UNA OBEDIÈNCIA
FRUSTRADA.
ORIGEN DE LA COMUNITAT JERÒNIMA DE SANT MATIES
Brígida Terrer o Terrés,
en funció de les diverses fonts existents, va fundar una comunitat de beates
l’any 1426 que amb posterioritat a la seva mort (1471), esdevindria la
primera comunitat jerònima femenina de
Catalunya (1476).
La donació d’una casa, propietat de la família de la fundadora i la
seva voluntat de mantenir una vida contemplativa en un espai aleshores distant
del centre de la ciutat, on es trobaven la major part d’hospitals de la ciutat,
en especial el de mesells, així com altres de malalts i d’acolliment de pobres,
va condicionar el futur d’aquesta comunitat. Per la proximitat de la casa de
les beates a la capella de Santa Margarida, aquesta fou utilitzada des d’un inici per
seguir adequadament els oficis religiosos.
Aquesta comunitat que
posteriorment es va transformar en les monges jerònimes de Sant Maties, no mantenia cap relació amb
l’orde jerònim, ni amb cap altre orde. Possiblement
aquest pecat original, la no pertinença a cap regla determinada, van ser la
causa posterior de la gran quantitat de problemes que les beates de Santa
Margarida van patir, quan gairebé cinquanta anys després de la seva creació es va
voler adscriure, de bon grat o potser una mica a contracor, dins de l’orde
jerònim.
La successora de
Brígida Terrer, Caterina Farrera va fer un intent en vida d’aquesta, l’any
1451, d’incorporar la comunitat de beates a un orde canònic, però possiblement
aquest posicionament contrariava el criteri de la fundadora i temporalment
aquesta opció fou abandonada.
La comunitat de beates
fou coneguda popularment sota el noms de margarides o margaridoies quan a partir de 1470 foren receptores de la capella de Santa
Margarida i diverses dependències annexes que conformaven l’hospital d’aquest
nom.
L’hospital de Santa
Margarida un dels noms sota els que l’hospital de mesells era conegut, fou fundat entre els anys 1144 i 1171 a
instàncies del bisbe de Barcelona Guillem Torroja. L’hospital de leprosos o
mesells va tenir diverses denominacions derivades sempre de les dedicacions que
prenien els altars de la seva capella.
Santa Maria dels malalts, Santa Margarida i una
última en el temps que és la que conserva actualment, Sant Llàtzer.
El canvi de
denominacions d’aquesta església vindria
explicat, per la paulatina substitució de la tipologia de malalts que aquesta
institució va anar incorporant, de malats de tot tipus a específicament
leprosos.
La utilització de la capella per les beates no comportava
necessàriament tenir cura dels malalts de lepra, responsabilitat que requeia en
l’hospital de la santa Creu, però potser per l’increment del nombre de beates els fou assignat entre
1468 i 1470 una part significativa de les dependències pròpies de l’hospital de
Santa Margarida. A desgrat d’aquesta donació, tot fa pensar que les religioses
només van ocupar parcialment l’hospital i que en un altre àmbit d’aquest o en
un altre edifici annex a la capella es continuava donant assistència als
leprosos.
Aquesta situació de
compartir l’espai de l’hospital de Santa Margarida explicaria el per què l’any 1474, la comunitat de margarides, en creixement
constant, trobava l’espai per albergar les religioses massa petit. Aleshores, el
Consell de Cent començà a plantejar la possibilitat de portar a terme canvis, que passaven per traslladar els leprosos a
l’hospital pròxim de Sant Maties, canvi suggerit possiblement a instàncies de
les pròpies margarides.
Finalment el Consell
de Cent va decidir que la ubicació més lògica, abans de procedir al canvi de
lloc dels leprosos, era que fossin les beates les que ocupessin l’espai originalment
destinat a hospital de Sant Maties.
Aquest canvi de
destinació comporta també l’esdevenidor històric de les margarides dins de l’orde
jerònim. En aquell moment, el convent de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron ja feia
gairebé un segle que havia estat fundat.
LA INTEGRACIÓ DE LA
COMUNITAT DE BEATES A L’ORDE DE SANT JERÒNIM I EL SEU TRASPÀS A SANT MATIES
A la mort de Brígida Terrer
(1471), la idea de incorporar la comunitat a una regla concreta va prendre més
cos i l’any 1475 Caterina Farrera va
marxar a Roma amb la ferma voluntat d’obtenir del Papa Sixt IV la integració de
les beates dins l’Orde de Sant Jeroni.
Aquesta voluntat ja era
manifestada un any abans, quan en data 7 de novembre de 1474 ja eren nomenades com
recluses de Sant Jeroni, el que pressuposava un canvi de criteri inicial quan
s’optà per la regla del tercer ordre franciscà, pròpia dels seglars, i ara es preferia
adoptar la regla d’un orde de gran prestigi en aquells moments, l’orde
jerònima.
El Papa Sixt IV va accedir a la petició emetent una butlla el
19 de juny de 1475, tot i que condicionant la seva adscripció a l’orde, sempre
que es subjectessin a les constitucions vigents al monestir de Santa Marta de
Còrdova. Convent femení adscrit a la regla jerònima des de la seva fundació
l’any 1464.
L’estricta clausura que es volia imposar també per part
del govern municipal de Barcelona a les monges d’aquesta nova fundació, topava
sovint amb els hàbits adquirits, similars als d’altres convents, com el de Jonqueres,
on les monges gaudien de certs privilegis, com la sortida del recinte
conventual o l’accés de persones de distint sexe, o per gaudir de vivenda i
criada pròpies. Aquesta situació es devia reproduir amb tota seguretat amb algunes
de les religioses de Sant Maties.
Sigui com sigui, la
concessió municipal per edificar el nou convent dins l’àmbit de l’hospital de
Sant Maties anava directament lligada amb
la voluntat dels consellers de la ciutat perquè la comunitat de monges fos
adscrita a l’orde jerònima i objecte de reforma d’acord amb les constitucions
aprovades per al convent de Santa Marta.
El 24 d’abril de 1477,
el Trentenari en representació del Consell de Cent i a instàncies de la reina
Isabel, (encara només com a reina de Sicília), debat la possibilitat que les
monges passin a ocupar l’àmbit de l’antic hospital de Sant Maties, conegut
també com hospital d’en Vilar, cognom del fundador, que canvià en el decurs del
temps quan anys després es coneixia sota el nom de l’advocació de la capella
annexa. Finalment i després d’àrdues discussions, el Trentenari de la ciutat
assignà a les religioses l’hospital de Sant Maties el dia 16 d’agost de 1477.
Es de creure que el
traspàs es devia dilatar en el temps, car l’hospital de la Santa Creu en data
14 d’abril de 1484 encara estava
establint els criteris i termes jurídics de la permuta de l’hospital de Sant Maties pel de Santa
Margarida. Això pressuposava que els malats que ocupaven les dependències de
l’hospital de Sant Maties encara no havien estat traslladats.
Mentre, les antigues
margarides havien anat adquirint (1481) terrenys i cases al costat de
l’hospital assignat, amb la voluntat un cop entregat el recinte de Sant Maties
de bastir el seu propi convent.
L’entrega de Sant
Maties per part de l’Hospital de la Santa Creu es portà a terme el dia de tots
Sants de l’any 1484. A canvi, per la minva soferta en la permuta, l’hospital de
la Santa Creu percebria de la nova comunitat una renda anyal de 5 lliures i deu
sous.
Consta que en el
decurs del mateix any 1484 s’iniciaren les obres del convent, acabant de ser
completades a finals del segle XV o a tot estirar a principis del segle XVI.
La creació del convent
de Sant Maties sota l’adopció de la regla jerònima fou recolzada pels reis
Ferran i Isabel, sol·licitant, prèvia autorització papal, que la jurisdicció
del monestir passés del bisbe de Barcelona als monjos jerònims.
Cal assenyalar que la
reina ja havia intervingut anteriorment en els quefers de les margarides, només
cal recordar les instruccions donades al Consell de Cent per cedir un nou espai
a la comunitat l’any 1477. El seu paper intervencionista es copsarà de nou
durant la llarga estada dels reis a Catalunya iniciada a partir de setembre de 1492.
Efectivament, els reis
van romandre a Catalunya per espai de més d’un any (setembre de 1492 fins novembre
de 1493), allotjant-se i sojornant en diverses ocasions al convent de Sant
Jeroni de la Murtra i visitant almenys en una ocasió el de Sant Jeroni de la
Vall d’Hebron.
A tal efecte, la reina
va escriure una carta el 20 de setembre de 1493 al bisbe de Barcelona en la que
li recomanava que facilités la visita al convent dels visitadors i que fos
exigent en la subjecció a les normes donades per ella mateixa. Cal recordar que
el Papa Sixt IV, ja havia assenyalat anys abans com a condició de pertinença a
l’orde jerònima que es complissin les normes de clausura d’acord amb les
constitucions del convent de Santa Marta de Còrdova.
Acabava la carta
assenyalant l’obligació que es transferís la jurisdicció de les monges
jerònimes fins aquell moment sota la tutela bisbal al prior del monestir de
Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
El 12 de novembre
del mateix any es van personar a Sant Maties els visitadors reials amb facultats papals, fra Joan Deça i
fra Miguel Fernández, ambdós sembla monjos franciscans. La seva missió era
realitzar la inspecció i marcar les directrius de la reforma conventual.
L’opinió que
plana sobre el resultat d’aquesta primera visita és que aquests possiblement es van limitar a comunicar el
canvi d’obediència i assabentar a la comunitat i a la priora Caterina Farrera
de la seva nova subjecció al prior de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
Tot i així,
aquesta primera ordre no es materialitzà i el prior de Sant Jeroni no va
exercir la jurisdicció transferida, motiu pel què els reis van enviar una carta
als visitadors amb data 23 de març de 1494, on al marge de felicitar-los per la
seva diligència, mostraven estranyesa pel fet de no tenir constància que les
monges estiguessin sota la subjecció del prior de la Vall d’Hebron.
Abundant en
aquest sentit, els reis assenyalaven als visitadors que s’havien adreçat al
general de l’orde dels jerònims a fi que aquest ordenés al prior de la Vall
d’Hebron rebés sota la seva obediència a les monges de Sant Maties, assenyalant
l’existència d’un Breu Papal que ho confirmava.
Sigui com sigui,
i malgrat les pressions reials, aquesta obediència al prior de Sant Jeroni es
dilatà en el temps. La causa primera, fàcil d’entreveure, devia venir produïda molt possiblement, pel
fet que el bisbe de Barcelona no devia ser massa favorable a perdre la subjecció de la comunitat de monges
i transferir-la als jerònims. Però també, m’assalta el dubte de saber si els
jerònims barcelonins eren massa favorables a l’acceptació de les antigues
beates de Santa Margarida dins del seu orde.
Cal assenyalar
que just en el decurs de l’any 1494 es produí el canvi de prior a Sant Jeroni
de la Vall d’Hebron, Gabriel Andreu acabà el seu trienni de govern, home molt
actiu i viatger, traspassà el càrrec al nou prior Guillem Fuster.
El canvi de
prior, devia pressuposar també un canvi de mentalitat, perquè Guillem
Fuster o tenia la mateixa predisposició
política que el seu antecessor. Durant els tres anys que durà el seu priorat no
sortí gairebé mai de l’entorn dels murs del convent i per tant era molt poc
disposat a seguir les directrius marcades per la reina de vetllar per
l’obediència de les monges de Sant Maties, cosa que li podia suposar fer sovint sortides del seu recinte conventual.
Això explicaria també la dilació del prior de Sant Jeroni a seguir les
instruccions marcades per la reina.
El mes de febrer
de 1495, els reis insistien en sengles cartes adreçades tant al bisbe de
Barcelona com al general de l’orde jerònima, on insistien
a aquest darrer enviar novament els visitadors al monestir de Sant Maties, en
virtut de l’assenyalat en el Breu Papal. En definitiva, forçar el canvi
d’obediència i portar a terme les reformes correctores oportunes.
Els visitadors en
data 5 de maig de 1495, després d’efectuar una nova visita i un cop acabades
les oportunes investigacions determinaren el següent: què cap monja parli amb
ningú si no és través del locutori, que
no surtin a l’església quan hi hagi persones seglars, que dins l’església no
parlin amb homes o dones i les que surtin del convent per demanar almoina o per
necessitat ho facin amb llicència de la priora i que sigui explícita marcant
l’indret on demanar almoina i el temps que pot durar la seva absència de
l’àmbit conventual.
Els visitadors van
marcar també tot un seguit d’obres que s’havien de fer per condicionar el
convent per tal de seguir adequadament els preceptes reformadors.
Es té constància
que la comunitat religiosa el mes d’agost de 1495 ja havia adoptat la norma de
menjar plegades en el refectori i dormir en el dormitori comú. També foren
preguntades pels visitadors si volien restar subjectes a l’obediència dels
jerònims, contesta que fou òbviament afirmativa.
Curiosament,
aquesta adscripció del convent de Sant Maties al si de l’obediència de l’orde
jerònima continuava dilatant-se en el temps, tot i que aquesta sol·licitud d’integració
la comunitat de Sant Maties la feia arribar de manera reiterada als reis.
Fins i tot el
pare Sigüenza s’estranya en la seva obra Historia de la Orden de San
Jerónimo d’aquesta tardança: “El general recibió la Casa y quiso Dios
que después no tuvo efeto, no sé por qué…”
Però aquest dubte
que ens deixa entreveure el Pare Sigüenza, té una explicació que vindria facilitada
per la denúncia expressada pel jesuïta i
visitador del convent de Sant Maties, P. Miquel Gubern en una carta adreçada al
P. Laínez, en relació a les actituds socials de les monges de Sant Maties, en
una data ja tan avançada com és l’any 1559: “Saben más a damas que a monjas;
salen y pasean por la Ciudad y entran hombres en su monasterio y celdas y su
trato es perniocísimo. Y el señor Obispo
de Barcelona, ni la Priora no pueden efectuar la reforma…”
Aquesta pot ser
la pista que explicaria la tardança de l’acceptació plena d’aquesta comunitat
dins l’orde jerònim, i son les reticències dins del mateix orde a acceptar una comunitat que
parteix d’uns hàbits religiosos i socials molt allunyats dels propis dels
jerònims.
Tot i així, i malgrat
els reiterats retards, es té constància que el convent de Sant Maties ja era
sota obediència jerònima l’any 1551, malgrat que el bisbe de Barcelona Jaume Caçador, mantenia un elevat grau de
jurisdicció sobre el convent de sant Maties, com resta palès en les seves severes
ordres dictades sota pena d’excomunió.
“no permeten, ni
consenten, ni ninguna de vosaltres permete ni consenta en ninguna manera en dit
monestir, entre ni entrar facsa home algun, salvo aquells que per necessitat
del dit monestir y per lo bé de aquell, de dret poden y acostumen entrar…”
A iniciativa del
bisbe Caçador o potser directament des de Roma, el 18 de juliol de 1560 va ser
la data determinada perquè el convent de Sant Maties establís de manera
definitiva la plena clausura, això si, deixant
la porta oberta durant el termini d’un any,
per tal que les monges que no volguessin acceptar-la poguessin marxar
del convent.
Tot fa pensar
doncs, que l’obediència pretesa de Sant Maties al prior de Sant Jeroni de la
Vall d’Hebron, no es va acabar de materialitzar mai i el desig dels reis
catòlics va acabar perdent-se en la nit del temps.
Les monges van
mantenir-se dins l’orde dels jerònims, però el prior de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron, per voluntat pròpia o decisió del general de l’orde, no va exercir mai
l’autoritat d’obediència plena sobre la comunitat de Sant Maties que els reis
catòlics i el Papa havien decidit concedir-li.
