Norberto Caimo, monjo jerònim italià procedent de la Llombardia i que tradicionalment ha estat titllat d’antiespanyol, pels seus comentaris sobre l’endarreriment que a mitjans del segle XVIII presentava Espanya. Fa sempre tot un seguit d’elogis de Barcelona i del bon tracte i caràcter hospitalari dels barcelonins.
LETTERE D UN VAGO ITALIANO AD UN SUO AMICO
NORBERTO CAIMO
Vol. I. Viatge a Espanya fet l’any 1755
Traducció al català de l’edició francesa de l’any 1772
Chez J.P. Costard, Libraire
Paris
En menys d’una hora marxant pas a pas, em vaig trobar
al monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Vaig anar de seguida a saludar
al Pare Prior en la seva cambra; i no havia acabat els meus compliments que ja
em portà un refrigeri que em va venir molt de gust, tindria molt a explicar per
fer-vos el detall de totes les cortesies i bons tractes que he experimentat.
Afegiré solament que vaig poder aconseguir, més que amb molta pena, la
llibertat de marxar, després d’haver-me quedat cinc dies. Encara que aquest monestir es troba en un
lloc elevat i damunt d’una eminència, es troba malgrat això situat en una vall,
entre muntanyes que el dominen i l’envolten per tots cantons, excepte al seu
davant on hi ha una vista de les més boniques i més extenses, que abraça tots
els turons, les planes, la ciutat i la mar veïna. Jutgeu quin plaer vaig tenir
de passejar per aquestes petites valls ben ombrejades i de vessants coberts
d’arbustos, de llimoners, d’oliveres, llorers, murta, xiprers, romaní, de qualsevol
mena de flors i fruits de temporada, agradablement divertit pel cant variat de
mil ocells diferents, pel dolç murmuri de fonts que escampen les seves aigües
clares, que reguen aquests llocs per totes bandes.
Per fer-me el passeig encara més agradable, el Pare
Prior em va fer companyia amb el Pare Mestre (de Novicis); i l’un i l’altre
m’han donat, en diferent propòsit, mostres d’una erudició inusual: el primer sobretot m’ha
semblat molt versat en el coneixement d’autors de l’antiga Grècia, de la que em
va semblar que coneix bé la llengua.
Cadascun d’ells em va mostrar la seva
biblioteca particular que està fornida de bons llibres, fins i tot em van fer
present d’alguns. He vist també la biblioteca de la comunitat, però no he
trobat res digne de ser mirat, excepte un petit nombre de manuscrits, entre els
quals es troba una Bíblia on totes les lletres inicials estan decorades amb
figures i daurats. Però a jutjar per les seves característiques, no sembla pas
massa antiga. Hi ha també diferents edicions del segle XV. Aquests religiosos
em van voler fer conèixer la seva antiguitat, em van obrir els seus arxius en
els que entre diferents títols i diplomes vaig veure el de la seva fundació per
Violant, reina d’Aragó, datat del dotze d’agost de 1393. Em feren veure tot seguit unes ruïnes força
antigues de l’habitatge que havia estat dels que havien estat abans i que
segons una tradició molt antiga, havien vingut en temps de Lluís el Pietós.
Finalment, després d’haver examinat totes les antiguitats, les rareses i coses
precioses que s’han conservat en el monestir i en l’església d’aquests
religiosos, ple d’admiració per la regularitat i l’austeritat de la seva vida,
així com pel zel i totes les virtuts que practiquen en l’exercici de
l’hospitalitat, vaig tornar damunt la mateixa mula que m’havia portat a casa seva
amb el propòsit de marxar el dia següent vers Montserrat. Des d’on tornaria
aquí de nou.
A Barcelona, 11 de juny de 1755