FENT MEMÒRIA DEL MONESTIR DE SANT JERONI DE VALL D’HEBRON
La memòria és una de les formes de fer present el passat. La distinció cartesiana del
passat, el present i el futur en compartiments estancs com fa la lingüística, no es
correspon amb la relativitat del temps. Hi ha futurs que ja són presents, hi ha presents
que només són passats, i hi ha passats que encara són presents.
Quants vaixells han iniciat una singladura seguint el nord de la llum de l’estel polar
emesa fa milions d’anys i esperats a bon port? Una planta verdeja, per les arrels
prèvies de la seva gleva, i en la seva ponzella no hi és ja la flor abans d’esclatar?
El nostrat nom de Vall d’Hebron, a la vessant muntanyosa del Collserola a Barcelona, té
també una arrel profunda en el temps. El nom va ser recollit i consolidat per un
monestir edificat ara fa 600 anys: Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
El monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron fou fundat el 1393 per la reina Violant de
Bar, segona muller del rei Joan I de la confederació catalana, per monjos de l’ordre
jerònim, en el que era un paratge tranquil, frescal i saludable dels vessants de la serra
de Collserola on s’hi refugiaven ermitans. Si bé l’orde jerònim és essencialment
contemplatiu, els monjos també construïen, en els seus monestirs, infermeries i
hospitals amb les seves respectives botiques on es guarien els religiosos malalts i
s’exercia la caritat amb els pobres i necessitats de l’indret. Amb aquestes dependències
es dotà també el monestir de Vall d’Hebron. Els ordres religiosos cristians incloïen
l’Hospitalitat i l’Atenció als malalts, en seu sentit aleshores caritatiu i pietós. El
monestir atenia i oferia hospitalitat, donava aixopluc i menjar als pobres i pelegrins,
transeünts i malalts del l’antic camí de Collserola que passava pel davant del monestir.
Els allotjava i alimentava, en especial en l’aplec que s’organitzava la diada de sant
Jeroni, el 30 de setembre, en que n’hi pujaven en gran nombre, superior al centenar.
Sis-cents anys després de fundar-se el monestir, i en el que havia estat una
dependència agrícola del mateix -la Granja nova de Sant Jeroni de Vall d’Hebron-, que
després de la desamortització de Mendizábal havia passat a propietat de l’Estat, s’hi
edificà, l’hospital, aleshores anomenat Residencia Francisco Franco, que va ser
inaugurat el 5 d’octubre de 1955, i que després recuperaria el nom d’Hospital Vall
d’Hebron, i s’ha convertit en un dels puntals de la medicina catalana. L’hospital de Vall
d’Hebron ha fet front a calamitats que han sotragat el nostre sistema sanitari, com
l’explosió dels Alfacs o l’atemptat d’Hipercor, i actualment la COVID-19, Tsunami víric
que l’ha sobrepassat d’una forma inaudita. Les advertències de la grip aviària, la SARS i
la MERS no ens havien preparat prou, i ja no conservàvem el record de les epidèmies
del tifus i la grip espanyola que havien viscut els nostres avis, ni del còlera, la febre
groga o les pestes dels besavis i rebesavis. L’atenció a la pandèmia ha requerit de tots i
cadascun dels hospitals catalans, petits i grans, públics i privats. L’hospital de la Vall
d’Hebron, probablement ha estat el qui ha encapçalat l’oferta de llits d’UCI, mereixent
especial menció de l’Organització Mundial de la Salud (OMS) per la seva gestió i
conversió en un centre covid davant l’epidèmia.
Però no és el primer cop que Vall d’Hebron esdevè un hospital d’infecciosos. Sembla
un retorn en temps moderns de temps passats, la història sembla repetir-se així; no en
cercle, però potser en espiral?
El primer Hospital de pobres de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron data d’abans del 1471,
fundat a redós de l’antic monestir jerònim d’aquest nom que ja estava dotat d’una
infermeria des de la seva fundació el 1393. Durant l’edat mitjana i moderna, el
monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron oferia hospitalitat, i fou de fet utilitzat com
a refugi contra el contagi de les epidèmies. Gràcies al seu aïllament físic i a les mesures
de clausura, s’evitava l’entrada d’agents infecciosos i es convertia en un enclavament
aïllat dels focus de contagi, alhora que relativament proper a la concentració urbana
de Barcelona, idoni per a refugiar-se de contraure aquestes malalties. El Papa Benet
XIII, el papa Luna, per exemple, s’hi hostatjà el 1409, fugint de la pesta de Perpinyà, en
el seu percurs d’Avinyó fins a Penyíscola. El rei Joan II va prorrogar les Corts catalanes i
es va refugiar a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron el 5 de juliol de 1457 arran de l’auge de
mortalitat a la ciutat de Barcelona del brot de pesta més letal de segle XV, i el 1507,
s’hi aplegarien els diputats del consistori de Barcelona fugint d’una epidèmia.
La condició d’aïllament i alhora la proximitat del monestir a Barcelona feren que, al
segle XIX, aquest ja no s’utilitzés com a refugi de malalties transmissibles de la ciutat,
com en els segles anteriors, si no amb les noves idees higienistes, per a traslladar-hi i
aïllar-hi el propi focus de contagi de la ciutat.
Anteriorment, de fet ja al segle XVI, a la ciutat de Barcelona per a evitar el contagi de
malalties infeccioses, es retenien en quarentena viatgers i mercaderies procedents
d’ultramar a la Casa de Sanitat, situada extramurs entre el portal del Mar i la platja.
