicà dos volums de
l’Anuari l’any 1882, del que hem extret la narració dels indrets que
seguidament transcrivim.

Lluís Jordà i Roselló

XI. SANT GENÍS DELS AGUDELLS.- SAN CIPRIA.-
COLLCEROLA.- LA MARE DE DEU DEL COLL.

Baixant per lo
camí-ral, sorprèn á poch de abandonar lo lloch ahont estava emplassat lo
monestir, una bonica agrupació de tipicas masias, coronadas per una Iglesia de torre quadrada, recoberta per un teulat en
gradació. Es Sant Genís dels Agudells, Antigua parroquia consagrada per lo bisbe Teodorich de Barcelona lo dia
4 de Juliol del any 931. Escassos son los recorts histórichs de aquella
Iglesia, que tenint en sos primers temps
relativa importància, fou després incorporada al monastir de Sant Geroni per
manament de Benet XIII. (1) Aixis y tot se servanen ella senzillas tradicions y
lo Llibre de Coses assenyalades de nostre arxiu municipal, consigna que la
companyia del capità Dansa al venir de Saragossa en 1558, en auxili de
Barcelona, amenaçada per los turchs, s’aposentá en part en la parroquia de Sant
Genís. Lo poble, á mitj segle XV, era
ben nombrós y dato que ‘ns proba la disminució experimentada en aquell vehinat des de la fundació de la iglesia, es lo
de que dos sigles avans, fós declarat parroquia lo santuari de Sant Joan de Horta que avans dependía del de Agudells. (2)

La parroquia conserva alguns objectes de bon gust artístich. Recordem entre altres una
pedra simbòlica en lo dintell de la porta, y una
campaneta del sigle XVI ab fullatjes y
garlandes de relleu.

La marjada que
serveix de base á la capella, los
xipressos que agrupats en lo cementiri
adjunt donan al quadro un tó de indefinible melangia, la flayre de les
ginesteras ab llurs grochs matisos, acaban de fer pintoresch aquell lloch.

Seguint lo caminal
que al costat de la Iglesia pe ‘l mitj de graniticas rocas s’ obre pas, y atarvessant las pinedes que poblan aquellas
montanyas, s’ arriba á una fondalada d’ espesses salzeredes q’ envoltan un petit edifici; la
capella de Sant Ciprià, propietat del sr- Marqués d’Alfarrás. Cap data, que asseveri la historia, podem donar
de aquell lloch. La tradició suposa qu’ en aquella ermita  feu vida penitent S. Ignasi de Loyola y que
devant de son altar, va postrarse lo fundador de la ordre Franciscana. La
época  de construcció, que tot lo més
aviat se faria en lo derrer ters del sigle XVII no permet á la critica  acceptar aquesta suposició. (3) Tant sols podria ferho, si
constés l’ establiement de un edifici anterior al actual.

La mateixa
fondalada porta al peu del Laberinto, magestuosa quinta manada construir per lo
Marqués d’Alfarrás, que aixis axugá los plors y va calmar lo desconsol de la
misèria, quan la lluyta  sostinguda contra Inglaterra en lo sigle
passat. Dins lo recinte de aquells jardins, plens de grandiositat, á últim
terme de aquell conjunt plé de vida y d’
encantament, s’ alsan encare, coronant
lo puig de una montanya, las ruinas de l’antigua torre de
Colcerola (4) edificada en lo sigle VIII pera refugi dels cavallers cristians y
guayta del pla de Barcelona. Un manuscrit de nostre arxiu municipal ens parla
de un fet, succehit á Collcerola durant lo sigle XV. Un membre de la noble
família Fivaller estava cassant allí, quan seguint una perdiu va topar ab una mina d’ aygua excel-lent, que s’ portá á
Barcelona pera assortir les fonts vehinals, si be es lo cert que ja en la
centúria anterior nostra ciutat tenia establerta la conducció d’ayguas.

