Francesc Carreras
Candi a la seva obra monumental Geografia de Catalunya, i més concretament al volum dedicat a la Ciutat
de Barcelona, parla en distintes ocasions del monestir de Sant Jeroni de la
Vall d’Hebron. El conjunt de la obra dirigida
per Carreras Candi, consta de sis volums editats entre els anys 1908 i 1918, redactats
per alguns dels millors especialistes de l’època, sent ell l’autor exclusiu del
volum dedicat a la Ciutat de Barcelona.

Cal ressenyar que aporta
un seguit de dades, tot i que molt esquemàtiques i algunes equívoques,  sobre els seus orígens eremítics que crec que
son d’interès, malgrat no indicar la seva procedència. A desgrat de certes
incorreccions relatives a la seva història, es després del canonge Gaietà
Barraquer, l’estudiós que més va tractar la història de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron fins a temps relativament recents. Per aquest motiu crec necessari
conèixer les diferents referències que
Carreras Candi fa sobre el nostre monestir en la seva obra. (pags. 483/484/485)

“Sant Geroni de
la Vall d’Ebrón o de Coll  de Cerola,
(nota 1265) arrenca del 1313. Residian allí alguns eremites, que, induhits per
la reyna Violant de Bar ingressaren a la nova ordre dels Gerònims (nota 1266).
La fundació del monestir  se féu  a base dels frares de Cotalba (Valencia) ab
butlla de Climent VII (27 juny 1393). Benet XIII li agregà la parròquia de Sant
Genís d’Agudellls (1 març 1396). Mes tart se treballà per unir  aquest monestir de Collcerola ab lo de Sant
Geroni de Bethlém o de la Murtra (15 juny 1439), si bé era la unió contraria a
lo disposat per lo seu fundador (nota 1267).

Poch se sap del
edifici mitgeval construït en la millor època de la art gòtica. Antoni Ponz,
que-el visità en 1786, no hi vegé res notable (nota 1268). La casa conventual,
seguia lo desnivell gran de la montanya, y per tant sa planta d’ingrés
resultava  un soterrani per la part N, y
un quart pis per la del S. Constava  de
dos edificis separats per la carretera d’accés, dels quals lo del N
rematava  en la típica porxada de les
construccions catalanes d’aquesta època. La església gòtica, de petites
dimensions, es calificada per lo P. Siguenza <de mucha majestat y de lo
Bueno de aquel tiempo>. A més hi havia altres dependències secundaries en
construccions separades. Lo campanar poligonal de tres cossos superposats, y lo frontispici de la església,
eran barrocs, obrats del segle XVII al
XVIII. Lo claustre petit, se construí per munificència de la reyna Maria,
muller d’Anfòs de Nàpols (1438), sa constant protectora (nota 1269), donant-los
la Ciutat pedra de Montjuich (11 març 1439). Dita Reyna, en 1447 (4 agost),
tenint <son stat Reyal o posada al carrer dels Orbs, transferí la sua
posada, per star alguns dies (fins més enllà del 22 de setembre) al Monestir de
Sant Geronim de  Coll de Cerola>(nota
1270). Llavors treballà per acréxer les seves rendes (que en 1413 eran de 6.000
sous), gestionant se li adjuntàs lo Priorat de Besalú (1448 y 1449). No
obtenint-ho, en 1450 demanava algun altre Priorat que rendes al menys 500 florins
(nota 1271).

La bona opinió
en que-s tenia a aquests gerònims vé mostrada ab ésser lo seu Prior, en 1452,
visitador del monestir de Santa Anna, com ja s’ha dit abans (veja’s pag 461), y encmenant-se-li la guarda
y custodia dels béns y joyes si moria lo Prior (nota 1272), resulta sa figura
important en la política local: seguia la cort de la Reyna, conferint-li
comissions importants a Castella y altres llochs. Los Consellers recorregueren,
en diverses ocasions (1444-1445). A la seva gran  influencia vers Donya Maria (nota 1273).
Aquesta li prodigà, en sa correspondència, lo dictat de conceller y confessor
(1452).