També hi havia cases de sanitat a altres ports del Principat de Catalunya, com Arenys
de Mar, Tarragona o Begur. Abans de dotar-se d’un Hospital d’infecciosos, al segle XIX,
durant les freqüents epidèmies greus, s’habilitaren per als afectats campaments amb
tendes de campanya, que s’improvisaven en despoblats propers a la ciutat, com la
falda de Montjuïc (Can Tunis) o els voltants del monestir de Pedralbes. Sant Jeroni de
Vall d’Hebron també es convertí en un llatzeret, o hospital d’infecciosos aleshores, per
a l’aïllament dels malalts contagiosos al monestir i prevenir la transmissió de la
malaltia. Així el 20 de setembre de 1821 la Junta Superior de Sanitat, decidí traslladar
els empestats de Febre Groga d’un vaixell del port vell de Barcelona i del barri de la
Barceloneta, per prevenir el contagi, a Sant Jeroni. S’hi acolliren 220 persones, s’utilitzà
fins i tot l’edifici de l’església i es muntaren tendes al pati, fins el mes de juny de l’any
1822 que els serveis sanitaris donaven per oficialment acabada l’epidèmia, després de
verificar el purgament i l’emblanquinat dels murs del monestir. El propi monjo
apotecari del monestir, que alhora era l’Apotecari Major de l’Hospital General de la
Santa Creu, el pare fra Vicens Joana, fill del cirurgià Baldiri Joana, es contagià de la
malaltia i morí de la febre groga el 19 de setembre 1821 als 49 anys d’edat.
De nou, el 1834 durant l’epidèmia de Còlera de Barcelona, el convent de Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron fou destinat a llatzeret. Cita el Llibre de Obits del Religiosos de Vall de
Hebron, el 13 d’octubre de 1834: “Estant los claustros y part del convent ocupat per
los Pobres de la Casa de Charitat de Barna per raho de que estaba reynant en Barna y
fora de ella una enfermetat terrible anomenada Colera morbo, del que moriren també
en lo monastir algunas de las pobres de la casa de la charitat que residian en ell per
Orde del Govern”. La malaltia s’extengué entre els ingressats amb una alta mortaldat, i
afectà a l’hortolà del monestir, al vicari de Sant Genís dels Agudells, mossèn Joaquim
Guiu, i al propi monjo infermer d’aleshores, fra Ascenci Maria Pastor -un frare valencià
molt entès en medicina- que es dedicà a l’atenció d’aquest malalts.
El monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron fou desamortitzat i abandonat el 1835.
La planificació urbanística de 1903 de la Gran Barcelona va destinar la zona a
“emplaçament per hospital”. Fins que la propietat de el terreny per l’Estat i la
naturalesa saludable del lloc, el van fer idoni per a edificar un gran complex sanitari
fora del centre urbà: la Residència Francisco Franco, el 1955 en temps de la Dictadura,
i que amb la democràcia recuperaria el nom d’Hospital Vall d’Hebron. En ple segle XXI,
ha esdevingut de nou un hospital d’infecciosos.
De temps immemorials el dia de sant Jeroni, el 30 de setembre, a l’antic monestir s’hi
feia un aplec memorable. El 30 de setembre de 2020, una colla d’amics units per
l’amistat a aquest monestir ens vam reunir per commemorar aquest aplec.
Commemorar és reviure la memòria de les persones, recuperar les vivències, els llocs i
els fets, recordar per no oblidar i no ser oblidats, reivindicar el fil que uneix el que
érem, el que som i el que serem. Fruit d’aquesta trobada fou la fundació de
l’Associació d’Amics del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Els fins d’aquesta
Associació d’Amics, són: La recuperació, salvaguarda i custòdia de les restes
arqueològiques, materials i històriques de l’antic monestir de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron, amb la voluntat de dignificar i protegir l’espai natural ocupat per aquest
monument; recollint el treball dels qui ens han precedit en aquest vocació. L’associació
vol estudiar i donar a conèixer la història del monestir de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron, preservar la seva memòria i museïtzar in-situ les seves restes per fer-les
accessibles al públic.
Oriol de Fàbregues
President de l’Associació d’Amics del monestir de Sant Jeroni de Vall d’Hebron
Bibliografia:
1. de FÀBREGUES-BOIXAR, Oriol. Aspectes sanitaris històrics de Vall d’Hebron, hospital
de la muntanya de Collserola. Gimbernat Vol. nº 65. Barcelona 2016
2. de FÀBREGUES-BOIXAR, Oriol. Compilación de aspectos sanitarios históricos de Vall
d’Hebron: primer Ictus atendido en 1607. Neurosciences and History. Vol. 7 nº1.
Ediciones Sen. Barcelona 2019
3. DIAZ MARTÍ, Carles. L’establiment d’un nou orde monàstic a la Catalunya medieval:
Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i Sant Jeroni de la Murta (1393-1500). Tesi Doctoral. 2
Vols. Universitat de Barcelona. Barcelona 2017.
4. OLIVÉ I GUILERA, Felix . Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Barcelona: Parròquia de Sant
Jeroni de Montbau; 1995.
5. de FÀBREGUES-BOIXAR NEBOT, Oriol. Noves formes farmacèutiques i vies
d’administració de levodopa per al tractament de la malaltia de Parkinson. Editorial:
PUBLICIA, International Book Market Service Ltd., member of OmniScriptum Publishing
Group 2020, Berlin. ISBN: 978-3-639-64743-3
6. REVENTÓS I CONTI, Jacint. Història dels Hospitals de Catalunya. Els hospitals de
Barcelona i del Barcelonès (vol. VIII). Barcelona: Viena edicions; 2003.