A má dreta del
camí-ral està emplassada la ermita del Coll, construhida en lo sigle XIII y
després algunas voltes modificada, especialment al acabarse lo sigle XVI. Lloch
de romerias durant tota la edat mitjana,
no s’ cosigna en la crònica d’ aquella
concorreguda capella cap dato que fassi ressaltar sa importància històrica.
Disfruta la Iglesia de molts títols y
privilegis concedits per notables
personatjes. (5)

  1. La butlla en que  aixís se disposava, porta la fetxa del 10 de
    las calendas de Mars de 1396 y
    posteriorment, á 25 de Septembre de
    1782, per la Secretaría de Gracia y Justicia s’erigí en la parroquia una
    Vicaría perpétua, de nombrament del Prior de Vall d’ Hebron.
  2. La etimologia de aquest  nom dictá una digressió, un xich acertada á
    nosgtre parer, á D. Francisco Torras, rector que en 1774 governava la
    parroquia. Perquè obeheix en part á una critica raonable y perquè s’ vegi la
    importància que aquell sacerdot, modest
    y desconegut, donava al estudi toponomástich, copiem las conclusions que fá en
    son treball inèdit. <He trepitjat totes estas montanyas (Puig Adalsen, Puig de Aguilar,
    Puig de Cerola, Puig de Rocasacreu, Puig de Ginestar, Puig den Gausachs, Puig
    Moliner, y ninguna  se troba tan insignement aguda que puga donar lo nom
    de Agutellis ab acutate montium, á la parroquia de S. Genís. Los noms  sempre tenen alguna anlogia ab la mateixa
    naturalesa de las cosas; que no es tan
    libre la suposició dels noms, com pensan 
    alguns poch instruïts. Lo terreno del districte de la parroquia de Sant Genís,
    sempre ha abundat de aiguas bonas y saludables y tenintse presumpció de estar
    poblat en lo temps que los Romans domináren la Espanya, per una circunstancia
    tan característica li donaren lo nom de Acquatellus, terra de aiguas; y anantse
    corrompent ab lo decurs del temps quedà en lo llatí bárbaro dels sigles antichs
    Agudellis y en lo romans vulgar Agudells. Confirman esta conjectura los tres
    ánechs que té per armas lo poble; aucells que per amants del aigua son símbol
    propi d’ella.>
  3. En un quadret de aquesta  capella s’ hi llegeix: <En esta santa hermita feu vida heremítica y monàstica lo gloriós Pare y Patriarca Sant Ignasi de Loyola antes de
    fundar la companyia de Jesús, pujant á confesar y combregar á Sant Geroni y va
    fer oració Sant Francesch ab sos companys Fr. Bernat  y Fr. Mateo.>
  4. La torre allí edificada s’anomená en sos primers
    temps de Sobirana y després de Vallseca.
  5. Entre altres lo Papa Climent VIII, va concedirli lo
    privilegi de poder celebrar á porta
    oberta en lo temps d’enterdits, segons consta en un breu apostólich signat en 8 de Juliol de 1595.

XII. SANT JOAN
D’HORTA

Corria l’any 993, y
una nova derrota degueren afegir los cristians á la prolongada llista de las
probas ja sofertes.

Los sectaris de
Mahoma, alentats per la victoria, que ‘ls era propicia, s’havian possessionat del castellà de Gant, prop de Caldas de Montbuy, passant a coltell á
cinch cents dels defensors, entre quins, segons los cronistas, se contava lo comte Borrell de Barcelona, y ab lo terror y
‘ls esforços, arribar pogueren fins á la mateixa capital. Senyors ja de sos
murs, los alarbsféyan pesar sovint lo pes de llur domini en las contradas del Besós, del Llobregat y del Vallés.

