De la Tenebrosa.
Un autor clàssic com Hipòcrates, considerava perjudicials a l’organisme humà les aigües procedents de les llacunes, els estanys i també les de gel ineu. Les de pluja gaudiren de millor fama. “Son muy delgadas, muy leves y muy cristalinas y diáfanas”.
Plini, sembla inclinar-se per l’ús de l’aigua de font, ja que, “ Elagua de fuente es mas simple, ya que la de la lluvia esta compuesta de diversos vapores procedentes de nubes; su corrupción es inmediata ”. Així ho recollia l’Alfonso Montero en el seu “Espejo cristalino de las aguas de España el 1697”. Les aigües de riutambé podien ser consumides, això sí, prenent precaucions “Expurgándolas de loextraño con quietud, coladura i cocción”. Tampoc són fiables les aigües de pousi estanys. “Las de pozos son comunmente salobres y gordas para ser bebidas, …las aguas que estuvieron dentro de estanque, o laguna, no son de provecho parala salud, por lo detenidas que están, y la putrefacción que reciben de la tierra…”.
Barcelona feia segles que es beneficiava de les aigües de Collserola. Les feines de captació foren iniciades el 1347, i finalitzades el 1356. Data en què ja funcionaven les primeres fonts projectades, les primeres fonts públiques que contava Barcelona en el recinte emmurallat. L’aigua era conduïda mitjançant canonades de ceràmica enterrades, amb els corresponents espiralls i caixes dedistribució. En Jaume Fivaller, com a recompensa al fet que un dia caçant per les terres d’Agudells aquest cavaller descobrí una deu d’aigua, es construí, adossada a la seva casa, a la plaça de St. Just una d’aquestes noves fonts. La d’en Fivaller, corria el 1367.
A la Barcelona del S. XVIII es constatà una preferència pel consum d’aigua procedent de les fonts municipals (Mines de Collserola), valorada molt per sobre de l’obtinguda del riu Besós. El Convent de Les Penedides emeten informe el 16 de juny del1783. “La falta de agua de fuentes que padece aquel convento ocasiona notable perjuicio a la salud de sus religiosas… viéndose por esta causa reducida la comunidad en la triste situación de alimentar a sus religiosas con una agua (depou) que a pocos estómagos deja de causar novedad…”.
Les propietats de l’aigua de font, aigua viva, eren universalment reconegude si assimilades per la població barcelonina del S. XVIII. L’interès per les fonts medicinals es constatà en aquesta època amb innombrables adeptes a les Fonts de Montjuïc.
En general, s’aprecia a les darreries del segle XVIII, un gran interèsper part d’amples sectors de la població envers les fonts i brolladors d’aigües medicinals. L’anònim “Discurso sobre la agricultura, comercio e industria…”de la Junta deComerç de l’any 1780, recull els efectes beneficiosos d’aquestes aigües sobre l’organisme. “ Son las referidas aguas el principal auxilio para la curación demuchas enfermedades crónicas, pues sus principios medicinales por medio del espíritu etéreo que las fecunda, las hace penetrar en las partes, y vasos menudos de nuestro cuerpo, a donde regularmente reside la primera causa del mal y no lo pueden hacer con muchas enfermedades los remedios de la botica”.
El dia de St.Josep de l’any 1785 en Francisco de Zamora, deixa anotada la seva primera sortida feta a Catalunya. Havia escollit “ la montaña de Collserola ”. Sortiren de la ciutat en obrir les portes, ell acompanyat pel seu criat enfilaren camíde St. Gervasi on entraren al petit temple. També visitaren les ruïnes de Bellesguard, desprès l’ermita de Betlem i d’aquí pujaren al Tibidabo. “ …Con trabajo llegamos a la mayor altura de esta montaña, conocida por los marineros por el Turó de Serola y, en el país, por unos Collserola y por otros Tibidabo.”
En parlar de Collserola escriu: “Esta cordillera es muy útil a Barcelona, pues de ella salen las aguas que por medio de minas se conducen a Barcelona, i muchas otras que los particulares han conducido a sus casas de campo; Todas son excelentes aguas, que, si se reuniesen en un solo brazo, formarían un caudal crecido”.Visitaren la font Groga, i desprès el monestir de St. Jeroni de la Vall d’Hebron des d’ons’encaminaren a la propera font de la Tenebrosa, “…que es medicinal. También hay ecos y repetición de voces”. Desprès,“ bajamos a Barcelona por el pueblo de San Genís de Horta”.
Bernat Bransí fou home de reconegut prestigi i que tenia la masia Horta, fou l’encarregat de contestar el “Cuestionario” de Francisco de Zamora, l’any 1789, sobre la situació de Barcelona i del terme municipal de Sant Genis dels Agudells, àlias Horta.
Ell ens deixà escrit: “Dentro del territorio de Vall de Hebron hay muy buenas fuentes y regaladas aguas,..”. Ens parla de la de la Reina i de la Mare de totes les fonts. La Font Groga. També de la Tenebrosa. “ Otrafuente hay a poca distancia del Monasterio de una agua muy buena llamada la Tenebrosa, en esta van muchas gentes a recrearse los dias de fiesta.
El 13 de maig del1804, el Baró de Maldà deixà escrita, en el seu Calaix de Sastre, la sevavisita al monestir de la Valld’Hebrón i la font de laTenebrosa. “En fi, vist i seguit tot això, hem anat tots itotes a passeig fins a la font de la Tenebrosa, que raja de continuo aigua d’un cano net. Hi ha a un enrajolat de València, pintat Sant Jeroni tot nu i flac desa penitència molt austera, amb la pedra en sa mà dreta pegant-se al pit. ”
El 29 de maig de1805 hi tornà. “Desprès anàrem tots i totes, i per païr les truites d’ou quant si quantes n’havien menjat, a refrescar-se un poc la boca amb aquella tan bona aigua de la font de la Tenebrosa, apta per desfer totes les hipocondries i de més mals humors qui en patèsquia, facilitant l’orina i afluixant el ventre.”
Aquesta antigafont de la Tenebrosa,en terres de Sant Genis dels Agudells fou molt celebrada, i força concorregudaels dies festius, i sobretot el dia de St. Jeroni. Aquest dia 30 de setembreera la darrera sortida estival del any dels barcelonins al camp, com així horecull l’Auca. És farcida de llegendes.
Segons Juan Amades“ La Font de la Tenebrosa. Té origenen el mateix infern. Les nits de gran tempesta, del raig en surt el diable, que s’estén per aquells verals. En el vell convent de Sant Jeroni hi havia un frare blanc que era l’únic que tenia poder per a reduir-lo. Per evitar que sortís quant el temps es posava rúfol, anava al peu de la font proveït d’un gros llibre, que llegia cap per avall. Per més que plogués no es mullava. Tenia un ciri encès i com a canelobre una calavera. Ni el vent ni la pluja no li apagaven el ciri”.
En Josep M.Riutort en la seva, Historia y leyenda, recull: “Situada en la carretera de Gracia a St. Cugat del Vallés, conocida por carretera de la Arrabassada, en un recodo a la izquierda antes de llegar a lar ruinas del Monasterio de SanJerónimo del Valle de Hebrón, no tiene nada que justifique del nombre con que desde antiguo se la conoce. Sus aguas son mediocres, y si un día fue aquel punto meta de excursiones dominicales y lugar a propósito para comilonas, hoy está completamente olvidado. Y no obstante, “ la Tenebrosa” es prodiga en leyendas. “ Puerta del infierno” se llamo un día a dicho paraje, por existir en el mismo un pozo al que nadie había hallado el fondo, por lo que se afirmó que era una de las entradas a la mansión del Ángel malo. También era del dominio público que,asomándose al brocal de dicho pozo, se veía el porvenir. De ello nació la frase “Veure el mon per un forat” El haberse dicho, a principios de siglo, ignoramos con qué fundamento, que las aguas de la Tenebrosa se habían contaminado acabó dedeterminar el alejamiento de los barceloneses.”
El cert és que enles dècades dels anys 1960, 70 i 80 ens conta que alguns veïns s’acostaven amb bidons a recollir aigua d’aquesta històrica font.
Aquesta font tot ique va ser canalitzada per un tub de ferro fins a un nou piló a tocar de lacarretera, conserva el seu piló, en llocpla.
El Col·lectiu Agudells l’any 1986 va recuperar dues de les nombroses fonts d’aquesta contrada, la del Bacallà i la del Roure, antiga Mina. Avui aquestes ragen per aregal de tots. El mateix futur volem per la més llegendària de les fonts delsAgudells.
Per tal d’aconseguir-ho, demanem al Consorci del Parc de Collserola la sevarecuperació, a l’ hora que l’aprofitament ciutadà d’aquest antic i popularindret.
Proposem l’obertura d’un pas sota la Arrabassada. Pas que uniría l’espai conegut com Entorns de la Font del Roure (que també recuperàrem ) amb elsuport de l’ aleshores Patronat del Parc de Collserola i que enllaçaria amb l’antic camí que travessa la collada, d’antic coneguda com a Collserola.
Juli Fontoba i Sogas
Accés a l’article original: De la Tenebrosa