Residian  al convent,  en 1413, 5 frares sacerdots. 2 coristes y 5
laichs. En 1507 (1 juliol) s’hi aplegà lo Consistori del Diputats.

Transformnt ab sa laboriositat aquells erms solitaris en
bonichs conreus, sovint experimentaren
damnatges dels transeünts, com los que 
que-s detallaran en un document del 1478 (nota 1274). Sigué cremat per
los francesos lo 12 Agost de 1808 (nota 1275). Son arxiu se salvà, trobant-se
darrerament a la parroquia d’Orta, cremant-lo allí les turbes revolucionaries
en juliol de 1909”.

Segueix la narració
sobre el cenobi a les Pags.1013/1014.

“Sant Geroni lo
famós monestir tretzecentisat fundat sota coll Cerola, comunicà sa
importància  a las propera parroquia de Sant
Genís (nota 2671). La situació dominant del cenobi i la hermosura dels seus
conreus, li donaren notòria fama entre los barcelonins. Junt a Sant Geroni hi
passava l’antiquíssim camí ramader de coll Cerola (nota 2672). <Partiendo del punto llamado Salamandria, debe
seguir  el camino de la Sierra hasta el
coll de la Font Groga, y desde este punto, siguiendo el camino o carrera de San
Gerónimo, hasta casa Olivé.

Al edifici de Sant Geroni s’havien conservat, fins 1835,
no pochs detalls gòtics, assenyaladament lo claustret. Tot desaparegué en la
revolució incendiaria. En l’interior del temple s’hi enterraven  als frares y també als seglars que ho
solicitassen. En lo clos del pati exterior s’havia format un petit carrer de
cases, servint d’hostal la d’en Badia; altrea era quadra; altra fusteria, etc,

Relata lo
canonge Barraquer, la existència de tres capelletes al volt del monestir, quins
fonaments encara comprovà:<Al N. del convento, a dos tiros  de piedra, en la cresta de una ondulación de
la pendiente, la de Santa Magdalena, al E., coronando la huerta del monasterio,
más elevada que éste, però menos que la anterior, la del Santo Sepulcro; y al
NO., sobre el mismo monasterio en su misma estrecha cuenca, la de San Onofre>.

Trets los
frares, en 1821, esdevingué hospital d’infectats de la febre groga. Restablerts
los religiosos en 1824, fóu cremat en 1835 y venut a particulars. De Sant
Geroni sols n’ha quedat una casa, segurament la d’en Badia”.

 

NOTAS

(nota 1265). A
Poboleda existeix una partida dita Vall d’Ebrón. Nostre monestir de Sant Geroni
en 1441, es apellidat del <Coll de Çerola> (Letres Closes 1441-1442,
f.16).

(nota 1266). Graliarum
III, f.68, 72 y 159, A.B.R.P. Arxiu de la Batllia del Reyal Patrimoni de
Barcelona.

(nota 1267). Cartes
Comunes Originals, 1437-1439, A.M.B. Arxiu Municipal de Barcelona.- Les
diferencies en que estigueren los frares del monestir de Sant Geroni de la Vall
d’Ebron ab lo vicari de Sant Genís d’Agudells, s’acabaren en 1459 per sentencia
arbitral, la que les dues parts sotmeteren a l’aprovació del Papa (R.3364, f.
85).

(nota 1268). A.Ponz
en Viaje de España, V. XIV, p.116, diu que Caimo descriu molt bé aquest
monestir en 11 Juny 1755.

(nota 1269). La
Reyna Maria, en 1442 (12 Març), sufragà altres obres de Sant Geroni (R. 3269,
f.11).

(nota 1270). M.N.A.
Manual de Novells Ardits.- R. 3146, f. 27, y R. 3147, f. 127.

(nota 1271). A.
1448 (5 Desembre).- Comunicava la Reyna Maria al séu procurador de Roma: <Axí
mateix se spara vagar un priorat de Besulú, lo qual posseeix micer Pere
dernius, lo qual stà molt mal. E per çó com certa unió de altres priorats que Papa
Eugeni hauia feta al monestir de Sent Geronim, no ha haut loch, nos scriuim a
nostre sanct pare, que li placia, si vagara, vnir lo dit priorat al dit  Monestir de Sent Geronim>. En 1449 (17
Janer) tornava a dir-li la Reyna <Mossen Johan (Comes) Nos scriuim a mi cer
Pere de sanctolaria, de la burla quens ha feta de no donar les letres de
continent a nostre sanct Pare per lo priorat de Besolú, que volíem per a sant Jeronim>
(R. 3272, fs. 63, 89, 114 y 121). En 1450 (25 Novembre) la Reyna encarregava al
missatger que trametia a Roma <Item dirà al dit nostre sant pare de part de
la dita S., com sa S, attesa la bona vida dels prior e frares del Monestir de
sent Geronim de la Valldebron de Barchinona ha scrit a sa S. que attes encara
la gran pobresa que passen e que ab renta de vns Cinchcents florins cascun any
se porien algun tant mantenir, que li plagués donarlos algun priorat de tants
que ni han vagat, lo que fins açi no ha pogut obtenir. E deus sap que seria vna
gran almoyna e en loch massa menesterós> (R. 3264, f.74). Encara deya en en
altre de ses moltes lletres sobre axò adreçades, y que envià al Cardenal de
Mesina (16 Abril 1449). <E ara no haima pogut obtenir lo priorat de besulú
per el nostre Monestir de sent Geronim, qui es pobre, e no han de que viure:
penseu que si del nostre hi poguessem prouehir, non ferem tantes suplicacions>
(R. 3272, f. 162; veja-s los f. 114, 121, 156, 157, etc.).

(nota 1272) A. 1452
(31 Juliol).- <Al religiós amat conseller e confessor nostre lo Prior de
sant Geronim de la vall de Bron>. Li comunicà com lo prior de Santa Anna era
apunt de morir <E per ço, com en semblants cassos se acostumen fer algunes
novetats, ocupacions e dans axí en les sglesies e joyes de aquelles e eltres
bens, robes e despulles de aquelles> li encomanava anar tot seguit allí
<vos qui sou visistador de la dita casa e Monestir> per evitar semblants
robatoris <demanat auxili, si obs es, als veguer e Consellers (R. 3275, fs.
81 y 107).

(nota 1273). Letres
Closes 1444-1445, fs. 153, 157, 169, 178, etc., Arxiu Municipal de Barcelona.

(nota 1274). R.
3392, f. 17. Lo publicà F. Fiter y Inglés en la Renaixensa de 30 Setembre 1875
(any V v. 11, n. 24, p. 334).

(nota 1275). P.
Ferrer: Barcelona Cautiva, v 1, ps 313 y 314, dona detalls del incendi de 1808.

(nota 2671). A.
1447 (4 Agost). La Reyna <transferi la sua posada, per star alguns dies al
Monastir de Sant Geronim de Coll de Çerola>. (Manual de Novells Ardits, v.
11. p 21) – A. 1492. Hi estigueren los Reys Catòlichs (Serra y Postius :
Finezas de los Àngeles, p. 404.- A. 1519. Hi estigué l’emperador Carles I
d’Austria del 19 al 27 Abril y del 3 al 4 d’Octubre.- Fra Joseph Bals dexà
manuscrita una Recopilación histórica de la antigüedad, relíquias insignes,
varones de gran santidad y reyes bienhechores del Real Monasterio de San
Gerónimo, hasta el presenta año de 1600 (tres volums em quart).

(nota 2672). A. 1871
(23 Febrer). Lo municipi d’Horta, després d’una deguda informació, establí quin
era l’antich camí ramader: <Partiendo del punto llamado Salamandria, debe
seguir  el camino de la Sierra hasta el
coll de la Font Groga, y desde este punto, siguiendo el camino o carrera de San
Gerónimo, hasta casa Olivé>.

(R. Registre del
Arxiu de la Corona d’Aragó)