Guiats per llur amor á la patria y moguts per la
convicció de llurs idees, alguns cavallers cristians s’ aprestáren á combatre
als infidels que assolavan lo plá de Barcelona. Sobresurtí entr ‘ells En
Guillem d’Horta, que desde ‘l comens de 994, ab lo concursde sa host reduhida,
sostingué una lluyta sens treva y aná guanyant terreno. Pera son refugi,
va disposar la construcció de un casal
ab una torre forta, y adjunta una capella que posá baix la advocació de Sant
Joan Baptista y que, pera perpetuarlo, va pendre lo nom del il-lustre VGuillem.
Veus’ aquí l’ origen de la Iglesia  y del
poble  d’Horta. (1)

En los sigles
posteriors, fou restaurada la primitiva capella marcantse las adicions
fetasdper lo caràcter de llur estil arquitectónich, puig en la nau de Sant Joan
d’Horta poden apreciarse los ordres bisanti, románich y ojival.

En lo sigle XIII,
lo santuari fou declarat parroquia essent son primer rector En Guillem Freixas,
nomenat en 1260.(2)

En la plasseta
formada devant la Iglesia, s’aprecia un
fragment que sembla ésser lo grahó de una creu de terme, y no
lluny d’ allí s ‘observa una elegant creu de ferro que s¡apoya en una columna del segle XIV.

La riera
d’Horta era lo camí que seguian los consellers de Barcelona,
quant en representació dels ciutadans
anaven á  rebre á algun personatge  que per aquella banda del plá  vingués a la capital. Aixís ho feren lo dia 19 de agist de 1546, per presentar solemnement llur homenatge al bisbe Cassador que venia de Vich.

Los arxiducs d’
Austria Cárles y Elisabeth, aclamats
comtes de Barcelona, restaren a Horta des de 11 de abril de 1709 fins a 28 del
seguent mes de Maig. Aubergats en
la casa de llur entussista  partidari D. Ignasi Fontaner (3), visitavan
sovint la Iglesia de Sant Joan, segons se desprèn de una relació escrita per lo rector Jaume Terrats, que ocupava
aquell cárrech per los anys 1696 á 1728.

Durant lo siti de
1714, tenian establert allí un de llurs quartels las tropas aliadas, y en 16 de
Abril  de aquell any, un destacament de
infanteria  y cavalleria fou derrotat en
Horta per uns paisans sortits de Barcelona.

En lo terme
d’Horta, y entre la pintoresca planura s’ alsan alguns casals, que imprès
portan lo segell d’antigó  en llurs bells
finestrals y en los murs que s’ sostenen redressats y ennegrits per la
marinada, que fins allí  envia lo
Mediterrá. Cap d’ ells emperò serva 
recorts de general importància.

  1. Lo document inèdit, de ahont extractem aquestos datos, nos en dona també
    alguns de ben curiosos, que copiem, referintse á la família del donador. Diu
    aixis: <Esta família generosa se
    conservó en varon casi hasta fines del siglo XIV, en que Sibila de Hort casó
    con Francisco de Montañans, cuya òsterioridad duro hasta el siglo XVI,
    sucediendo al Patrimonio D. Miguel Piella, y después Doña Gerónima Despés y
    Piella, y ultimamente Don Francisco Gaspar de Altarriba y Piella, hijo de Don
    Gaspar de Altarriba infançon de Aragón, en la villa de Monzón de dicho Reino
    domiciliado: qual patrimonio el año de 1613, D. Gerónimo de Altarriba, como
    Tutor del mencionado Don Francisco de Gaspar y de otros pupilos pasó con
    tierras, derechos y pertenencias y señaladamente al de sus patronatos de la
    Iglesia de San Juan de Horta, á Pedro Pablo Horta, como parece del auto de
    venta en poder de Antonio Juan Fita, Escribano público de Barcelona.
  2. En la rectoria s’ conserva una cronologia dels
    que l’ han governada y que foren en nombre de 32 desde 1269 a 1863.
  3. Encara avuy se conserva en aquesta casa una
    llumenera ab las áligas imperials, recort de la estansa qu’ en ella feren los
    Prínceps tant arditament defensats en llur jegitim dret, per los qui,
    abandonats y tot, sostingueren una lluyta desesperada avans de rendirse. 
     

 


Publicada

a

Temes: