No disposem d’informació directe sobre quina era l’atenció
dispensada a l’horta del monestir de Sant Jeroni,  en relació a les herbes medicinals
utilitzades a la seva farmàcia, però si disposem de dades procedents d’altres
convents que ens proporcionen indicis de la cura que els monjos jerònims podien
tenir dels seus herbaris.

La desamortització, va llençar a l’oblit el monestir
de Sant Jeroni i el seu patrimoni religiós, però també tot el patrimoni
científic-mèdic acumulat en el decurs de més de quatre-cents anys. El
coneixement del monjos apotecaris transferit en el decurs del temps, de
generació en generació,  va desaparèixer
víctima de la ignorància i la incúria.

Tot el material apotecari, els pots de farmàcia, els
llibres medicinals, els tractats i receptes, tot va desaparèixer d’una
revolada. Sabem de l’existència de la infermeria dels monjos, de l’apotecaria o
farmàcia, també de l’existència d’una significativa llibreria. El nostre
company Oriol de Fàbregues, ha tractat i tracta, abastament, el coneixement
mèdic que els monjos de Sant Jeroni van acumular al llarg de la seva història. No
cal dir que també, oferien serveis i hospitalitat a aquells malalts que ho
necessitaven. Dins el recinte monacal de Sant Jeroni disposaven d’hostal i
hospital de pobres.

Reprenent el que Oriol de Fàbregues esmenta en el seu
article “Aspectes sanitaris històrics de la Vall d’Hebron” tot seguint
l’oïdor reial Francisco de Zamora, tenim un petit indici de com era la farmàcia
monacal i el seu contingut a finals del segle XVIII.

“En la botica vimos una colección de
yerbas de esta montaña y de la de Montserrate, hecha por el padre Josef de Santa
Maria, con sus nombres según el sistema antiguo, però es curiosa.”

Francisco de Zamora, ens deixa entreveure el profund
coneixement que els monjos apotecaris jerònims tenien de la vàlua de les herbes
que atresoraven, car no es limitaven a recollir-les del seu entorn immediat, també
esmenta com les devien tenir disposades en diferents pots de farmàcia, tots amb
la seva corresponent denominació.

La importància i reconeixement públic que els monjos
apotecaris de Sant Jeroni  tenien, queda
palès, com exemple,  en el cas de fra
Vicenç Joana, que va assolir el càrrec d’apotecari major de l’Hospital de la
Santa Creu durant el primer quart del segle XIX.

La ubicació dins del recinte monacal d’una horta,
encara parcialment perceptible i conreada, i una bassa que l’alimentava, fa
creure en l’existència d’un herbari que proveïa l’apotecaria del monestir. No
endebades, els monjos a fi i efecte d’estalviar-se la seva recol·lecció per la
muntanya, devien en gran manera afavorir la 
creació d’un planter.

Hem de resseguir informacions indirectes per poder
interpretar la importància que l’apotecari monacal disposés d’un nombre significatiu
d’herbes, que posteriorment serien utilitzades per fer medicines i xarops.
Aquestes dades les podem reconèixer de manera escadussera a través del Llibre
de Costums de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, del que  es conserva una còpia feta l’any 1732, per
haver-se perdut la que existia  al cor.

Costumas del apotecari

Primer.- Està à carrech del apotecari
pendre totes las receptes que ordenaran los Metges, per als malats, y si las
medicines seran en la botiga ell las ha de fer, y si no las ha de sol·licitar,
y procurar ques porten de Barcelona, y ell las ha de dar sempre als malats, y
si mes còmodament, y ab manco gasto, se poran comprar les drogues, y ferse assi
las medicines se fassen totes.

It. Està a son carrech sercar les
herbas per a fer las ayguas, y fer las,  y a de fer los axarops, juleps, y lo que serà
menester pera provisió de la botiga.

It.  Ha de guardar la mel, sucre, y salces, y
confitures, y fer las sempre que bonament se puguen fer en casa, y de tot lo
sobredit, y del demes de la botiga ha de dar a l’enfermer sempre que lin
demanara per a servey dels malalts.

It. Està à son carrech fer las
neules, y vi procàs, ò clarea pera las festes de nadal, y los torrons sils
sebra fer, y sinó lo Procurador los ha pendrer de Barcelona del oficial de
casa, si empero los fara bons.

It. Està à son carrech de quant en
quant regonexer los juleps y lo demes ques pot corromprer, y sovint ha de mirar
que no falten algunes cosas en la botiga, y quant faltaran ha de avisar al
Prelat ques provehescan.

It. Ha de donar las neules i vi
procàs als frares lo die de Nadal, Cap de Any, y die dels Reys, y cada vegada
ha de dar deu neules à cada un.

It. Ha de procurar ques pague cada
Trienni lo Apotecari de casa y que no se envellesque lo compte.

Costumas del Hortola

Primer.- Es costuma desta
casa que sempre hi ha un hortolà, lo qual te carrech de tenir los horts ben
adreçats, y provehits de tota manera de hortalisses, y herbes per al convent,
segons lo temps. Advertint  que en quant
bonament se puga fer ha de dar sempre per al sopar, al convent ansalada, y han
de procurar que no ocupen en altras cosas à dit hortolà, en quant bonament
poran, y ningu  ha de cullir hortalissa
alguna sinó ell mateix, ò altre en sa absència.

It. Lo cellerer ha de dar un
animal al hortolà sempre que serà menester pera portar fems als horts.

Es pot apreciar en el Llibre de costums de sant
Jeroni, la importància que es dona a  la
cura de les herbes. Activitat exclusiva del frare  apotecari i de l’hortolà. Cosa que apunta a
l’existència d’un herbari dins el recinte monàstic, l’hortus sanitatis, que
hauria d’estar treballat per l’hortolà sota l’atenció i direcció del frare
apotecari.

L’apotecari utilitzava després les herbes per
convertir-les en productes de farmàcia, com xarops, pocions i destil·lats
(juleps), tots ells a la seva època productes amb un ampli reconeixement
sanitari. Sorprèn a ulls d’avui dia, 
l’activitat de l’apotecari, que sovint actua també com a pastisser i elaborador
de vins(vi procàs o clarea), licors i destil·lats. Aspectes tots que en aquells
moments es devien considerar com una pràctica absolutament medicinal.

Segons assenyala el Llibre de Costums, la pràctica
habitual de l’apotecari passava per elaborar les seves pròpies medicines i
pocions,  cosa que ens fa pensar de
seguida que estem parlant de medicaments simples. Aquests medicaments, d’espectre
vegetal, animal o mineral, eren aparentment més fàcils d’elaborar a la farmàcia
monacal, també sovint es barrejaven amb altres components, creant medicaments
més elaborats. Tot i això, pel que es desprèn  del 
contingut del llibre de Costums, sovint s’anava a Barcelona a adquirir
medicaments compostos, menys assequibles i més difícils de fabricar.

En no tenir referències del contingut de l’apotecaria
existent a Sant Jeroni, tampoc dels seus estris, recipients i pots de farmàcia,
hem de buscar notícies en d’altres monestirs catalans,  per poder extreure’n alguna informació addicional
que ens pugui servir d’orientació del que podia haver existit al nostre
monestir.

Un estudi recent sobre els pots de farmàcia, conservats
a la parròquia de Tivissa,  procedents
tots ells de la cartoixa d’Escaladei, ens poden donar la pauta que ens cal.
Dels vint-i-vuit pots de farmàcia existents a Tivissa, vint-i-dos es podrien
considerar continents de medicaments simples, mentre que el sis restants
tindrien consideració de compostos.

La diferència en nombre entre els dos tipus és tan
important, que tot i la minsa part conservada, fa pensar que els monestirs
catalans, en general, no elaboraven medicaments compostos. També si extrapolem
els continguts d’aquests medicaments dipositats en els seus corresponents
albarels, ens adonarem ràpidament que en un percentatge superior al 86% són
d’origen vegetal, i només la resta es divideix entre els d’extracció animal o
mineral.

En definitiva, tant en el cas d’Escaladei, com molt
possiblement també a Sant Jeroni, tot i la diferència d’importància entre un
monestir i l’altre, el gran nombre de medicines vegetals existents en
comparació a la resta, son  el millor
indicador que els monestirs havien de 
disposar d’un hort específic per a les pràctiques de l’apotecari.   Aquest espai, hortus sanitatis, seria un
àmbit específic, destinat de manera exclusiva  al cultiu 
d’herbes remeieres necessàries per elaborar posteriorment tota mena de
medicines de base natural.

Si tornem al comentari de Francisco de Zamora, sobre el
fet que les herbes existents a Sant Jeroni procedien de Collserola i Montserrat,
no vol dir necessàriament que totes fossin originals d’aquests dos indrets. Tenim
constància del gran coneixement que els benedictins montserratins tenien del
bons usos medicinals de les herbes, la qual cosa implica que no totes havien de
ser originàries de la muntanya montserratina, sinó que també podien haver estat
importades des de terres llunyanes, cultivant-les posteriorment els monjos en
el seu herbari.

Aquest supòsit quedaria confirmat per les
denominacions de les diferents herbes medicinals que figuren inscrites en els diversos
pots de farmàcia procedents d’Escaladei conservats a Tivissa. Tenim diversos
exemples com la ratània i la carabassa, procedents dels Andes i Amèrica
Central, o la rosella negra procedent d’Àfrica, entre d’altres.

En el cas d’un monestir com Sant Jeroni, possiblement
per les seves escasses dotacions econòmiques, no devien disposar d’un ventall
d’herbes importades tant important i en la seva major part serien originàries
de Catalunya o del seu immediat entorn. Malgrat tot, possiblement gràcies als
contactes habituals existents entre els diferents monestirs, no descarto la
possibilitat de la transferència d’herbes més exòtiques que posteriorment
serien trasplantades a l’hort monacal. Aquest seria el cas entre Montserrat i
Sant Jeroni, així com també amb el monestir homònim de la Murtra.

Un cop recollides les herbes, la part més important del
treball de l‘apotecari era el tractament al que havien d’estar sotmeses,  per tal que un cop fet el seu procés  d’aïllament, fermentació i/o assecat,  es procedís a l’elaboració de les medicines. La
virtut del bon apotecari passava no tan sols pel coneixement que tenia de les
seves fórmules i mescles, sinó per obtenir el millor resultat que acredités les
esperades virtuts curatives de les herbes tractades.

El pare jerònim Norberto Caimo, durant la seva vista
al monestir de Sant Jeroni,  a mitjans
del segle XVIII, no parla específicament de les beatituds de l’horta
conventual, però si fa esment de la quantitat d’arbres i arbusts que creixien
al seu voltant. La majoia dels arbres assenyalats pel pare Caimo no existien
per generació espontània, sinó que eren producte de l’adaptació humanitzada de
la naturalesa feta pels monjos.

“Jutgeu quin plaer
vaig tenir de passejar per aquestes petites valls  ben ombrejades i de vessants coberts d’arbustos,
de llimoners, d’oliveres, llorers, murta, xiprers, romaní, de qualsevol mena de
flors i fruits de temporada, agradablement divertit pel cant variat de mil
ocells diferents, pel dolç murmuri de fonts que escampen les seves aigües
clares, que reguen aquests llocs per totes bandes”.

La bellesa de l’entorn
natural de Sant Jeroni i la bella vista que des del seu monestir s’albirava,
eren reclams suficients per als viatgers per fer-hi cap. Tots fan esment de les
fonts sanitoses que s’estenen pel seu voltant. Dissortadament poca informació
tenim de la seva farmàcia i l’horta sanitària.

Francisco de Zamora,
al marge d’aquell breu comentari relatiu a la farmàcia de Sant Jeroni, no en fa
cap altre esment, excepte  entretenir-se,
en especial, amb el recorregut de les fonts, però res sobre la seva horta. com
d’igual manera no ho fa Bernardo de Bransi, a les respostes del qüestionari que
Zamora li envia:

“Si
hay Fuentes medicinales, para que enfermedades son buenas, en qué paraje estan
situades, con qué cuidado y comodidad se hallan dispuestas, y si hay
concurrència a ellas.

No hay Fuente medicinal alguna en todo el
partido, a menos que se quiera contar con la Font Groga que hay en la montaña
de San Gerónimo, cuyas aguas tienen 
muchos por muy saludables y las toman por remedio, comprándolas a una
mujeres que las traen a Barcelona a cargas. Pero como no se ha hecho hasta ahora
el anàlisis de ellas, no se sabe propiamente para que males son buenas”.

D’igual manera
no ho fa Bernardo de Bransi, a les respostes del qüestionari que Zamora li
envia:

“Dentro del territorio de Vall d’Hebron hay mui buenas Fuentes y de
regalades aguas: tras la infermeria la Fuente de la Reina, que se junta
encañada con la que viene del mismo modo de la casilla de la Madre de las
Fuentes. Baxo  de est hay en las
vertientes que dan al valle de San Madí o Emeterio, hai la que llaman Amarilla,
vulgo Groga, y es muy medicinal, pues abunda mucho del mineral vitriólico
marcial (sulfat de ferro). Aon muchas las gentes que la toman, así dentro de la
Ciudad capital como fuera de ella, para diferentes enfermdades. Otra Fuente hay
a poca distancia del monasterio, de una agua mui buena, llamada la Tenebrosa;
en esta van muchas gentes a recrearse los dies de fiesta”.

Res diu Bransi
de la farmàcia del monestir, tret de les beatituds, ja conegudes de les aigües
que viuen al costat del clos monacal. També el Baró de Maldà, com tants altres barcelonins, va fer cap en
diverses ocasions  vers Sant Jeroni, tot
i que els seus interessos no passaven en absolut per conèixer les virtuts de
l’hortus sanitatis del monestir de la Vall d’Hebron.

Deixarem per un altre dia, la percepció i descripció
de quines podien ser les herbes que es devien plantar a la seva horta i eren
utilitzades de manera habitual a l’apotecaria monacal de Sant Jeroni.

BIBLIOGRAFIA

BURGUEÑO, Jesús.
El pla de barcelona a la fi del segle XVIII. Respostes al qüestionari de
Francisco de Zamora.  Societat Catalana
de Geografia. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 2016

CAIMO, Norberto.
Voyage d’Espagne fait en l’anné 1755. Libraire du Roi, Edició francesa.
Varsòvia 1773

FÀBREGUES-BOIXAR,
Oriol de, Aspectes sanitaris històrics de Vall d’Hebron, hospital de
la muntanya de Collserola. Gimbernat Vol. nº 65. Barcelona 2016

FÀBREGUES-BOIXAR,
Oriol de, Compilación de aspectos sanitarios históricos de Vall
d’Hebron: primer Ictus atendido en 1607. Neurosciences and History.  Vol. 7 nº1. Ediciones Sen. Barcelona  2019

GINÉ BLADÉ, Josep Antoni, Els pots de farmàcia
d’Escaladei. Donació a la parròquia de Tivissa. Proposta d’inventari.
Universitat Rovira i Virgili. Tarragona 2018

VALL D’HEBRON. Llibre
de Costums de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Biblioteca Nacional de
Catalunya. Ms. 315 (rotlle A 180). 
Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Vall d’Hebron 1732

ZAMORA, Francisco
de. Diario de los Viajes Hechos en Catalunya.  Edicions Curial. Documents de Cultura.
Barcelona 1973